El català de TV3 (i altres)
Mònica Terribas ha reconegut que el nivell del català de TV3 és problemàtic i que cal actuar [video]. Però els detalls donats per la directora no són satisfactoris.
TV3 —igual que els mitjans germans i altres mitjans orals i escrits— té un defecte de naixement, del qual són responsables alguns lingüistes i els polítics que van caure en el parany: d’un principi es va imposar la ideologia, i els efectes, del denominat català light, una opció per una llengua “natural”, que es presentava com una condició per a l’acceptació social del mitjà. Aquest era el parany. I la “naturalitat” s’identificava amb les conseqüències de tres segles d’interferència de l’espanyol i d’absència d’una llengua culta que arribàs al gruix de la societat. Amb aquesta ideologia es va interrompre una línia d’elaboració d’una llengua nacional iniciada a començament del segle XX que havia donat uns fruits extraordinaris i es va implantar una cultura lingüística del no-esforç i del tot val. Aquelles noces duen aquests bescuits.
Diu Terribas que als professionals no els exigeixen el nivell C ni el D ni cap, sinó que a partir d’uns vídeos els lingüistes diuen si són aptes o no aptes. Em sembla que ha de ser així, només que no entenc com un caramull d’aquests professionals han passat la prova. Els lingüistes haurien d’haver declarat no aptes un bon grapat de presentadors de primera línia, moltíssimes veus de segona línia i la quasi totalitat d’actors joves i molts de mitjana edat dels programes dramàtics.
Em sembla que molt poca gent entén el problema de la llengua a TV3 i altres mitjans; sobretot no l’entenen ni els dirigents del mitjà ni els polítics en general. El problema no és que alguns afamats es mengin els pronoms febles o que amollin rissetes en lloc de rialletes (que això ja és ben greu). El problema comença per una fonètica depriment que ho està colonitzant tot, una dicció espanyolitzada que fa feredat. Les veus que se senten a la major part dels anuncis publicitaris, per exemple, no són aguantadores. Aquí tothom hauria d’entendre que de la mateixa manera que un català que pretengui locutar a un canal espanyol articulant la ela a la catalana no serà admès, de la mateixa manera, dic, un locutor que parli en català articulant la ela a l’espanyola (ela bleda) no hauria de ser admès sota cap concepte. La selecció ha de ser estricta, perquè si és possible deixondir-se per a pronunciar la ela a l’espanyola també és possible deixondir-se per a pronunciar una perfecta ela catalana. El problema, potser, és que molts dels qui han de prendre decisions d’aquest tipus deuen parlar amb aquesta pronúncia afollada o han perdut completament, com tanta gent, la noció del català condret.
Dicció impecable i assumpció que el ple domini de la llengua és part innegociable de la professionalitat dels qui treballen en els mitjans de comunicació. Com a qualsevol part del món on aquestes coses s’agafen seriosament.
21 comentaris21 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Ni més ni pus.
Tens tota la raó, Gabriel. Caldria que els mitjans de comunicació catalans públics recuperessin la finalitat didàctica respecte a la llengua, tal com va fer TV3 durant els primers anys d’emissió.La situació del català encara és molt precària. Els defensors del català més acostat al carrer -al castellà- diuen que la didàctica de la llengua és cosa de l’escola, però no és ver. El model de llengua, la neologia, etc. es vehicula en gran part amb els mitjans de comunicació, els quals, per cert, pagam tots els catalans.
Tot plegat, és molt lamentable. Si els catalanoparlants no ens espavilam acabarem com els gallecs, molts dels quals parlen la seva llengua de manera que sembla talment castellà amb algunes, poques, paraules un poc rares ficades en la conversa. Aquests dies, amb la campanya per a les eleccions a Galícia sentim, dins els telediaris, alguns polítics que parlen d’aqueixa manera. Jo, anys enrere, he sentit parlar gent de diversos pobles gallecs amb un accent i pronunciació de les consonants i vocals que no se sembla gens a això que ara ens presenten com a gallec. Arribarem nosaltres a tenir una llengua tan degradada? Déu ens n’alliberi, i vulgui que els pobres gallecs puguin refer com cal la seva malmesa llengua.
