De serbis i altres gentilicis discutibles

Que fàcil que és transformar una paraula espanyola en una paraula catalana llevant-li la -o final! Ho hem fet amb casc, indi, plàtan, regal, tram, etc., i de miracle no hem fet frasc, gast, húngar, novat, palc, pirop, recat, sèquit, terremot, tim, xasc, etc. Més que per miracle, perquè Fabra en aquests casos no es va errar.

Un cas interesantíssim d’aquest fenomen són els gentilicis acabats en -i. Em ve al cap la paraula serbi, que és una simple adaptació a partir de l’espanyol serbio (abans servio) amb el mecanisme prodigiós de suprimir la -o final. Com indi, que ja vam tractar en un altre article. Si fem el simple raonament que si un habitant de Rússia és un rus i no un russi, o si un de Mongòlia és un mongol i no un mongoli, podríem intuir que un habitant de Sèrbia ha de ser un serb i no un serbi. Continua aquí.

20 comentaris

20 comentaris rebuts

    1
  1. Joan Gabriel Mora - 11 maig 2010 10:03 pm

    En castellà els gentilicis amb el sufix -ium deuen esser cultismes que han anat desplaçant els més populars derivats en -(i)anum. Un botó de mostra: la paraula “gitano” procedeix d'”egiptano”, perquè en el segle XV es pensava que els gitanos procedien d’Egipte.

  2. 2
  3. Sebastià Salvà - 11 maig 2010 10:47 pm

    Un article molt encertat i aclaridor pel que fa a aquesta mena de gentilicis.

    Però, d’altra banda, mai no he arribat a entendre si els “plàtans” són el mateix fruit que les bananes o si presenten diferències de gènere o d’espècie. Si són el mateix, n’hauríem de dir sempre “bananes”? Si no ho són, hauríem de parlar, en el primer cas, de “plàtanos” (sense catalanitzar-ne la terminació)? No podríem agafar (ni que sigui des d’ara) l’ètim llatí (procedent, al seu torn, del grec) que serveix per a designar científicament aquesta planta i catalanitzar-lo, per tal d’arribar (igualment) a “plàtan”?

    El “casc(o) antic” és el “barri antic”; el casc(o) d’un motorista o biciclista podria ser (modernitzant-ne el sentit) un “elm” (com el de les armadures medievals); però, i el casc(o) d’un vaixell?

  4. 3
  5. Antoni Llull Martí - 12 maig 2010 5:06 pm

    Realment això dels gentilicis és un poc complicat, i sobre tot quan corresponen a països de nova denominació que encara no solen trobar-se als diccionaris, com són els de Kosovo, Txetxènia o Myammar (antigament Birmània.

  6. 4
  7. G. Bibiloni - 12 maig 2010 6:50 pm

    Sebastià:
    En totes les llengües europees, plàtan és un arbre caducifoli del gènere platanus, que és el seu nom llatí i l’ètim de la paraula.
    No sé per què dimonis en espanyol han traspassat aquest nom a una planta completament diferent que en totes les llengües es diu banana (una paraula d’origen africà). Segons el diccionari de la RAE, banana és un sinònim (se suposa que total) de plátano utilitzat a (part de) Amèrica, amb la particularitat que a Guatemala i Hondures és una “variedad de plátano” (és a dir, de banana). No sé com és aquesta varietat, si més grossa o més petita. La fruita dels espanyols té “entre 10 y 15 cm.” i el diccionari matisa que és “algo encorvada”. 😉
    El DIEC considera plàtan una forma secundària de banana. Això vol dir que banana hauria de ser la paraula preferent. Jo diria que l’única que hauríem d’emprar.

  8. 5
  9. Joan Gabriel Mora - 12 maig 2010 7:34 pm

    Sebastià Salvà, crec que “el casco de un buque” és “el buc d’un vaixell”.

  10. 6
  11. Pere G.Granell - 12 maig 2010 10:15 pm

    Totalment entusiasta amb l’article de Gabriel. Ja tinc criteri en cas de dubte 🙂

  12. 7
  13. Roger - 13 maig 2010 12:08 pm

    També serien castellanitzacions barceloní, mallorquí… caldria dir barcelonià, mallorquinià?

  14. 8
  15. ffff - 13 maig 2010 2:07 pm

    No és tan agosarat dir elm per comptes de casc, no debades en anglés li’n diuen “helmet”, i en alemany “Helm”. Segons manera, el mot procedix del germànic “helm”, nosaltres, però, sense hac. En alemany és “Motorradhelm”; és a dir, “casc de moto”.

  16. 9
  17. Bernat - 14 maig 2010 2:38 pm

    En l’exemple del mot ‘gallec’, també caldria dir ‘galicià-a’? En cas que deixem ‘gallec’, no hi sobraria també la ‘ll’, és a dir, seria millor ‘galec’? En ‘gallec’ diuen ‘galego’.

