Pamboli
Em conviden a participar a un esdeveniment social i gastronòmic dit, segons la invitació, una pa amb oliada. Sóc un entusiasta d’aquest menjar, símbol nacional dels Països Catalans —tant si en el nom hi preval l’oli com si hi preval la tomat(ig)a— i sopar quasi diari de molta de la nostra gent que mai no n’arriba a estar embafada. Però en aquest cas concret, el de la invitació esmentada, tem pel paladar dels comensals, perquè, com tots els plats, aquest també vol equilibri i moderació amb tots els ingredients. I si damunt el pa hi posen una oliada, pot sortir embafós, com si hi posen una salada pot sortir immenjable de salat. Continua aquí (article setmanal del Diari de Balears).
20 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
L’octubre de 1987, a Burgos, vaig veure un bar que tenia un cartell on hi havia escrit “pa amb oli”. No vaig poder evitar pensar en tants de bars de Mallorca que exhibien grafies tan extravagants.
A mi pamboli em sembla prou bé, si bé encara no acaba de fer-me el pes “pambolieria”, i és que fins i tot no acab de comprendre com hi pot haver establiments dedicats exclusivament a servir pampolis. Fa una temporada a la llista de serveis d’un cafè o bar hi vaig veure escrit PAN BOLI.
Al diccionari de la RAE
Panoli (Del valenciano pa en oli, pan con aceite, una especie de bollo).
1. adj. vulg. Dicho de una persona: Simple y sin voluntad. U. t. c. s.
En català “quelcom de pa sucat amb oli” cosa de poc valor.
Francament, no t’he entes pas, Gabriel.
Es acceptable o no escriure, “pamboli”?
Francament, no t’he entes pas, Gabriel.
Es acceptable o no escriure, “pamboli”?
Molt interessant, com sempre. Una vegada vaig veure escrit aquest plat tan nostrat d’una manera ben curiosa: pam boli.
No entenc perquè les formes ca’n o so’n (o més ben dit, ‘ço’n) no poden anar apostrofades. L’etimologia d’aquests mots sense l’apòstrof queda amagada. Per exemple, un aprenent de català que sap altres llengües romàniques, comprèn molt millor que ‘ca’n’ és ‘ca’ (casa de)+ ‘en’ que no si escrivim can (o cas, cal). Quant a ‘son’, crec que, a banda que caldria escriure-ho amb ç, hi ha zones del domini lingüístic on encara diuen ‘ço de…’, és a dir la forma antiga de ‘Çon’.
Si començam pel fet que no som filòleg, sempre he tengut dubtes sobre dos verbs que em semblen traduccions forçoses del castellà com “donar” usat de la manera “es dóna en alguns casos” (se da en algunos casos)i “tenir en compte” (tener en cuenta). No sé si són manies meves però no m’agrada usar-los d’aquesta manera.
Supòs que també ho faries extensiu a “pamtomàquet”, no?
De passada, ens podries exposar el teu parer sobre grafies aglutinades que avui pul·lulen molt, com “sisplau” i “esclar”.
I aprofit també per a fer-te una consulta: Aquests dies que els polítics parlen tant de prohibir “burques”, la premsa en català es mostra dividida i confosa a l’hora d’optar entre el gènere masculí (com defensa el DIEC) o femení (com crec que fan en francès) d’aquest mot: “el burca” o “la burca” —a diferència del “nicab” (sempre masculí). Qüestió distinta és també la de si convé escriure “burca” o “burka”…
Tant de bo, arran del teu article, comencen a fundar-se pambolieries arreu dels Països Catalans, uns establiments que podríem definir com de cuina frugal en què s’hi oferirien tota sort de productes tradicionals dels Països Catalans, no primers ni segons plats, sinó els quemenjars típics dels refrigeris i de les postres.
Bernat, jo ja fa un temps que, seguint la proposta de Juli Moll (http://www.culturamenorca.org/sal/wp-content/uploads/2007/10/toponimia-zones-turistiques.pdf), escric amb “ç” (i amb apòstrof davant vocal) topònims antroponímics com “Çon Fullana” i “Ço n’Armadans” (i no pas “Son Fullana” i “Son Armadans”, com prescriu l’IEC). Només en casos com “Çon Eixut” o “Çon Alegre” (donant per suposat que “Eixut” i “Alegre” no siguin malnoms, cosa que es podria discutir) ho escric aglutinat.
Pel que fa a la qüestió de l’apòstrof, sempre he trobat contradictori que hàgim d’escriure “al”, “del” i “cal”, però “d’en” (comparau la grafia d’aquesta frase, la mateixa, però en dues varietats dialectals diferents: “Això és del Miquel” / “Això és d’en Miquel”, quan aquí tots dos articles actuen com a articles personals). És l’article personal “en” una excepció a la regla general de l’apostrofació? D’acord… Però, llavors, per què aglutinam “can” i “Çon”? Certament, seria més coherent “d’en”, “ca’n” i “Ço’n”; o, posats a aglutinar, “al”, “del”, “den” “can” i “Çon”.
L’altre dia vaig llegir el vostre article i avui, en un bar del meu poble, he vist que un menjar que fan és PAN A’MBOLI
…és que hi ha alguns comentaris… que no m’estranya gens que mestre Bibiloni no tengui contestera. I jo no tinc hores per repassar el que ha dit i el que no ha dit, però no puc creure què amb aquests articles amb vocació d’exhaustius no deixi clar com escriure la paraula de referència. Diu també, no sé per on, que això tampoc no són matemàtiques. Tinguem doncs una flexibilitat educada, i discutim constructivament.