Tens tota la raó. Però, tant en els mitjans de comunicació com en els audiovisuals, (i no cal sortir de les Illes per comprovar-ho), la qüestió lingüística és només un tràmit. És necessari un llibre d’estil, perquè “se suposa” que, per tal d’oferir un producte digne ide qualitat, hem de vigilar la llengua, però per guardar-lo a la prestatgeria i no obrir-lo gaire. Són necessaris un parell de senyors mals d’aguantar i a qui gairebé mai no escoltarem (nosaltres, els lingüistes)perquè “se suposa” (en el millor dels casos) que tota empresa seriosa ha de menester assessorament lingüístic. Tràmit realitzat.
La realitat, quan t’acostes una mica en aquest món, és que la llengua no es té gens en compte. I la tria dels professionals dels mitjans de comunicació es basa en tot(sobretot, en els interessos personals i econòmics), manco en l’aptitud lingüística.
I això, per suposat, només pot passar en una comunitat lingüística minoritzada. Potser avançam, però ho feim greument interferits. És ben trist i desencoratjador.
La pronúncia dels periodistes/jornalistes i actors de tots els mitjans de comunicació catalans fa oi al rei porc. Quan parlen pareixen estrangers arribats de poc. El mateix podríem dir de molta de gent amb el certificat C de català (o el D…).
Tu ho has dit: són les conseqüències de la cultura lingüística del no-esforç i del tot val. I així no es reconstrueix ni s’enforteix una llengua.
Avui he llegit un report on s’informa que el català és entre les ‘llengües minoritàries’ la que gaudeix de més bona salut. En un primer moment m’he revoltat íntimament contra la noció de ‘llengua minoritària. Ho és el català?… Llavors, he reflexionat i m’he dit que si el català és minoritari és perquè encara molts de catalanoparlants no tenen envers la llengua pròpia les actituds que calen per a retornar-li la dignitat que li correspon. Aquell no-esforç i aquell tot val neixen d’aquí.
[…] A la TVC es parla pitjor del que sembla; tot i que no ens n’adonem, la pronúncia és totalmen… (Gabriel Bibiloni, filòleg de la UIB). En resposta a na Mònica Terribes que admet que s’ha de fer més pel nivell de català a la TVC. […]
Exemples de degradació lingüística comparables al cas gallec:
Optimissma:
http://www.youtube.com/watch?v=MLedsN_Gb3c
Ba’l’ós i combiccyons:
http://www.youtube.com/watch?v=glovZqwQh9w&feature=related
“Si els catalanoparlants no ens espavilam acabarem com els gallecs” Antoni Llull Martí
Crec que el teu comentari és una mica excessiu. Conec un poc el tema i puc dir que a Galícia hi ha una sensibilització creixent entorn a la qüestió de la qualitat de la llengua. Gosaria i tot dir que els lingüistes gallecs troben un ressò en la seva societat que potser haurem de començar a envejar devers ca nostra.
Si és així com diu en Joan Gabriel, n’estic ben content. No conec el tema a fons, però és que el que he sentit aquests últims dies a alguns polítics gallecs per la televisió em sembla detestable. Però, si el poble està sensibilitzat per a millorar la llengua, segur que ho conseguiran malgrat la pressió del castellà. Com podríem nosaltres sensibilitzar a un nombre prou important de parlants per aconseguir la millora de la nostra llengua?
No hi podria estar més d’acord… tot i que fan referència a l’altra part del problema:
http://www.tomi.cat/2009/01/cataespanya-rdio.html
http://www.tomi.cat/2008/02/tv3-o-com-rematar-el-catal.html
http://www.tomi.cat/2007/07/cataespanya-rdio.html
Antoni Llull, em sembla que et deus referir a Pérez Touriño. Aquest és ben conegut pel seu gallec calamitós i, sobretot, per necessitar urgentment passar per la consulta d’un bon logopeda:
http://touripedia.wikispaces.com/
Teniu tota la raó, i us puc explicar que el dia que va venir en Toni Soler a la universitat a presentar el seu llibre, va dir que no trobaven bons guionistes amb un bon nivell de català, de manera que s’ho feien com podien. Sembla que la llengua sigui una qüestió transparent, que només és important per a una minoria com nosaltres, que estem considerats per molta gent com uns perepunyetes. En fi, de fet ja no miro la tele.
Val a dir que en els mitjans en castellà sí s’ho prenen seriosament.
En certes àrees de parla no prestigiada per l’estàndard castellà, com ara Andalusia, el model imposat en la televisió autonòmica pel seu llibre d’estil, per als locutors dels espais més formals de comunicació (telenotícies) és el castellà del centre-nord, seguint gairebé l’estàndard oral del Navarro Tomàs. Els que hi volen treballar han de fer classes de dicció.
