Espanya de prop
«El castellà és la llengua oficial de l’Estat espanyol, tal com ho estableix la Constitució en l’article tercer. La Carta Magna, aprovada el 1978, reconeix també quatre idiomes cooficials, establerts en quatre regions autonòmiques: l’èuscar, al País Basc, el gallec, a Galícia, el català, a Catalunya, i el valencià, a la Comunitat Valenciana.»
Això és el que diu l’Espanya incorregible —lasciate tutta speranza de corregir-la— en el web de la presidència espanyola de la Unió Europea. I per si fos poc hi afegeix aquesta pàgina memorable:
«Català i valencià
Són les llengües pròpies de la zona nord-est i el llevant espanyol. El seu origen sorgeix a partir de l’evolució del llatí. L’aparició del català se situa entre els segles X i XI i el valencià assoleix la màxima esplendor literària en el segle XV.
Amb dos estàndards regulats per l’Institut d’Estudis Catalans i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les dues tenen estatus de llengua oficial. Segons estudis recents, prop de deu milions d’habitants (9.740.965) tenen coneixement del català i valencià.
El català es parla a Catalunya, les Balears i Andorra, amb algunes variants dialectals segons la situació geogràfica (nord-occidental, central, septentrional o rossellonès i balear).
El nombre total de persones que parla català ascendeix a 3.050.000, segons les últimes dades de l’Anuari estadístic de Catalunya publicat per la Generalitat.
La zona de predomini lingüístic del valencià està ubicada geogràficament al nord i en la costa de la Comunitat Valenciana, així com l’àrea muntanyosa de la província d’Alacant. S’estima que és la llengua habitual d’1.274.000 habitants i comprèn aproximadament el 75% del territori d’aquesta regió llevantina.
Les dues comunitats tenen institucions i organismes per al foment de les llengües catalana i valenciana i desenvolupen una sèrie de polítiques lingüístiques, tant dins com fora de les fronteres de l’Estat espanyol.»
El web té versions en sis llengües, que s’identifiquen amb les paraules Bienvenido, Welcome, Bienvenue, Benvinguts, Benvido i Ongi etorri. La versió corresponent a benvinguts, d’on he agafat els textos, no se sap si és la catalana o la valenciana. En qualsevol cas, algú no els perdonarà que s’hagin “oblidat” d’una de les dues. Una altra cosa és que en les versions de les llengües “estrangeres” tot és en la llengua en qüestió, mentre que en les versions en les llengües “autonòmiques” tot és en espanyol menys les paraules dels menús i el nom del mes en el calendari. Un costum inveterat dels webs “multilingües” del Govern espanyol.
Sembla que totes les proves estan fetes i aquella gent no té remei. Amb el PP o amb el PSOE, amb partits catalans “ajudant a la governabilitat” o sense, l’attitud d’Espanya cap al català sempre és la mateixa. Agressió analfabeta sense escrúpols per l’agressió ni vergonya per l’analfabetisme. La pagineta dels despropòsits es diu Espanya de prop. La nostra conveniència és Espanya de lluny. I que facin el que vulguin, que per a nosaltres serà anecdòtic.
26 comentaris26 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Refotre xè: el valencià es parla a la zona muntanyosa del nord d’Alacant a 100 kms. al nord d’on sóc ara! Escric des d’Elx i Guardamar i també som zona de predomini lingüístic! Si fins i tot hi ha municipis on som majoria absoluta al sud en terres del Vinalopó! El Pinós, fa frontera amb Múrcia i supera el 75% de catalanoparlants! I ho diuen els censos lingüístics.
Qui ha redactat això és de València o rodalia i no ha baixat mai al sud de Dénia ni ha consultat els mapes sociolingüístics valencians!
Aquí parlem català, és claríssim!
Quan és el segle d’Or de les lletres catalanes i balears segons aquesta pàgina web?