Jo he entès que “pa amb oli” és la matèria (pa + oli), fins aquí cap problema, però fixeu-vos que aquestes dues matèries, sense més, correspondrien més al “pa sucat amb oli” o al “panoli”; si és “pa amb oli” com cal, hi cal afegir tomàtiga i sal, com a mínim. Ara bé si demà et conviden a un “pamboli” i són molts, algú anirà a la convidada de « pamboli », però potser que s’estimi més menjar pa amb sobrassada, o un altre sardines de llauna, i no passa res, encara així han estat convidats a “pamboli”.
Si cal fer-ne derivats, ja me contaràs… mantenint el sintagma segmentat faríem riure de per tot. “Pambolieria” és, efectivament, una cursilada que no ens feia cap falta, com el 90% de la resta del llenguatge comercial, però si l’alternativa és posar “snac”, “freiduria” o d’altres cursilades sempre més forasteres, potser val més que ens comenci a agradar “pambolieria”.
En una ocasió anterior ja vaig manifestar que, en cas de dubte, aglutinar simplifica les coses, i si ho han d’usar no-catalans, no pot esser d’altra manera. Si els castellans o estrangers ens han de col•locar els apòstrofs, ja podem començar a córrer.
De fet és gairebé un insult, i freqüent, trobar rajoletes que diuen « C’an ». És una xacra típica del nostre idioma. Per tant “Can” i “Son”, a part de moltes d’altres coses, ens estalvien molta vergonya aliena. “Son” és una partícula fossilitzada que apareix exclusivament en la toponímia, i acceptada per quasi tothom. “ço’n” senzillament, en la parla actual, no existeix.
Pere,
Un aclariment: ‘en la parla actual’ com tu dius, ‘Ço’n’ sí que existeix, ja que ‘son’ i ‘ço’n’ sonen igual. Quant a l’escriptura és una convenció, i l’opció de ‘ço’n’ és l’opció més etimològica i lògica. De fet, la forma no reduïda de ‘ço’n’, ‘ço d’en…’ és una forma ben viva en moltes contrades del Principat i ‘açò’ és absolutament viu a Menorca i el País Valencià. Quant als no catalanoparlants que no saben apostrofar, és el seu problema, a mi particulament no m’ofèn, simplement demostra ignorància.
Bernat:
A Menorca, efectivament, també diuen “açò”, però no és açò.
Al País Valencià… ejem! supòs que hi ha molts racons, però a València i Alacant, la parla actual del carrer, per defecte, és castellà.
Son i “ço’n” sonen igual… doncs alerta, perquè aquestes consonàncies són el material primer per a acudits.
Una cosa és “son pare” i una altra és “Son Tril•lo”, conceptualment és prou diferent. “açò” o “ço” sens dubte sonen semblant, però són figues d’un altre paner (cistell).
“Son + llinatge” és una fórmula toponímica subendèmica mallorquina, i els articles personals (en na) van pel mateix camí. Botons de mostra: Torredembarra i Callosa “Densarriá”.
“Son + llinatge” crec que es crea al segle XVI, al XIX ja degenera. Al segle XXI la possessió sensu stricto ja no existeix, per això dic que “son” és un fòssil. I dels fòssils se n’estudia, no se’ls modifica.
Callosa d’en Sarrià és Callosa d’en Sarrià i només cal entrar al web de l’Ajuntament: http://www.callosa.es/valencia.html
Ara, com que al País Valencià tots parlem castellà -tal com afirma Pere Llofriu-, serà, de fet, un castellanisme i haurem d’emprar grafies tan ben “polides” com Torredembarra…
La veritat és que aquests dies passats (i continua) no he tingut temps per a dedicar al blog. Valor els vostres comentaris i prenc bona nota de les qüestions que han sortit, que potser podrien ser tema per a articles futurs.
Bon dia.
Escolta,Pere Llofriu,la forma toponímica “son” no és cap fòssil. Posa esment,sinó,a l’expressió “me’n vaig a son dòrmer” on el significat de lloc és ben viu per al parlant. També he sentit usar aquesta fórmula per a altres sentits més o manco definits d’una contrada.
A l’actualitat els canvis de propietat de les grans possessions són majoritàriament actius atípics (inconfessables) d’empreses instrumentals, aleshores, la fórmula son + propietari ens donaria com a resultat “Son Gürtel SL & co.” “Son Douglas and Diandra” “Son Schlumbergerg”, aleshores potser encara haurem de donar gràcies a Déu que “Son” sigui un fòssil.
I, francament, si jo no fós mallorquí granat no tocaria el “Son” per res del món. Mirau per on ens sortia un deixeble destacat de l’escola de Beneites de Raixa: “En Mallora existe un buen número de itinerarios que llevas a los sones… que suelen ocupar el solar donde se alzaba un palacio árabe… otros sones: Son Raxa, La Alfabia… Forteza y Marroig son algunos de los mas bellos parages mallorquinos…” Domínguez Uceta in Arquimur n. 7, 1989, revista del col•legi oficial d’arquitectes de Múrcia.
Justament fa uns dies vaig topar amb un anunci a El Gall, la revista de Pollença, on diu, talment: [restaurant Tal] Pizzes, pepitos i pa amb olis. Vol dir doncs que ofereix un tipus de pa i molts tipus d’olis.