L’adjectiu afganès el veig per primera vegada a un text de La Publicitat del 1929 que ens mostra el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana. El primer diccionari que el recull sembla que és el diccionari Fabra (1932), que el defineix com a « Natural de l’Afganistan; pertanyent a l’Afganistan o als seus habitants. ∥ m. Llenguatge de la majoria dels afganesos.» Però prèviament la forma afgà figura en el Novísimo diccionario general valenciano-castellano del valencià Joaquim Martí i Gadea (1891). La mateixa forma afgà va ser emprada per Josep Carner el 1921 segons consta en el Corpus esmentat.

Tot sembla indicar que la forma afganès va acabar essent la preferida per semblar més catalana o allunyar-se més de l’espanyol afgano, que, d’altra banda, devia ser la forma de la llengua parlada quan el mot entrà a casa nostra.

Si miram l’etimologia i les altres llengües romàniques, veurem que la forma apropiada és afgà i no afganès, que, en principi, hauríem de considerar una ultracorrecció. Una cosa així com si en lloc de kurd diguéssim kurdès, o si en lloc de lituà diguéssim lituanès, o si en lloc de mongol diguéssim mongolès. El mot afgà fa referència a una ètnia asiàtica, el nom de la qual vindria del persa Avagān, i aquest del sànscrit Aśvaka, que, segons alguns experts, significa ‘genet’ o ‘criador de cavalls’. Pel que fa a les llengües de l’entorn, tenim en francès afghan; en anglès, afghan; en italià, afghano; en espanyol afgano; en portuguès, afegão i en romanès, afgan. Cap sufix, doncs.

Sobre el nom afgà s’ha format el corònim Afganistan (terra dels afgans), oficialitzat el 1919, quan es va crear l’emirat de l’Afganistan, independitzat de l’imperi britànic. Nom que continuà amb la República de l’Afganistan (1973), la República Democràtica de l’Afganistan (1978) i l’Estat Islàmic de l’Afganistan (1992). El mot és format a partir de l’etònim afgà i l’element stan, del persa antic stana, que significa ‘terra’, ‘país’.

El Diccionari Alcover-Moll no porta ni afgà ni afganès. Quan es va redactar el primer volum, no eren mots de gaire circulació. El DIEC, continuador del Fabra només porta afganès, que, com el Fabra, refereix només a l’Afganistan («Natural de l’Afganistan. Relatiu o pertanyent a l’Afganistan o als seus habitants) i a la llengua dels afgans, dita més aviat paixtu. Ara bé, altres diccionaris, com el d’Enciclopèdia Catalana (diccionari.cat), el Diccionari normatiu valencià i el Termcat diferencien entre afgà (nom d’una ètnia històrica que no coincideix necessàriament amb les fronteres de l’Afganistan actual) i afganès, habitant de l’estat d’Afganistan. Aquesta distinció sembla establida per a reaprofitar una forma creada erròniament i recuperar al mateix temps la forma que hauria estat encertada. Però en qualsevol cas desencertada la primera, car del topònim Afganistan hauria de sortir afganistanès, com de Pakistan surt pakistanès. La distinció afgà/afganès podria ser útil, però crec que no estrictament necessària, per tal com no és practicada per cap llengua de l’entorn. Ens pot recordar la dualitat finès/finlandès, que es refereixen el primer a la gent de llengua i cultura finesa i el segon als ciutadans de Finlàndia, que poden ser suedesos i, per tant, no finesos. També la fa el francès (finois/finlandais), l’alemany (Finne/ Finländer  i el suedès (Finne/ Finländare), però no l’anglès (Finish) ni l’italià (finlandese). Aquesta dualitat de termes es podria aplicar a molts de casos en què l’etnònim no coincideix amb un gentilici político-administratiu, per exemple als irlandesos en conjunt i als ciutadans de la república d’Irlanda, als hongaresos en general i als ciutadans d’Hongria, als serbs escampats per diferents estats i als ciutadans de Sèrbia, o als mateixos suedesos, que són tant els de llengua suedesa com els ciutadans de Suècia. Però això no es fa. El cas de Finlàndia o Suècia és excepcional. Pel que fa als països asiàtics, no s’ha creat kazakhstanès, ni kirguiztanès, ni tadjikistanès, ni turkmenistanès, ni uzbekistanès, sinó que els habitants d’aquests estats es diuen kazakhs, tadjiks, turkmens i uzbeks. Igual que els de l’Afganistan es diuen afgans. Sí que s’ha creat pakistanès perquè aquest nom no parteix d’un etnònim sinó d’un acrònim. Afganès (i, si fos el cas, afganistanès) poden considerar-se una anomalia del català.