Anècdota amb suc
Una senyora mallorquina entra a un comerç xinès de Palma disposada a comprar unes sabates. La mallorquina parla en català sense gens de disposició a canviar a cap altre idioma, i l’amo xinès del negoci mostra certes dificultats per a entendre-la i una cara de sorpresa i no gaire alegria. La clienta tira de la mímica, la parla lenta i la vocalització i aconsegueix un parell de sabates del 38.
La mallorquina, cara somrient i to amable, intenta persuadir el xinès que el mallorquí (una dosi de prudència terminològica com a part de l’operació) és la llengua d’aquí i que és molt fàcil d’entendre i de parlar. El xinès no acaba d’estar-hi d’acord i respon amb ironia: «Fácil? Chino és fácil!».
Al costat del xinès hi ha una nina de vuit o nou anys, sens dubte filla de l’amo del comerç. La senyora llavors s’adreça a la nina, també somrient i amb to afectuós: «Tu sí que deus saber mallorquí». I la xineta respon amb la decisió d’un coet i amb un perfecte català i una pronunciació igual de rodona: «No, jo parl català».
7 comentaris7 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Aquesta anècdona m’ha duit a la memòria que quan jo feia el servei militar, fa més de cinquanta anys i molt lluny de Mallorca, en companyia de soldats procedents d’una gran part de províncies espanyoles, sentint-me parlar amb un o alguns dels poquíssims mallorquins que allà érem una vegada un company de no record on, que devia estar empipat amb els catalans (que hi eren en nombre molt superior) ens digué, a mi i al company illenc: “es que vosotros los catalanes…” No record més de la frase. I jo li vaig dir “nosotros no somos catalanes” I ell replicà “como que no sois catalanes, si hablais catalán!” Li vaig dir que sí, que parlàvem català. Però el que és curiós, és que ell, castellanoparlat monolingüe, que només havia sentit català en el quarter, identificava sense que ningú li ho hagués dit, la nostra parla illenca amb el català. No hi veia diferència.
No ens temerem, i els immigrants (xinesos, argentins, polacs, marroquins) parlaran el català (o mallorquí) bén igual que nosaltres. I en canvi els españolitos cabuts i amb la banyota aficada de que aquí és Espanya, no en sabran. Tot això s’hauran perdut!
Hi ha nins de totes les procedències que parlen amb accent manacorí, i binissalemer… Ho trob molt bé.
“Hi ha nins de totes les procedències que parlen amb accent manacorí, i binissalemer… Ho trob molt bé”. Carme
Me n’alegr molt. Són la saba del nostre futur. El futur d’un poble puixant. Una nova mixtió envigoridora. Com aquella mixtió de catalans, jueus, àrabs, pisans, genovesos, aragonesos i occitans que units per la llengua catalana són la font d’on brolla encara la força vital del nostre poble.
Ben pensat, potser sí que ens trobem amb què la gran afluència d’immigrants de fora d’Espanya produeixi un enfortiment de la nostra llengua, sobretot a través dels seus fills, puix que uns i altres no se senten compromesos amb la “lengua del Imperio” ni senten, encara que la parlin (cas dels sudamericans d’origen indi) l’obligació d’imposar-la com fou imposada als seus avantpassats i la de rebutjar tota altra llengua que no sigui la seva. No havia anat a pensar-hi, però mira per on encara podria esser que aqueixa multiètnica immigració fos favorable a la nostra cultura! Visquem i veurem coses!
No dubteu que el futur és dels nens. Això ho tenen claríssim, si més no al Principat, els casposos i per això malden per esborrar l’ensenyament de línia única. Jo també penso que els nous immigrants són això, immigrants, ni colons ni ocupants ni pretenen ampliar el Lebensraum de la Grosskastilien. I així fan el procés d’integració que van fer els antics immigrants abans del 1939 (els nostres ancestres, en la seva gran majoria). Conec casos de persones que es van endur una gran alegria quan van veure que podien viure a l’estat parlant català… i el seu quètxua.
1) No ho acab d’entendre. Per què diu “No, jo parl català?” El meu punt de vista pot esser molt equivocat, però jo hauria considerat més coherent la resposta “SÍ, jo parl català”.
Em puc equivocar, però aquest “no” de la nina sembla voler dir que el mallorquí i el català són dues coses diferents.
El mallorquí és el català que es parla a Mallorca, supòs que tots estam d’acord en això, no?
2) També podria estar molt equivocat en això altre, però jo pens que la llengua no és l’únic element definitori d’una cultura. Estam aplaudint la immigració massiva de cultures no europees, especialment ameríndies i africanes, amb l’eufòria que els seus fills “parlen català”. Jo senzillament diré que no compartesc aquesta eufòria.
No crec que es tracti d’eufòria. Simplement, per alguna cosa es comença. I crec que a les escoles es fa una bona feina en aquest sentit.