  18. 10
  19. G. Bibiloni - 14 maig 2010 4:39 pm

    Sebàstià, l’article de demà anirà de plàtans i bananes. He vist que n’hi ha per a fer un article o més.

  20. 11
  21. G. Bibiloni - 14 maig 2010 4:45 pm

    Roger, mallorquí i barceloní són gentilicis o adjectius formats per derivació (un procés intern de la llengua) amb el sufix catalaníssim . No hem de dir mallorquinià ni barcelonià. Ja la faríem bona. La majoria de topònims catalans tenen un gentilici tradicional format (si no ve directament del llatí) amb els nostres sufixos que són diversos (enc com terrassenc, er com llucmajorer, í com vilafranquí, etc.)

  22. 12
  23. G. Bibiloni - 14 maig 2010 5:05 pm

    Bernat,
    Les llengües tenen diversos sufixos per a formar gentilicis, com dic en el comentari precedent. Per als topònims estrangers deu haver-hi una tendència a usar el mateix sufix o terminació que els que usen en la llengua original. Així nosaltres fem veneçolà i no veneçolès ni veneçoler ni veneçolenc ni veneçolí, que el sistema permetria. Només sortim d’aquesta norma quan el sufix original ens és estrany (diem guatemalenc i no guatemaltec). I encara: el sufix -eny per a formar gentilicis ens és estrany (no tenim aquests gentilicis corresponents a topònims catalans) i així i tot diem madrileny, estremeny, gibraltareny, malagueny, caribeny , costa-riqueny, hondureny, etc., alguns dels quals jo discutiria.
    En català s’havia dit sempre gallego, amb la o ben llampant. Així surt a les cròniques de Jaume I i de Muntaner, en el diccionari de Nebrija i en els diccionaris anteriors a Fabra, com el Labèrnia (1840). No hi ha dubte que és un manlleu fet a l’espanyol, encara que ja surti a les cròniques. En aquell moment no hi havia subordinació lingüística, però els topònims i gentilicis són un cas especial. Com deia abans, es tendeix a adoptar les formes de la llengua original. És a dir que gallec és com plàtan, però aquí jo defensaria Fabra. Llevar la o pot ser un procediment dolent, però de vegades està bé.
    Les altres llengües solen resoldre-ho amb sufixos propis: ang. galician, fr. galicien, it. galiziano, però l’occità diu galèc (no sé si és antic o una creació moderna). Pel que fa a la doble ela o ela simple, cal tenir en compte que el gallego-portuguès simplifica el grup -ll- en -l- (cavalo), però el català el palatalitza.
    Ara veig que això també donaria per a un altre article.

  24. 13
  25. josep - 14 maig 2010 6:00 pm

    a propòsit de perquè els espanyols diuen “plátano”, potser l’etimologia següent pot ajudar (tot esperant l’article de demà); és del “trésor de la langue française”
    PLANTAIN2, subst. masc.
    BOT., usuel. Variété de bananier que l’on trouve dans les régions forestières tropicales (d’apr. GDEL).
    En appos. avec valeur d’adj. Banane plantain. Fruit du plantain, à la peau verte et à la chair légèrement rosée et assez ferme, plus long que la banane fruit, qui est consommé cuit, comme légume. En ragoût, frite ou réduite en purée, la banane plantain accompagne de nombreux plats de la cuisine antillaise, sud-américaine ou africaine (COURTINE Gastr. 1984).
    Prononc.: []. Étymol. et Hist. 1617 (MOCQUET, Voyages, p.83 ds ARV., p.166: Ils [les Brésiliens] ont des plantanes ou figuiers que les Espagnols appellent plantins); 1803 plantain «fruit d’une sorte de bananier appelé figuier d’Adam» (BOISTE). Empr. à l’esp. platano, plantano tombé en désuétude au profit de banana (v. banane) et dont les formes corresp. au fr. platane (pour lequel un lat. médiév. plantanus, var. de platanus est à l’orig. des var. plantoine, plantain, v. FEW t.9, p.36b-37a). L’usage du terme esp. pour désigner des bananiers d’Amérique ou leurs fruits reste inexpliqué, certaines formes proches du terme esp. relevées dans les lang. amér. peuvent être à l’orig. de cet empl. mais elles pourraient aussi bien être issues du mot esp. (v. FRIED. 1960, p.517; cf. aussi l’angl. plantain3 ds NED).