A més, per a establir un control directe de la qualitat lingüística dels mitjans en castellà, l’Agència EFE, amb el patrocini del BBVA i la participació de la RAE, va crear la Fundación de Español Urgente (Fundéu), amb seu a Madrid, que va signar un conveni amb més de 40 diaris, cadenes i grups de comunicació d’Espanya i Amèrica (entre d’altres, Prisa i el Grup Zeta) per tal d’aplicar la nova normativa acadèmica (que en l’adaptació d’estrangerismes inclou estàndards orals implícits, amb preferència absoluta per les realitzacions castisses castellanes) en aquests mitjans.
Ara: no hi ha pela per desenvolupar aquest conveni, cal dir-ho. Però, mentre, la Fundéu obre sub-seus a Amèrica Llatina, primer a Mèxic i aviat a Xile.
Això sí: que a ningú se li acudeixi demanar això mateix per als mitjans en català, que surten ràpid els que ens acusen de voler fer polítiques lingüístiques de campanar.
Tot això li ho hauria d’explicar algú a la Terribes, perquè es vagi espolsant les manies.
El llibre d’estil de Canal Sur us el podeu descarregar aquí.
Veureu que no es ben bé que imposi directament una dicció castellana als locutors: és que els aboca a aquesta dicció perquè els anima a parlar una llengua culta i curosa, i mai s’ha desenvolupat una norma culta andalusa.
Un dels dos responsables del llibre d’estil de Canal Sur comentava en un estudi sociolingüístic quines mancances de desenvolupament de l’andalús, quina pressió social i quines actituds i creences fan que molts locutors de Canal Sur acabin optant pel castellà central culte i formal, i abandonant la seva parla natural, a l’hora de fer la seva feina:
http://www.um.es/tonosdigital/znum3/estudios/fonosimbolismo.htm
Moltes gràcies, Sílvia, per aquests dos comentaris. Pot ser molt interessant per als nostres lingüistes llegir el llibre d’estil de Canal Sur i analitzar el model. Amb tot, les situacions són diferents: l’espanyol no té cap contaminació fonètica d’un altre idioma; només un problema de formes regionals i formes generals; en català tenim aquesta qüestió més el problema de la contaminació, que ara és el més greu. D’altra banda, tampoc no és comparable la situació pel que fa als trets regionals. La major part dels trets andalusos són alteracions a partir d’un estadi més inalterat de l’espanyol del centre i nord. És comprensible que no s’hagi desenvolupat una norma culta andalusa. En català, en canvi, cada dialecte té uns trets que no són vists com a “perversió” (va entre cometes) dels trets de les altres varietats sinó com a coses a un mateix nivell de correcció i prestigi (a i e àtones, o i u àtones, neutra tònica, pronunciació o emmudiment de r final, etc.). Per això la llengua culta catalana pot integrar diverses normes regionals sense cap problema (descomptant algunes activitats específiques com el doblatge). Allò que podria ser equiparable als trets andalusos és l’assimilació consonàntica mallorquina, la desaparició de ss en aquesta varietat, el rotacisme, etc., coses que, de fet, ja són excloses de la norma culta.
Però el que és ver és que “ells” s’agafen la llengua seriosament, i aquí s’agafa pel pito del sereno.
En altres ocasions ho he dit, i no em cans de repetir-ho:
si en tantes coses imitam els castellanoparlants, fent malbé moltes de les nostres expressions tradicionals, i fins i tot alterant perillosament l’estructura de la nostra llengua, perquè no imitam el seu afany d’imposar per tot arreu (tota Espanya, Amèrica) una única norma culta en els mitjans de comunicació de tota mena? I si no voleu que imitem els parlants de castellà, imitem els francesos, o els italians, o els anglesos, o els alemanys…
Ele meteoròlegs de TV3 han aconseguit de fer entenedor un llenguatge farcit dels cultismes propis de la seva terminologia.
Penso que, de vegades, alguns dels propulsors del català “light” s’afiguren que l’audiència és beneita.
Ramon Marrugat
Gabriel, això que dius del castellà, per exemple, no s’aplica als mitjans en espanyol dels Estats Units. Els manuals d’estil de la CNN, d’Univisión y de la NAHJ (associació de periodistes hispans als EE.UU.) són mostra d’un desori incomparablement més gran que el que patim aquí, donada la situació de diglòssia, i la manca de cohesió i de recursos (econòmics, educatius i culturals) dels hispans del país, i alhora la seva pròpia intra-variació (barrejada amb el fet que molts emigrants mexicans són parlants de llengües indígenes).