Com molt bé dius, l’Espanya és incorregible en això, i per tant, hem de deixar tota esperança de corregir-la. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol sentir-hi, o com diu un refrany d’una tribu índia de pel Nord d’Amèrica (em sap greu no recordar quina) “ningú es tan mal de despertar com aquell qui fa com que dorm”. Entre els qui fan com que no sentir i entre els qui es fan el dormit, no escoltaran mai les nostres veus. Per tant, deixem-los anar i no hi perdem més temps.
A Espanya tenim competències lingüístiques a França no, el got mig ple
«Vergonya, cavallers! Vergonya!».
Tant de bo el nou any 2010 que aviat encetarem véngui acompanyat de renovats aires d’autoestima i de llibertat per a la nació catalana.
Tu ho has dit, Sebastià, ens cal més autoestima. L’autoestima ens farà pegar un cop de puny damunt la taula que traurà molts d’espanyols de l’estultícia col·lectiva en què viuen -vivim- després de més de trenta anys de partitocràcia sota disfressa de democràcia. El govern central, ja sia de dretes o d’esquerres, nodreix contínuament aquesta estultícia com és ara el fet d’amagar la realitat de la unitat de la llengua. Aquesta realitat- recordem-ho, la reconeix la mateixa AVL, que ha declarat mantes vegades que valencià i català són la mateixa llengua. La llibertat per a la nació catalana també és una oportunitat per a una Espanya més lliure… sempre que els espanyols sàpiguen escapolir-se de les goles dels taurons que roden per les fosques aigües abissals de l’espanyolitat.
Segons la versió anglesa es parla a Israel (“the Levant”)!
Si el catalans i els valencians ho tinguéssim tot ben clar, el que diguessin els espanyols seria anecdòtic.
Una vivíssima mostra de quin és l’origen del “secessionisme lingüístic”. Gaspar Escolano ho deia fa quatre segles: “Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos[…] Hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes“.
Òbviament a qui li beneficiava que fossin “tingudes per diferents” era al nou estat dinàstic, forjat per Àustries i Borbons. La separació i l’enfrontament entre allò “català” i allò “valencià” és consubstancial a l’estat dinàstic espanyol. És la via més efectiva cap a l’assimilació. I assimilada la part “valenciana”, les altres parts es faran molt més digeribles.
És evident que la nostra llengua té moltes denominacions: català, valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, fragatí, maellà, etc. També l’espanyol rep la denominació de castellà, d’andalús, etc., i no per això veiem un tractament esquarterador des de les instàncies oficials espanyoles.
Aquest tractament que fa la pàgina web de la presidència espanyola de la UE mostra ben a les clares que:
– cal insistir en l’ús de la denominació de “català”, bo i combinant-lo amb les altres denominacions, però mai amagant el nom unitari de la llengua.
– cal insistir en l’oficialitat de la llengua catalana en el marc de les institucions europees. Aquesta reivindicació l’hem de fer nosaltres i mai no posar-la en mans de l’estat espanyol, car únicament obtindríem un reconeixement subaltern i escindit (i, això, en el millor dels casos).
Gabriel,
Malgrat que no estic gens d’acord amb ço que es diu en aquest text, hi ha aspectes que són veritat o que s’acosten a la realitat catalana. El fet de destacar dues llengües o dos estàndards d’una mateixa llengua, el català i el valencià, respon a una realitat o a un procés que pot succeir en un temps no gaire llunyà. Tu mateix, Gabriel, has escrit articles sobre la dialectalització de l’estàndard català (‘un estàndard nacional o tres estàndards regional’). Una llengua unificada pot donar lloc a altres llengües per factors molt diversos. En aquest sentit, si els valencians no volen ésser catalans és molt possible que cada cop més el valencià se separi del català i que les diferències siguin molt més accentuades (una elaboració diferent). Les fronteres polítiques incideixen en les llengües. A més, crec que una gran part dels valencians no se sent identificada en la llengua catalana. Tot això, evidentment, li interessa a Espanya.
