La Filològica es menja les preposicions
Ha arribat a les meves mans un document de la secretaria de la Secció Filològica que demana a professionals de diversos sectors una aportació a la reflexió sobre el model de llengua que el nou diccionari normatiu ha de reflectir.
A mi em preocupa, i molt, aquest model de llengua, però també em preocupa el model de llengua dels documents de la Secció Filològica, com aquest. N’extrec les frases següents:
«la necessitat d’identificació dels parlants amb la llengua i la facilitació de la comunicació interdialectal, ambdós aspectes indispensables per refermar la unitat de la llengua.»
«Sembla que un estàndard comú és necessari per assegurar la unitat de la llengua?»
Sabia que mig país s’ha llançat desbocadament a mutilar la preposició per a davant infinitiu, però pensava que la Secció Filològica es mantenia fidel a la norma practicada en el DIEC i en tots els altres documents. Però ara estic dubtant. I preocupat.
10 comentaris10 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Gabriel,
On es pot consultar aquest document? Estaria bé que el poguem llegir per poder fer una valoració més adequada. D’altra nbanda, a mi no em sorprèn això que dius del per/per a: l’IEC ha estat sempre partidari del català central, seguint les idees de Pompeu Fabra talment com si fos paraula de Déu -foren els de l’IEC els qui engegaren Mossèn Alcover ja fa gairebé un segle-. De totes maneres, valor positivament l’intent de crear un model comú -mentre no sigui d’imposar el barceloní-. Crec que el fet de no marcar el lèxic del diccionari (com a dialectal o arcaic) és una passa endavant.
La qüestió aquesta de per i per a és de les més complicades de la normativa catalana. Ací al País Valencià la distribució entre totes dues ha acabat calcant-se de la del por i el para castellans. No sé si ja n’heu parlat alguna vegada, però seria interessant saber què en penseu, d’aquest punt de la normativa, que crec que ha sigut qüestionat per molts lingüistes que han pensat que la distinció fabriana era massa complicada i només bona per (o per a?) ser entesa per especialistes i no pel parlant comú.
En parlarem, en parlarem.
Bernat, és una carta enviada a persones concretes.
Arran d’aquesta missiva voldria fer una constatació: la immaduresa de la nostra llengua que traspua el seu contingut… facilitació de la comunicació interdialectal… un estàndard comú és necessari?.. Aquestes qüestions hi ha segles que les llengües del nostre voltant -aquelles emparades per un estat, és clar- les han resoltes. De les nostres misèries en sabem les causes: la dependència política i institucional, una identitat nacional trontollant i imprecisa, etc. etc. ‘Nosce te ipsum’ deia el clàssic. El coneixement precís d’on ens trobam ens farà actuar eficaçment i aconseguir allò que volem per a la llengua catalana dels propers segles.
David, també a Catalunya ha acabat calcant-se, almenys en la llengua escrita, tot hi que hi ha la tendència que apunta en bibiloni. En la llengua parlada corrent es continua preferint “per” en tots els casos i el “per a” sona pedant. Això es el que reflexa el IEC soposo.
En aquest escrit en concret que comentau, una de dues: o bé l’ha redactat algun secretari amb coneixements mediocres de la normativa, o bé Joan Solà (membre de la Filològica des de fa ja uns anys i un dels principals encarregats de redactar la part de sintaxi de la nova gramàtica normativa) ha aconseguit sortir-se amb la seva.
Pot resultar impossible treure una norma que concordi amb l’ús que es fa d’una determinada paraula o locució en tots els dialectes de la llengua. Però si les altres llengües cultes dels països que tenim més pròxims se n’han sortit, i fa temps que han deixat de tenir problemes similars als nostres, és de suposar que amb el temps també ens en sortirem, i arribarem a tenir un standard acceptat per tots i per a totes les ocasions.
L’Institut d’Estudis Catalans fa anys que ha perdut el nord; de fet, d’ençà que en deixà d’ésser secretari el senyor Ramon Aramon i Serra (al cel sia), tan vilependiat pel corrent lingüístic majoritari barceloní anomenat antany ‘light’ i ara possibilista, és a dir, regionalista, patuesitzant.
La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha tingut temps de sobres per a obrar com el que és, no pas com un ardat de lingüicides desfabritzadors i espanyolitzadors a ultrança. Em sap molt de greu de veure que patriotes vagin dedicar llurs vides a salvar l’Institut d’Estudis Catalans del naufragi a què s’hauria vist abocat sense ells durant el franquisme, i que ara aquesta institució es dediqui a consagrar la verinosa llengua; per a fer això, no cal que hi sigui, que cadascú faci el que vulgui, que és el que la gran majoria de mitjans de comunicació que diuen emprar el català ja fa molt de temps que fan, sempre, però, acostant la llengua catalana al màxim a l’espanyola encara que hagin de violentar la catalana (potser caldria dir-ne ‘violar’).
No m’estranyaria gens que en aquest cas del ‘per a’ davant infinitiu ja hagin decidit, tal com feren en l’ús del guionet en els prefixos i els mots composts, de suprimir-lo, abans no surti publicada la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans.
N’hi ha que s’han passat tota la vida estudiant punts conflictius de la llengua catalana i, al final, arriben a aquestes reduccions indignes d’experts en gramàtica considerats patriotes. Llur gran aportació: desfer el que Fabra havia establert. Diuen que és per a socialitzar la llengua, doncs veient els resultats de llur empresa arreu, sort n’hi ha hagut. Una llengua no se salva així, sinó amb decisió i exemple polítics, no pas a còpia d’anar-la acostant a la dominant; així només perd prestigi i, per tant, ús. L’obra de Fabra és un punt de partida (per a anar, però, endavant), no pas d’arribada. Una cosa és l’evolució de la llengua, i una altra, totalment diferent, és la involució a què la nostra fa temps que és sotmesa.
Com a usuari del català trobe que en aquest punt de la sintaxi tan espinós,hi hem d’anar amb molt de compte.
D’una banda, l’us de la preposició “per” davant d’infinitiu amb valor instrumental respon a un procés intern de la llengua i es basa en una realitat dialectal -l’oriental- amb un pes important.
D’una altra banda,no podem pas confiar en l’ús que en fem els valencians o el que proposen autors, com ara Ruaix,que donen per bons casos com aquests:
Hi ha un tren que surt per a Lleida
L’han detingut per robar.
El primer enunciat no el diria cap valencià(si de cas diria “pac a Lleida”)i el segon grinyola en l’esperit de l’idioma.
Per tot això la proposta normativa vigent és força complicada per a tots parlants perqúè no es basa en cap dels grans dialectes ni en cap període antic de la llengua.Així doncs,caldria fer servir sempre “per” davant d’infinitius i d’adverbis,llevat dels casos amb infinitiu causal perquè resulta foraster i acastellanat. Els usos de “per a” s’haurien de reservar per als noms i pronoms, sempre opcionalment, és clar: els valencians no hi podem renunciar i ajudaria la resta dels usuaris en contextos en què hi podria haver confusió.
Fet i fet, això és tan sols el meu punt de vista, tot i que em sembla que hi ha qüestions molt més decisives en què la gramàtica hauria de posar-nos a la raó com ara l’ús a tort i pertot d’altre/a amb valor quantificador,”en+infinitiu” amb valor causal, etc.
Joan Solà prepara la gramàtica normativa de l’IEC? Gràcies a Déu! Un poc de sentit comú al desgavell normatiu actual. Sempre el recordaré explicant sintaxi catalana a la UB i carregant-se les incongruències de Fabra.