  26. 14
  27. josep - 14 maig 2010 6:09 pm

    per cert, està bé saber d’on vénen les paraules (que serbi ve de l’espanyol i plàtan també) però cal per això eliminar-les i substituir-les sistemàticament? vull dir que les llengües tenen influències de les veïnes i, en el nostre cas, en què l’espanyol (i el francès i l’italià a altres parts de les terres de parla catalana) és un superestrat (espero no dir cap bajanada) és lògic i inevitable. una altra qüestió és que les circumstàncies històriques que han dut a aquesta situació ens agradin més o menys. a mi no m’agraden gens, que quedi clar!! (sóc independentista) i no m’agrada que la llengua es converteixi en un pidgin, en un gallec; però em sembla que potser “serbi” i “plàtan” no siguin tan perilloses com “donar-se compte”, “bona tarda” i d’altres que potser transfiguren més la nostra parla, no creieu?

  28. 15
  29. G. Bibiloni - 14 maig 2010 7:02 pm

    No, crec que ‘serbi’, ‘plàtan’, ‘donar-se comte’, ‘bona tarda’ i tota la processió fan (en conjunt) del català una còpia de l’espanyol. Mirau què diu Fabra:

    «No ens deixem guanyar pel cansament, ni per la impaciència, ni pel derrotisme. Ja sabem les raons que invoquen: ‘¿La depuració actual no és ja suficient, àdhuc excessiva, potser allunyant-nos ja massa del català en què escrivien llurs obres els autors vuitcentistes? ¿Si no deturem la tasca depuradora, no anirem a parar a una llengua inintel.ligible o a ofegar la llengua sotmetent-la a normes massa rígides? Entossudint-nos a atènyer una major depuració, ¿no reculem massa el dia de posseir una llengua fixada, no acabant mai de sortir del període de transició, que potser ja seria hora de cloure? I, si és segur que mai no havem d’arribar a deslliurar la llengua de tots els castellanismes, ¿no seria ja hora de fer-ne una tria per decidir d’una vegada quins són els que ens hem de resignar a admetre d’una manera definitiva?’ Testimonis de la marxa ascendent de la llengua, no sabríem deixar-nos guanyar per aquestes insinuacions descoratjadores; els progressos acomplerts ens animen, al contrari, a prosseguir la nostra tasca.»

  30. 16
  31. Sebastià Salvà - 14 maig 2010 7:50 pm

    «És a dir que “gallec” és com “plàtan”, però aquí jo defensaria Fabra. Llevar la o pot ser un procediment dolent, però de vegades està bé» (G. Bibiloni).

    Quan és que està bé? T’agrairia (en poder) una explicació més argumentada i desenvolupada. Si “gallego” ja figurava a les Cròniques, tenia una antiguitat més que arrelada, que justificaria el manteniment d’aquesta forma. No passa el mateix amb el modern “plàtan(o)”. Esperaré amb delit l’article de demà.

    Moltes gràcies per ser-hi cada dissabte amb un nou article!

  32. 17
  33. G. Bibiloni - 14 maig 2010 10:36 pm

    Bé, quan dic que “gallec” és com “plàtan” vull dir que són dues paraules interferides pel castellà que tradicionalment s’han dit amb -o final, i que Fabra va llevar aquesta vocal. També hi ha diferències. “Plàtan” té una alternativa molt clara, mentre que “gallec”, amb “o” o sense, és la paraula inevitable. El “geni de la llengua” és l’absència de -o final, i observem que moltes paraules preses del castellà ja han perdut espontàniament aquesta vocal. Per exemple “tabac” (però hi ha una minoria que diu “tabaco” en el Principat). Per tant, en una paraula inevitable forçar la pèrdua de la “o” final no em sembla malament. També ho vam fer amb “cec”, que sempre havia estat “cego”. I segurament sense la pressió històrica de l’espanyol “gallego” i “cego” ja s’haurien convertit espontàniament en “gallec” i “cec”.

  34. 18
  35. Bernat - 15 maig 2010 6:51 pm

    Gabriel,

    D’acord, en català es palatalitza, però hi ha moltes paraules, bàsicament manlleus, que no funcionen així, (violoncel, duel…). Sense el filtre castellà, en català no estic segur si hauríem palatalitzat a ‘gallec’, ja que és un gentilici, no un mot patrimonial… i de Galícia per ventura hauríem fet ‘galec’ o ‘galicià’. D’altra banda, el gentilici ‘gallego’ de les cròniques, crec que cal prendre’n una mica de distància perquè en aquell moment potser era un gentilici llunyà o no tan quotidià com avui dia. A més, a les cròniques hi ha molts aragonesismes o castellanismes, sobretot la de Jaume I (qui va viure molt de temps a Monçó)

  36. 19
  37. G. Bibiloni - 15 maig 2010 6:58 pm

    Sí, jo tampoc no estic segur del que hauria pogut passar. Potser sí que hauríem fet ‘galec’ o ‘galicià’. Qui sap?

  38. 20
  39. Roger - 16 maig 2010 5:55 pm

    He esmentat barceloní i mallorquí perquè em recorden els incorrectes algerí i israelí.

Podeu deixar un comentari