AVL: pacte, de qui amb qui?

Quan es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el primer que vaig fer va ser comptar. Tants d’aquesta banda i tants de l’altra. I, quasi eufòric, vaig pensar que tot estava arreglat. Vaig pensar que l’ “aclaparadora majoria” dels “bons” farien el que haurien de fer, que per això eren bons: proclamar que el valencià és una varietat dialectal del català, assumir la normativa que sempre havien assumit els valencians usadors de la llengua, i tancar el problema. I em demanava com Zaplana i els seus consentien aquella liquidació.
Amb el temps passat i els fets esdevinguts, és clar que Zaplana i els seus ja sabien el que feien (potser no ho sabien els còmplices principatins, sembla que decisius en aquesta història). Perquè la llengua catalana els importa un rave (als primers, vull dir). Un bon rave els importa tant la unitat com la diversitat, tant la normativa d’uns com la dels altres. La llengua només els interessa en tant que pot ser una eina generadora de conflicte del qual ells en puguin treure profit electoral. Llançats de ple a l’aventura segregadora, si no queda més remei que acceptar la teòrica unitat de la llengua, sistema, diasistema o el que sigui, no passa res: embolicaran amb la normativa. I si no queda més remei que acceptar una normativa mínimament unificada, no passa res: embolicaran amb el nom. La qüestió és tenir sempre quelcom amb què embolicar la troca. I l’AVL no sols no ha desfet tot el muntatge esquarterador –com hauria pogut fer en un moment, encara que fos la darrera cosa que fes– sinó que s’ha convertit en un agent proveïdor d’arguments a la causa secessionista, arguments ara revestits d’autoritat científica. La mateixa existència d’una acadèmia d’una presumpta llengua ja és un element disgregador. Però, a més, aquesta acadèmia ha fet que el secessionisme matusser hagi estat substituït per un secessionisme docte, evidentment molt més útil. La deriva dialectalista de l’ens engrandeix la clivella interior de la llengua, cosa que fa més inviable el funcionament de la comunitat lingüística en el seu conjunt i l’assoliment d’un model “exterior” de català (per a usar a Madrid o Brussel·les). Les tímides referències al nom de català resten insignificants i marginals al costat de la contundent defensa del nom de valencià i de l’encaparrotament amb l’absència d’un nom general vàlid. Malgrat algunes assercions doctrinals sobre la unitat de la llengua, situades a un discret segon o tercer pla, la dialectalització i l’obstrucció onomàstica practicades per l’acadèmia són un bagatge prou útil –diríem que suficient– per al bon funcionament dels projectes dels malfactors. I, d’altra banda, el mínim de correcció científica (unitat lingüística entre circumloquis i normativa marc no discutida) garanteixen la tranquil·litat de les consciències dels acadèmics. Aquesta és la jugada i tothom content. Aquest és el pacte.
És a dir que la cosa és molt més complexa que allò dels setze contra sis. Les declaracions recents de Jordi Colomina (en aquesta entrevista i en aquest article) parlant de sobirania lingüística dels valencians i proposant un nou ens normatiu per a les Balears són prou il·lustratives. L’AVL és un joc complicat de postures responsables, hipotètics pragmatismes, interessos personals, vanitats i butxaques. I a la porta una llarga cua per a entrar. En qualsevol cas, l’AVL no ha vingut a resoldre un problema, sinó a crear-lo. En Zaplana ho va fer bé. I el gran perjudicat, com sempre, la llengua i el país.

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. Guillem - 12 juny 2005 10:55 pm

    Ells juguen a guanyar i nosaltres a no prendre mal. Aquesta s la gran diferncia i per aix perdem tots els partits, absolutament tots.

    Quan estaven muntant aquest paradeta de l’AVT els Zaplana Boys devien tenir al cap com destruir la llengua i el pas, com de costum, i aix guiava tota la seva estratgia; mentrestant els Principat Empastres, l’altra part fundadora, devien estar pensant en el que ms els preocupa en aquesta vida: com aconseguir salvar la cara sense que els enemics del pas es posin durs, perqu ells sn incapaos de plantar cara a alg que es comporta agressivament. D’aqu tota la seva estratgia, tamb.
    El nostre mal t un diagnstic molt clar: estem c****s de por.

    Canviant de tema, aprofito el missatge per dir-te que m’he llegit el teu llibre "Llengua estndard i variaci lingstica" i l’he trobat interessantssim. El recomano a tothom.

  2. 2
  3. M.S. - 15 juny 2005 7:56 pm

    " L’AVL s un joc
    complicat de postures responsables, hipottics
    pragmatismes, interessos personals, vanitats i
    butxaques. I a la porta una llarga cua per a entrar".

    Gabriel Bibiloni

    Done fe que s una bona definici de l’Acadmia. s com si l’hagus feta un de dins, us ho assegure. s exacta. Passeu-ho.

Podeu deixar un comentari