El DIEC i els col·loquialismes
No fa gaire temps —però ara no puc precisar quant— la Secció Filològica va introduir en el DIEC unes notes que ens sorprenen enormement. A les entrades de certs verbs de la segona conjugació (com vèncer, convèncer, estrènyer o empènyer) s’hi ha afegit una remarca en lletra vermella que diu textualment: «en registre informal, l’infinitiu pot prescindir de la r final quan va seguit d’un pronom enclític començat per consonant, vence’l o vence-la en comptes de vèncer-lo o vèncer-la.». I ens fem un seguit de qüestions: què pretenen els qui han promogut aquestes notes? Qui les ha promogudes?
Coneixent el terreny, ens aventuram a donar qualque resposta o almenys qualque hipòtesi. És sabut que l’escola de lingüistes i correctors que defensen la línia partidària d’un acostament a la llengua del carrer —ara presents a la Secció Filològica— fa temps que promouen les formes que el DIEC qualifica d’informals, no sols en aquest registre sinó en tots. Als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no se senten altres formes que aquestes, que també es poden veure en la llengua escrita formal de diversos mitjans i editorials. Intuïm que la pretensió era que les dites formes fossin declarades vàlides en tots els registres, però s’han hagut de conformar amb la marca d’informalitat. Per alguna cosa es comença, i després d’una primera fase, amb temps i paciència, en pot venir una altra de millor.
Amb tot, la qüestió de fons és aquesta: per què a unes entrades del diccionari es fan constar formes col·loquials i no a unes altres? Per què a l’entrada escarabat no es diu que «en registre informal es pot suprimir la segona a»? O per què a les entrades berenar o veritat no es diu que «en registre informal es pot suprimir la primera e»? O per què a l’entrada seixanta no es diu que «en registre informal es pot pronunciar xixanta»? O per què a l’entrada api no es diu que «en registre informal es pot pronunciar àpit»? Podríem continuar fins que volguéssim. I demanam: és feina d’un diccionari com el DIEC consignar totes les pronunciacions i formes informals? Un diccionari d’ús i de la llengua estàndard s’ha de convertir en un compendi de dialectologia?
Però hi ha un altre aspecte rellevant. Per què s’ha de donar informació de les pronunciacions informals en relació amb col·loquialismes o dialectalismes del català central i no de tots els dialectes? No és això un tractament de desigualtat que no pot fer més que molestar els parlants d’aquests altres dialectes? Per què no es diu que en registre informal tots els infinitius de la primera conjugació seguits d’un pronom poden perdre la r, com es fa en diversos dialectes. És a dir, mirà’l en lloc de mirar-lo, comprà-la en lloc de comprar-la, etc. O per què no es diu que en registre informal es pot accentuar fonèticament el pronom feble postposat al verb, com es fa a les Illes (mirar-ló, anar-hí). O afegir una r «en registre informal» en els composts veurer-lo, entendrer-les, etc.? O pronunciar «en registre informal» vore en lloc de veure, o atre en lloc d’altre, com fan els valencians. És evident que per aquest camí el diccionari augmentaria considerablement de volum.
Com dèiem abans, creiem que la intenció —no de la Secció Filològica sinó d’alguns— és fer avançar les formes «informals» objecte d’aquest article i que aquestes acabin substituint les de la llengua normativa tradicional, que tenen l’animadversió dels lingüistes i correctors al·ludits més amunt. Com tot allò que no es diu en el carrer… de Barcelona. És una manca de visió de la llengua en la seva totalitat, i un supremacisme del dialecte central, dues coses que no poden tenir lloc dins una institució que ha de ser reconeguda i respectada per tots els catalanoparlants.
Amb modèstia, amb tot el respecte, però també amb tota energia qui això signa demana a la Secció Filològica que suprimeixi aquestes notes en lletra vermella, que ens ofenen als qui sí que tenim una visió de la llengua tota i una voluntat de preservar la unitat i la integritat de la varietat comuna del català forjada amb tant d’esforç.
Si us ha agradat aquest article, us podeu subscriure al blog i rebreu un correu electrònic cada cop que surti un nou article. Botó de subscripció a dalt de tot a la dreta.
