I la cirurgia plàstica
El post anterior demana una segona part, i ja seran un munt de notes sobre el mateix tema. Perquè està bé exposar els problemes, però després és convenient parlar de remeis.
Deia que la substitució en procés dels hàbits articulatoris catalans pels espanyols és una conseqüència de l’ús intens de l’espanyol per part de la nostra gent i de la voluntat de parlar-lo sense accent català, tot i que la realitat és molt complexa i requereix més investigació. Fa temps que es va entrar en un procés de ridiculització del parlar espanyol amb accent català. Entre els joves i adolescents urbans avui aquesta ridiculització és cruel, tant que ha fet desaparèixer de tot el dit accent. I la generalització del fet de parlar català amb les noves articulacions no és més que l’altra cara de la moneda. Per a deixar de parlar espanyol amb accent català hem passat a parlat català amb accent espanyol, tot i que cal remarcar que aquesta noció —curiosament— no existeix en la consciència de la gent.
Si posam damunt la taula la idea de revertir el procés i de recuperar del tot la fonètica genuïna —si és que interessa—, això només serà possible amb una política lingüística contundent, un context polític determinat i unes idees clares sobre la naturalesa d’aquests processos de canvi. No ens hauríem d’enganyar: les coses són com són i s’han de dir diàfanament. Només revertirem el procés i tornarem a la pronúncia tradicional —que encara és la pròpia d’una part important de la societat— si hi ha un model clar i si es generalitzen en la població unes determinades atituts davant aquest model. Quan la gent conegui i assumeixi el model esmentat i quan percebi que parlar català amb accent espanyol —çó és fora del model— és un fet anòmal, lleig, ridícul, malsonant, irrisori, etc., hi haurà possibilitat de reversió. “Tècnicament” això és perfectament possible: si tot català “modern” s’ha llançat amb entusiasme a parlar espanyol exactament tal com ho fan els habitants de les regions on és llengua nativa, seria igualment possible que tothom es posàs a fer el mateix amb un hipotètic model català prestigiat. Només que hi ha d’haver model i la valoració social adequada. La distància entre la fonètica catalana de sempre i l’espanyola és tan gran com la que va en sentit contrari. I en la situació hipotètica descrita el jovenet més negat per als idiomes podria arribar a parlar el català amb la dicció de qualsevol dels nostres besavis.
Caldria començar, doncs, per no claudicar amb el model: en primer lloc, als mitjans de comunicació audiovisuals no s’hauria de permetre la més mínima desviació, i qui no s’ajustàs religiosament als cànons hauria de ser exclòs inexorablement de la locució; en segon lloc, caldria treballar intensament el col·lectiu de mestres, convencent-los de la importància del seu rol referencial en aquest sentit. El fet és que la majoria dels membres de les noves fornades de mestres de les àrees capitalines exhibeixen una dicció francament deplorable.
Pel que respecta al procés social de fidelització del model i estigmatització d’allò que se’n separi, calen unes altres condicions sociopolítiques. Però alguna cosa ja es podria fer, com una tasca pedagògica de divulgació i visualització de les nocions ara invisibles, com la idea de parlar amb accent espanyol, o l’extensió de la terminologia operativa per a la minorització del que volem fer recular (per exemple, parlar bleda, ela bleda, xava, etc.).
Tanmateix, ara per ara, la trista realitat és que totes aquestes idees, si arriben a les persones que les haurien de posar en pràctica, els deuen sonar com a música celestial. Els qui regeixen els nostres mitjans de comunicació audiovisuals, començant pel principal (la CCMA), sembla que ni veuen el desastre lingüístic que tenen dins casa seva, on els locutors i dobladors amb dicció deturpada ara hi entren a raig seguit.
L’objectiu és difícil, però el problema no és que sigui difícil: el problema és que la qualitat de la llengua no interessa a (quasi) ningú.
19 comentaris19 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Torno a insistir en el sentit del meu comentari al post anterior. Tenim en l’àmbit català el mateix problema que té la llengua espanyola a Espanya: manca de cultura lingüística i valoració ínfima del fet lingüístic. Els qui coneixeu una mica com es tracta el tema de la llengua a països més civilitzats que el nostre sabreu què vull dir. El català té, a més, l’agreujant de la subordinació psicològica de molts dels seus parlants a la llengua forastera. Aquesta subordinació fa que l’espanyol s’escampi com una mola de lava i envaeixi a poc a poc l’espai vital de la nostra llengua. Però no cal desesperar: quan la lava es refreda deixa d’avançar.