La diferenciació entre català i valencià és estrictament política, tal com ho fou la diferenciació , filològicament insostenible, entre noruec i suec. Diferenciar-les va ajudar a la indepedència dels noruecs. I ben igual entre l´alemany i el luxemburguès. Les diferències són volgudes i demandades per la política, qui al seu torn interpreta un desig social. I els valencians fan molt bé de voler tenir les fites netes amb els catalans. No sé de què vos espantau.
Els valencians, en general, no creuen en el projecte català (PPCC): ni en la denominació ‘català’ ni en la concepció centralista de la llengua (català central). Normalment des del Principat es critica els valencians per secessionistes, però Pompeu Fabra, i d’altres, van fer molt de mal a la unitat de la llengua. La reintroducció de la denominació ‘català’ o ‘llengua catalana’ també pens que fou un error.
Xavi Verd, les diferències que hi ha entre noruec i suec, i entre alemany (llengua d’elaboració culta) i luxemburguès (llenguatge popular) són molt més profundes que les que hi ha entre el català del Principat i el català valencià. Quant al desig social dels valencians, et sorprendrà saber que a dia d’avui el blaverisme és un valor notablement a la baixa. I, finalment, això de “voler tenir les fites netes amb els catalans” no puc menys d’atribuir-lo a la síndrome d’Estocolm que afecta alguns valencians i mallorquins que, sotmesos per Espanya, es pensen que són “els catalans” els que els volen sotmetre i asservir.
Joan Gabriel,
És veritat això que dius sobre les diferències entre el valencià i català, però també és veritat que la denominació ‘llengua catalana’ o ‘Països Catalans’ és molt poc acceptada al País Valencià, molt menys que a les Balears (De fet, quina és la denominació oficial de la nostra llengua al País Valencià? Qui en té l’autoritat lingüística?). Tanmateix, si ara hi ha poques diferències lingüistiques, amb una política d’allunyamement del català n’hi deurà haver moltes més. Aquest fet no és solament per una síndrome d’Estocolm per Espanya: això és ço que pensen molts catalans des d’una òptica centralista! Evidentment, ve de més enrere. Potser hi ha sectors espanyolistes al País Valencià que s’aprofiten de la desafecció catalanista, però reduir-ho tot a espanyolisme em sembla un error massa comú entre els catalans.
Bernat, no en fas un gra massa? Com pots dir que Fabra va fer mal a la unitat de la llengua? El llegat del Mestre és colossal tot i que ha d’ésser millorat. D’una llengua desballestada i esguerrada, en féu un instrument apte per a totes les branques del coneixement humà. Als valencians, ens va donar un consell molt valuós, calia acostar la nostra llengua a la dels clàssics perquè s’havia espanyolitzat massa…Això intentem fer amb molt d’esforç i d’esperança.
Creo que es un error pensar que la diferenciación català-valencià está promovida desde Madrid. Que les vaya bien es una cosa (a río revuelto…), pero los amigos valencianos que tengo me dicen que la animadversión hacia Catalunya viene de su excesiva concepción centralizada de la situación politico-lingüística, de la percepción de lider al que hay que rendir vasallaje. Opino que el escrito del Gobierno se limita a mostrar la realidad política, y que por ello falla en el aspecto fililógico.
Bernat, dir que Pompeu Fabra va fer molt de mal a la unitat de la llengua em sembla fer-ne un gra massa. El Mestre va visitar València i ens va aconsellar i ens orientà per acostar el valencià als nostres clàssics. Cal continuar la seua tasca amb esperança tot millorant uns quants aspectes de l’idioma que encara no han estat resolts satisfactòriament. Per exemple, pel que fa a l’escrit de la web presidencial, jo hauria escrit “unes altres llengües oficials” o “més llengües oficials” segons el matís que hi volguessem donar. Tampoc no és correcte “les dues” sinó “totes dues”. Un bunyol de redacció, doncs.
