Aquest mes de maig fa cinc anys rodons de la posada en funcionament de les meves pàgines web, coincident amb la compra del domini bibiloni.net. L’experiència ha estat engrescadora, perquè això d’editar a la xarxa és un camí d’aprenentatge, d’innovació i de descoberta permanent. I el balanç no pot ser més que positiu, per les coses apreses, i sobretot perquè el caramull de mails que al llarg d’aquests anys he anat rebent amb mots de gratitud i d’encoratjament mostren que, encara que en moltes de les llargues estones que passes davant el teclat puguis dubtar de la utilitat de la feina, per a alguna cosa deu servir. I quan veus que el nombre de visites, encara que modest, va creixent (ara anam per les dotze mil visites cada mes), igual que també van creixent els enllaços, no pots escapar d’un cert sentiment de responsabilitat.
Els projectes són abundants i el temps és escàs. Però un web –o almenys aquest– és un cove que es va omplint de peix segons el temps que tinguis per a pescar i d’acord amb l’estat de la pesquera. L’important és que els materials ficats dins el cove ja hi són per sempre i esperen altres materials que vagin omplint el recipient. Les pàgines estrictament personals –que, com diu l’adjectiu, donen informació sobre l’activitat d’una persona– han quedat –i així ho vull– secundàries al costat del paquet de pàgines de llengua i sociolingüística que significativament vaig titular Materials de construcció, perquè són un granet d’arena per a l’objectiu que m’agullona des de sempre: la construcció d’una nació catalana i una llengua nacional totes dues sostenibles i segures.
I de fa poc el conjunt ha augmentat amb aquest blog, que també vaig començar amb el dubte de si serviria per a res. I bé, un blog pot ser una eina interessant per a fer sortir i transmetre, amb facilitat i immediatesa, coses que hi ha per dins que de vegades demanen sortir, unes més serioses i altres més desenfadades, i fins i tot per a treure alguna petita provatura literària. Tot plegat, em referma allò que tots ja sabem, que Internet té unes possibilitats extraordinàries, i en un país amb tants de mitjans de comunicació que no serveixen més que per a agredir-nos, pot resultar un mecanisme de defensa essencial.
Així que continuarem. Gràcies a tots els qui em feu l’honor d’entrar en aquesta modesta casa.