Una de sexe (que no tot ha de ser seriós)
Diria que aquest bloguista no és cap senyora, tot i que, si ho fos, no hi hauria res a dir, perquè això és una de les coses millors que es pot ser en aquest món. Supòs que després de trenta anys de prestar servei a la meva universitat, el seu aparell administratiu en té constància, encara que la documentació no sempre ho reflecteixi acuradament. Llavors un pensa que el tractament de senyora de la lletra de més amunt podria ser un lapsus tingut amb la més santa innocència. Però, malpensat que un arriba a ser en algun moment, no descart que darrere el lapsus, conscient o subconscient, s’hi amagui una cruel venjança contra el sexe masculí i que a mi m’ha tocat rebre. Tant de temps han estat les dones rebent lletres encapçalades per un benvolgut senyor… Doncs ara veuràs: ull per ull, dent per dent i morferma per morfema. El lapsus com a pedagogia activa en favor d’un món just i igualitari.
Però dubto i m’ho repens tot mirant un cop i un altre el desconcertant paper. I si la Universitat tingués raó? Al cap i a la fi, no és una institució investida de la màxima autoritat científica en tots els camps? També en els afers de sexe, supòs. Fent-li voltes i més voltes, trop la solució que m’ha de treure del dubte: en una pàgina web del programa Sexes en guerra veig un enllaç il·luminador: “vols conèixer quin sexe és el teu?”, que et du a una pàgina en què amb un simple test el més embullat treu el gat del sac. La broma em costa més de vint minuts de feina i concentració, però es veu que me’n desfaig més o menys bé de totes les proves. I aquest fet és el motiu del salomònic veredicte, que em deixa glaçat. Home o dona? “Estàs entremig”, diu el cabró. I l’explicació que em dóna és “Les teves habilitats més femenines, com les habilitats verbals, es troben compensades amb les més masculines, com la capacitat de visió espacial”. Hauria suposat que tenir habilitats diverses et fa una persona més completa, però ja veieu el drama: els homes, o presumptes homes, amb habilitats lingüístiques estam condemnats ni més ni pus que a la indefinició sexual.
5 comentaris5 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Bé, suposo que no ens hauria d’importar si, després de 3000 anys d’evolució de les llengües indogermàniques, el gènere no-marcat passés a ésser l’altre. En el test he sortit a la banda masculina, fonamentalment pel darrer test del joc. Cosa curiosa, perquè jo seria dels que m’arruinaria del tot en la loteria de Sankt Petersburg d’en Daniel Bernouilli.
Això que les habilitats verbals siguin marca de feminitat si que no m’ho hagués pensat mai. Deu significar això que Cervantes i Shakespeare i Joanot Martorell eren uns afeminats? De totes maneres, i no només pel que hi surt en aquest, els tests psicològics no m’han inspirat mai gaire confiança.
Les feministes no volen, ni han volgut mai, igualtat. El que cerquen i han cercat sempre les feministes és, primer, venjança, i segon, matriarcat. És així de clar.
La qüestió és, doncs, ho seguirem permetent?
Per a acabar diré que, per a mi, un home feminista és com un palestí projueu o com un tibetà proxinès.
Amb tot el respecte, em sembla que us heu passat d’uns quants pobles. Però aquest és un post que va de joc i bon humor. Millor que facem els debats seriosos sobre el tema en un altre moment.
Sr. Bibiloni,
M’he creuat fa poc amb el seu blog i m’agrada molt llegir les històries de sants. Ara avui haig de donar-vos les gràcies per la boníssima estona que m’heu fet passar. He rigut en veu alta, cosa que us prometo passa poques vegades, amb “l’entremig” tan ben posat i explicat.