11 comentaris11 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
També existeix el centralisme català. La resta contaminem la llengua.
Efectivament. El secessionisme “barsAloní”
D’acord
Senyor Bibiloni, aquestes incorporacions podríem nomenar-les centralisme lingüístic?
Sí, segur.
Totalment d’acord, professor.
Hi ha –molts– Barcelonins que mentalment són empresonats pel tercer cinturó. Palesa en política i ara també en lingüística. Catalunya segueix el model centralitzador borbònic, ni mentalment saben emancipar-se (independentitzar-se) de molts atavismes espanyols. És trist.
Deu ser que van ampliant el contingut per a atendre les necessitats d’escriptura dels diferents dialectes i registres. Però no van tan ràpid com voldríem… Haurien de fer cas de la vostra pregunta per a anar donant informació dels usos informals «en relació amb col·loquialismes o dialectalismes del català central i
(no)de tots els dialectes».De moment, pel que fa a les varietats dialectals no toquen gens el central o oriental (com bé dieu, per a ells no és dialectal)… Toquen poc el balear (11 registres: cartenir, contenir, detenir, entretenir, estar, mantenir, menystenir, obtenir, retenir, sostenir, viltenir). El valencià menys: 9 registres. El nord-occidental apareix en 8 registres.
És gros que encara associen un comentari d’una varietat dialectal (que no diuen a quin registre correspon) amb un comentari sobre un «registre informal» (que no identifiquen on s’utilitza).
Si vullgueren fer un diccionari d’ús ben fet pensant en el conjunt dels parlants que vivim immersos en realitats tan diferents, seria una gran faena. De moment ho hem anat apedaçant.
Espere que pugam millorar-ho per a l’ús real de tots els registres i varietats, i que no arribe ja quan només servixca per a documentar i desxifrar com es parlava i s’escrivia en el passat.
De l’autoderrota i del ridícul internacional del 2017 ençà, per culpa dels vividors de l’autonomisme borbònic, consider que el català ha agafat el mateix, el mateix, ben el mateix desprestigi i capavall que va agafar l’occità nordpirinenc de la II Guerra Mundial ençà, allà per l’onada de patrioterisme gavatx, ací per l’onada de patrioterisme foraster i per l’ofec demogràfic programat per l’estat espanyol dels anys 60 del segle XX ençà.
Per mor d’això, pens que ja no podem mirar pus per damunt les espatles els nostres compatriotes i germans -místics si més no- de llengua d’allà deçà els Pirineus.
Una vegada perduda la batalla de la quantitat davant França -i davant Espanya és qüestió imminent, de pocs anys, màxim d’una dècada- ens pertoca guanyar als monstres espanyol i francès la batalla de la qualitat:
Crec que és arribada l’hora de reconduir els estàndards moderns occità nordpirinenc i català de llengües/còpies del francès i de l’espanyol respectivament a una gran llengua europea moderna, hereva de l’antiga gran llengua d’òc, madona poètica de les corts de mitja Europa medieval.
Perduda clarament la batalla de la quantitat davant el monstre de dos caps francoespanyol, posem messions per una gran neollengua europea moderna que sigui l’expressió per exemple de valors humanistes cristianes, superadores de la màfia anticristiana vaticana, que prou haurem de menester dins la futura Europa sense fronteres internes post estats-nació.
En comptes de continuar ficant la banya en dues llengües/còpia, una del francès i l’altra de l’espanyol, separades artificialment i políticament per la pura i trista assumpció dels marcs mentals hexagonal i ibèric respectivament, centrem les forces en la regenuïnització, la reunificació i la modernització de l’antiga, de la gran, de la gloriosa llengua llengua d’òc, la madona-medieval!- del primer estàndard interdialectal neutre d’Europa, del temps del llatí clàssic ençà.
En parlar de “les valors humanistes cristianes, superadores de la màfia anticristiana vaticana, que prou haurem de menester dins la futura Europa sense fronteres internes post estats-nació”, me referesc a qualque filosofia de vida superadora del materialisme capitalconsumista, per example el neocatarisme.
Estic totalment d’acord amb el conjnhut de l’article; de concessió a concessió, d’afebliement a afebliment de l’autenticitat de la llenghua, estem malmatent el català