Jes,
No, no en faig un gra massa. És clar que és la meva opinió, igual que tu tens la teva, la qual coincideix amb les idees que dominen en la lingüística catalana actual, seguidora de Pompeu Fabra. Et recoman, justament, que llegeixis l’article de Gabriel Bibiloni ‘Un estàndard nacional o tres estàndards regionals’ en què es dona una visió més crítica (molt resumida) del procés d’estàndardització de la llengua catalana moderna, al respecte de la unitat de la llengua.
No dic pas que Pompeu Fabra no tingués coneixements lingüístics i que no depuràs en certa manera la llengua, el gran problema va ésser la fragmentació del català, de la qual cosa en té gran culpa Pompeu Fabra i la seva gramàtica basada en el català central. Abans de la intervenció Fabriana, ja hi havia una llengua estàndard, hereva de la tradició antiga i per tant força unificada (no reflectia totes les marques dialectals que van apareixer amb Fabra), potser amb més vacil·lacions i interferències, però coneguda per la gent instruïda, literats, etc. Era la llengua de la Renaixença.
A més, fins a la reforma del català modern, la denominació de la llengua literària -avui dia diríem ‘estàndard’- era llemosí, una denominació acceptada a tot el domini lingüístic, amb segles d’antiguitat, i que tenia l’avantatge de deixar totes les denominacions i parlars ( catala-valencià-balear) com a variants dialectals enfront de la llengua estàndard (llemosí). Els noms de les llengües són arbitraris, no vull aquí entrar en la discussió si la denominació ‘català’ és més antiga o si ‘llemosí’ o ‘provençal’ i la llengua d’Oc patatim, patatam… Vull dir que amb la denominació ‘llemosí’ avui dia no hi hauria el ‘problema’ del nom de la llengua al País Valencià, i que amb una gramàtica que no hagués trencat amb la llengua de la Renaixeça, segur que el català seria una llengua molt més unificada.
Certament, Bernat, l’estàndard nacional, que caldria per respondre a “la naturalesa i la intensitat de les comunicacions en la societat actual reclamen un instrument amb un altre nivell de funcionalitat”, ha de coincidir en certs aspectes (especialment, en morfologia verbal) amb la “llengua de la Renaixença”. És aquest estàndard el que haurien de fer servir les institucions de la Unió Europea. Els “estàndards regionals” continuarien a fer-se servir en cadascuna de les institucions d’autogovern.
Idò jo crec que En Fabra va fer molt per la llengua catalana, per la seva estandardització, tan necessària per a qualsevol llengua culta. Les diferències entre dialectes i llengua culta són molt més notables que en la nostra en llengües que a la gent li sembla que tenen una gran uniformitat (i la tenen, però només en l’estandard). El castellà, el francès, l’alemany, l’italià, estan molt més fragmentades dialectalment que el català. I això d’encara reivindicar el nom de “llemosí” per al català és una barbaritat, i no crec que hagués estat gens beneficiós que haguéssim optat per aqueix nom, històricament i lingüisticament injustificable, per a la nostra llengua.
Quin dilema! Si el principatí s’ocupa dels dialectes de fora del Principat, és un imperialista que ens vol fagocitar. Si no se n’ocupa, és un superbiós que ens menysprea.
Durant segles no hi ha hagut conflicte en la denominació de la llengua o de la nació. Catalans eren als ulls del món tant Ramon Llull com els Borja que esdevingueren papes a Roma. Durant la Guerra de Successió, uns centenars de soldats catalans juntament amb tropes britàniques arrabassaren a Castella el penyal de Gibraltar; és ben segur que entre aquests soldats catalans de qui parlen les cròniques també hi havia valencians, mallorquins i altres insulars.
De totes maneres, les qüestions d’antagonismes són molt viscerals i és mal de fer sotmetre-les al dictat de la raó. Sovint l’antagonisme es dóna a l’interior de col·lectius altrament bastant homogenis. Els malaguenys són particularment antagònics dels sevillans; també ho són els alemanys del nord dels alemanys del sud, etc. etc..