En aquest article d’avui al Diari de Balears Bernat Joan fa comentaris molt relacionats amb el tema d’aquest post:
http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?-1+6+200494
Jo estic d’acord en la majoria d’aspectes, però és cert que la qualitat lingüística no preocupa, car és un mal menor en una societat amb problemes que la poden portar a un desastre més cru, al marge de nacionalismes i diccions correctes.
Estam acabats. Qüestió de generacions. Dues, tres…
Jo me don per acabat. Seguiré lluitant, pero per dignitat, no per esperança. L’he perduda tota.
Molt encertats, aquests dos darrers escrits. És necessari que hi hagi una veu que posi sobre la taula aquesta mena de coses perquè ningú en parla. En relació al tema, el factor determinant és i serà el tractament que en facin els mitjans de comunicació, principalment TV3 i IB3, però ara per ara el panorama és molt decebedor.
Calagamberro, no cal desesperar. Hem de seguir lluitant, amb dignitat i amb esperança. Dia a dia hem de seguir adesant la casa de la nostra llengua. I ten present que, com diu en Sisa, qualsevol nit pot sortir el sol.
‘Qualsevol Nit Pot Sortir el Sol’ Jaume Sisa:
http://www.youtube.com/watch?v=pdlvAvC4Tw4&NR=1
Dignitat sense esperança, sense il.lusió? Dignitat eixorca? No, gràcies!
Es media de comunicacíó audiovisual se troben amb un problema gros: sa majoria de locutors i presentadors són joves i urbans, i per tant contribueixen a escampar sa pronúncia acastellanada des seu redol. Ses televisions solen entrevistar gent pes carrer, i molt sovint resulta que s’entrevistat, una persona anònima que probablement no va poder estudiar sa seva llengua a s’escola, parla un mallorquí molt més correcte que s’entrevistador, persona jove que segurament ha hagut d’aprovar molts d’exàmens de català.
Hola,
Volia connectar amb tu mitjançant l’ampolla del nàufreg però no me n’he ensortit, per això aprofito el comentari.
He descobert els teus bloc (perdó, blog) i web i m’he entusiasmat amb la lectura d’alguns dels textos. No he pogut resistir la temptació de comentar-ne algun en el meu blog, El Tetrabloc v. 1.1 (jo en dic bloc, que hi farem! ara no vull polemitzar sobre això ;-):
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/87772
La intenció, si no tens cap objecció, és fer una segona entrada comentant la Cirrugia plàstica i, sobretot, “La llengua catalana. Un futur esplendorós” text que se m’ha fet d’allò més curt.
Salutacions,
Gràcies de cor. És un goig veure que les coses que fas no són inútils del tot.
Voleu dir que si ens posem estrictes amb la pronunciació dels professionals dels mitjans aquests no quedaran mig buits?
No, s’espavilarien. Quan van començar la ràdio i la televisió (en espanyol, naturalment) els locutors catalans van fer els esforços necessaris (a vegades enormes) per a assolir una bona dicció espanyola i desempallegar-se de l’accent català. Sabien que amb accent català no serien locutors. Ara caldria fer el mateix però al revés.
I no podria ser que (en alguns casos) els resultés més fàcil d’esforçar-se en “millorar” el seu espanyol perquè no la consideraven la seva llengua? Com a mínim, a mi em passa, i no tindria cap problema en corregir el meu anglès si hagués de sortir per la ràdio o la tele, però no acceptaria correccions en català ni en castellà, llengues (perdó, llengües) que he parlat des de ben petit i les peculiaritats de les quals mai consideraré com errors sinó com a manifestacions de l’ens social en el que he viscut.
“Gràcies de cor. És un goig veure que les coses que fas no són inútils del tot” Gabriel Bibiloni.
Som nosaltres qui t’hem d’agraïr la teva constància i la teva ciència al servei de la nostra llengua estimada. Cada post teu és un branquilló més que poses al foc per mantenir viva la flama de l’esperança.
Gràcies, Joan Gabriel.
Joan Vecord: certament, l’observació és molt interessant. És com aquestes persones (sovint d’edat avançada) que es rebel·len quan els dius que “fetxa” està mal dit i que s’ha de dir “data”. Ells no han dit altra cosa en tota la vida que “fetxa” i no poden entendre com una cosa que han dit sempre (ells que són grans i amb experiència) sigui un error. Amb la pronúncia a molts (ara parlaríem de joves, però) els pot passar una cosa semblant. Però és necessari entendre els canvis que experimenta la llengua, tant els canvis en la direcció de la castellanització com els canvis en la direcció de la normalització.