D’altra banda, allà on el castellà sí és llengua hegemònica (fora d’Estats Units) té un seguit de problemes pel que fa a la llengua (als mitjans de comunicació massius i a d’altres entorns de planificació), que, com després comentaré, afecten directament a la seva actitud envers el català (etc.). Te’ls enumero:
1) els manlleus de l’anglès (molt abundants a Mèxic i Centreamèrica);
2) els nacionalismes identitaris que afavoreixen el sorgiment de processos d’estandardització no coordinats (aviat hi haurà una norma del Riu de la Plata independent, m’hi jugo el nas);
3) l’emergència de l’indigenisme, amb nous estatus per a les llengües indígenes (posem el cas bolivià com a exemple);
4) el fet que la norma acadèmica segueix essent fonamentalment monocèntrica i massa restrictiva per a les necessitats expressives dels mitjans, arreu (encara més a Amèrica Llatina). La nova norma acadèmica castellana és poc adient no només per als mitjans, sinó fins i tot per a les necessitats d’ensenyament del castellà a estrangers (un àrea emergent, amb la proliferació d’Institutos Cervantes arreu), on ja s’està fent efectiva, per aquesta funció, la creació de diversos estàndards nacionals, al marge de la norma acadèmica.
En això, la norma catalana té, de mena i com bé dius, molts avantatges… si els sabéssim aprofitar i sobretot si ens deixessin fer-ho, que aquesta és la mare dels ous.
I dic que és la mare dels ous perquè vull remarcar que tot allò que tingui a veure amb el català o qualsevol altra llengua que convisqui amb el castellà en situació d’inferioritat o maltracte depèn absolutament de l’orientació de la política lingüística que s’apliqui al castellà, perquè és la de l’Estat i, a Espanya, la que promouen les principals transnacionals espanyoles (inclosos mitjans de comunicació i editorials catalans). És a dir: la PL del castellà és la que mana sobre totes les altres polítiques lingüístiques, i cal que ho anem entenent i ens els anem mirant de reüll dia sí, dia també, amb tota malfiança.
Així doncs, tornat al tema dels mitjans, tot i fer veritables mans i mànigues per mirar de controlar els mitjans en castellà (certament, s’ho prenen seriosament, perquè també s’hi juguen molt: el poder, l’hegemonia), no creguis que se’n surten. El que més por fa als planificadors del castellà espanyols és la fragmentació de l’idioma (no només dialectal, que és un fet: també política) i la desaparició del castellà als Estats Units, la supervivència del qual (creuen) els garantiria un tracte amb la potència americana més de tu a tu. De fet, per això el lema de la RAE ha canviat de “Limpia, fija y da esplendor” a “Unidad en la diversidad”, amb tot l’èmfasi del món en la idea d’unitat. Aquesta gent pensa que si el castellà perd la seva identitat unitària, perd pistonada com a llengua de poder, i el seu estatus com a llengua hegemònica a Espanya pot sortir-ne malparat. Per això han de treballar i treballen en dos fronts alhora: promoure el panhispanisme i els blocs regionals de consens i coordinació política Espanya-Amèrica, i mantenir “a ratlla” els nacionalismes perifèrics i la recuperació de les llengües minoritzades.
Per tant, no pararem de trobar-nos amb pals a les rodes en tot allò que signifiqui promoure el català. D’aquesta orientació en dos fronts (interior i exterior) de la PL del castellà participen plenament els socialistes catalans, ja t’ho ben asseguro (no cal dir el PP), així que malament ho té TV3 per tirar endavant en la cura de la llengua catalana, ni que ho vulgui.
A banda, i això no vaig comentar-ho ahir, hi ha un estàndard per a la TV autonòmica canària que exigeix fer servir la pròpia variant (de fet un estàndard propi de les variants locals) a tots els seus treballadors. Allà sí que no poden “cecear”. Aquestes forces divergents presents en els mitjans en castellà (i en el món educatiu també) a la mateixa Espanya fan por veritable als responsables de planificació geo-estratègica i lingüística espanyols (que són nacionalistes espanyols fins a la medul·la), i aquesta por endurirà cada cop més la pressió sobre el català i qualsevol altra llengua amb la que convisqui.
Més que un comentari, tot un article. Gràcies.
Sí, em sap greu per la llargada.
Però és tot un plaer poder afegir alguna cosa útil en aquest blog, encara que de vegades calgui estendre’s.