Tornant a la denominació de la llengua, hi ha un cas que sí que té molta similitud amb el nostre. Es tracta de la llengua que parlen serbis i croats, que és la mateixa i que, per apacivar l’antagonisme mutu que senten aquests dos pobles, s’ha convingut en anomenar serbocroat. Potser, com a mal menor, hauríem de començar a considerar la possibilitat d’anomenar la nostra llengua catalanovalencià.
La llengua es diu català perquè va formar-se a Catalunya. Hi ha documents valencians escrits en què la llengua és anomenada “catalana”, tot i que els viaranys històrics ens han menat a la confusió i a la manipulació política posterior. Aquestes picabaralles de barberia em semblen pixar fora de test. A més a més,a hores d’ara tothom sap que hi ha tres paraestàndards en català -potser quatre-, perquè van ésser reconeguts i no pas bandejats.
L’espanyolisme és unitarista fins al moll dels ossos, però esperona tot secessionisme que pugui afectar les llengües que li fan front. En el discurs oficial sobre el castellà fins i tot es diu habitualment que l’anglès és una llengua ja fragmentada que no pot considerar-se com un sol bloc, mentre que l’espanyol és una llengua molt homogènia i unitària (falsedat absoluta).
En l’actual revifada del panhispanisme, al servei precisament dels interessos econòmics i geoestratègics d’Espanya a la UE i a Amèrica Llatina, s’han vist obligats, per raons diplomàtiques, a ampliar la base dialectal de l’estàndard castellà fins al punt que a la darrera gramàtica general pràcticament ha quedat esvaït el caràcter normatiu per fer entrar un grau de descriptivisme fins ara desconegut, que és via oberta per a la legitimació de molts usos geolectals i alguns de sociolectals americans considerats fins ara poc prestigiosos o directament incorrectes, la qual cosa obre sens dubte les portes al secessionisme, molt latent en països com Argentina. Un dels principals ideòlegs de l’espanyolisme lingüístic, Juan Ramón Lodares, ho va vaticinar: si l’estàndard castellà s’amplia per recollir el caràcter pluricèntric de l’idioma, serà com dir que tot val igual. I quan tot val igual, ja res no val.
Amb això vull dir que en el pecat porten la penitència, i que de la mateixa manera que fomenten el secessionisme del català per afermar la seva hegemonia estatal i americana, la necessitat de fomentar, per mitjà d’un nou estàndard, una identitat comuna hispanoamericana (panhispànica) els duu cap a un secessionisme segur.
Sobre l’interès per promoure el castellà a la UE, per cert, cal llegir els textos de José del Valle, Elvira Narvaja de Arnoux, Claire Mar-Molinero y Celestino del Arenal.
No sé si només em passa a mi, però el web no funciona amb Firefox.
Vull dir que el que no rutlla amb el Firefox és el web de la presidència espanyola de la UE, no pas aquest blog.
Per cert, el web en qüestió té nou aspecte:
No fa gaire vaig fer un periple per llibreries d’Alacant. La resposta més freqüent va esser “no le entiendo”. La majoria d’aquestes llibreries tenen un prestatge que diu “valenciano” on hi solen tenir els llibres publicats en català. La producció de temes locals és quasi sempre en castellà.
El problema d’Alacant, per als que no són d’Alacant, és trobar algú que et vulgui parlar en “alacantí” o el que li vulguin dir a allò que no parlen.
La resta de la perifèria, Perpinyà, l’Alguer… no pinta gaire millor. Certificar la defunció de com li vulguin dir a allò que els joves no parlen, només és qüestió del temps que vulguem esperar.
La situació de les Illes és bastant millor, però tampoc no és per tirar coets, ni prop fer-hi.
Ara no tenc temps de mirar mapes i fer estadístiques abstruses, però, per dir-ho d’alguna manera, la velocitat de la mort de l’idioma podria esser directament proporcional a la distància del Montseny. I insistir en dir-li “valencià” podria esser per fer més via.