Tens raó, Gabriel. Però massa sovint aquests canvis que experimenta la llengua es fan entendre d’una manera ofensiva i humiliant. Els que som nascuts a Barcelona no triem parlar xava, és la forma que sentim per aquí i la reproduïm. Tinc 29 anys, i sóc dels pocs de la meva colla d’amics que sempre tria el català com a opció comunicativa, mentre que la majoria dels meus companys acostumen a triar el castellà perquè els resulta més còmode. I no estic parlant només dels que ja són castellanoparlants, sinó precisament dels que sent catalanoparlants es passen al castellà perquè (entre d’altres motius, evidentment!) estan fins als collons que se’ls corregeixi o se’n fotin de la seva pronúncia. Porten tants anys sentint-se dir que allò que parlen no és català que han acabat assumint una derrota que no volen seguir experimentant cada vegada que obren la boca. En castellà, en canvi (i malgrat que el destrossem igual o encara més), et sents més lliure, menys condicionat, ningú no et pressiona ni t’examina amb cada paraula.
Els que som nascuts a Barcelona no triem parlar xava, és la forma que sentim per aquí i la reproduïm
Això és evident. El llenguatge és un procés d’imitació. Jo el que dic és que caldria que s’estimulàs la tendència social a imitar altres models, i això és una qüestió de política lingüística que concerneix els responsables d’aquesta.
… la majoria dels meus companys acostumen a triar el castellà perquè els resulta més còmode […] En castellà, en canvi, et sents més lliure, menys condicionat, ningú no et pressiona ni t’examina amb cada paraula
Aquí és on discreparia. En castellà es dóna el mateix control social sobre la llengua que en qualsevol altre idioma, és a dir molt de control. El que passa és que no es veu i està assumit com una cosa natural, com també estan assumides les normes i els models. Prova de parlar en castellà amb eles catalanes o prova de dir en una entrevista de feina “me se cae” o “mu arto” i veuràs què passa.
Per la meva experiència personal (i la dels meus amics), a Barcelona no té res a veure el control social sobre el català que sobre el castellà. Puc comptar amb els dits d’una mà els cops que m’han corregit en castellà, mentre que en català és gairebé cada setmana. I és una cosa que veig clarament en situacions en què la interferència és mútua, per exemple a l’hora de dir “ara vinc” o “ara vaig” quan algú et crida. Tan en català com en castellà puc utilitzar indistintament el verb “venir” o “anar” (quan només és correcte el primer en català i el segon en castellà) ; doncs bé, en català m’ho hauran corregit ja un fotimer de vegades, mentre que en castellà encara MAI.
Una cosa semblant passa amb “obrir” (“abrir”) i “tancar” (“cerrar”) el llum, que si no tinc mal entès és incorrecte en ambdues llengües, i que cal dir “encendre” (“encender”) i “apagar”. Novament, infinitat de sancions en català i total llibertat d’ús en castellà.
Pel que fa a la pronúncia, dues coses: (1) Només un cop a la vida m’han criticat la pronúncia catalana de les “t” i “d” finals (i va ser a Salamanca per part d’un filòleg purista deixeble d’Unamuno). I les meves “l” han estat motiu de comentari en castellà, però mai d’escarni, ja que les tinc a mig camí: són molt marcades per a què sonin ben castellanes i massa poc per a què sonin ben catalanes (però en aquest darrer cas, evidentment, sí que he hagut de sentir uns quants comentaris despectius). (2) Molts cops (massa!) he sentit algú enfotent-se de la pronúncia castellana d’un catalanoparlant, però gairebé mai aquest befa va acompanyada d’un judici d’essència, valor o qualitat. En canvi, si parles un català castellanitzat és ben fàcil que siguis acusat de “mal català” o directament “no català”, quan no de pesta, taca o càncer (llenguatge de rància tradició feixista, d’altra banda). A Barcelona s’ha fet molt de mal a l’ús del català (dels catalanoparlants, vull dir) amb tant d’essencialisme i menyspreu pel xava (que, repeteixo, no l’hem triat), i s’ha aconseguit que tingui connotacions negatives i vergonyoses. És evident que el català d’aquest nens del “no em ratllis” és un model a imitar pels joves barcelonins, però menysprear la nostra manera de parlar no és la millor manera de predisposar-nos-hi. El component psicològic de les llengües és molt important, i tanta hostilitat no pot fer bo.