Amb la cara desfigurada
Ho ho escrit diverses vegades i ho escriuré les que calgui: la fonètica, la pronunciació, és la cara de la llengua, la fesomia que es copsa al primer cop d’orella. Part essencial de la personalitat de l’idioma. Aquesta cara del català, única i irrepetible, que ens singularitza i ens diferencia dels altres, s’ha mantingut intacta fins ara, i encara hi ha una part important de la nostra societat que la hi manté. Però fins quan?
La desfiguració de la fonètica catalana ha estat una conseqüència de la irrupció dels catalans en la pràctica intensiva de l’espanyol en temps podríem dir que recents. Parlar espanyol sense accent català ha estat un dels objectius nacionals a què els catalans s’han dedicat amb més entusiasme, i això ha comportat tot un canvi d’hàbits articulatoris que s’han acabat aplicant al català. Tot va començar amb la substitució de la el (o ela) catalana per la el espanyola en uns cercles de senyores repipis, per la qual cosa el fenomen es va anomenar parlar bleda. Avui la el bleda és un càncer que s’ha ensenyorit de quasi tot el cos del pacient. Després vingué el ieisme que ja ha atacat la major part dels joves urbans. I el xava, inicialment un dialecte social, convertit ara en el parlar normal dels joves —i no tan joves— de Barcelona. Amb el bleda i el xava urbans s’han escampat el trastorn de les esses sonores, el caos en l’obertura de les vocals i altres desastres.
A Mallorca l’espanyolització de la fonètica ha portat tots els vicis esmentats —menys el xava, ara com ara— i altres coses que constitueixen trets exclusivament mallorquins (o balears). A més de la pesta de la el bleda i el ieisme d’articulació espanyola (eya, yuna, yimona), s’estén un ieisme ampliat que extermina el so de la “jota” (yent yobe i yent mayor), és a punt de desaparèixer del mapa la v labiodental, s’africa la xeix inicial (què txerres?), s’escampa la es (o essa) pija (a l’estil sud-americà) entre les noies adolescents o joves (de moment)… A més a més, la influència de l’espanyol està extingint en un sector de població trets locals mallorquins tradicionals, com la k palatal (aquell tret tan típic de Palma entre joves urbans no se sent pràcticament gens) o l’assimilació consonàntica tradicional. L’adopació dels hàbits articulatoris espanyols fa que reculi la pronúncia ètsit (ara és ècsit) o attual (ara actual). Trec els darrers fenomens per a mostrar un fet d’espanyolització total de la pronúncia, tot i que no s’han de valorar de la mateixa manera que els altres (desapareixen uns trets locals que igualment tendirien a desaparèixer en un procés de normalització de la llengua amb l’estandardització associada).
I dit tot això, a manera de preàmbul, vull donar compte d’un dels darrers fenòmens de degradació fonètica que es poden observar a Mallorca entre la gent jove. Malgrat la desaparició de l’assimilació consonàntica tradicional, adés esmentada, s’està introduint paradoxalment un nou tipus d’assimilació fins ara inèdit: l’assimilació de la es (o essa). A Mallorca és tradicional el rotacisme (conversió en er o erra) de la es seguida de consonant sonora (er birbe, dor nins), però aquest so roman fixament inalterat davant consonant sorda. Ara ens apareix una es assimilada a qualsevol consonant que la segueix, i se sent de cada cop més eb beppre (es vespre), ém meu (és meu), duec coses (dues coses) o la inefable fórmula hispànica de comiat mob beim. Les hores, per exemple, ara sonen led dues, let tres, lec quatre, leb buit, len nou i led deu. No hi ha dubte que la destrossa és conseqüència directa del model de l’espanyol vulgar, aquest que diu lom mimmon niño(s), nob bemom mañana i coses així. A Mallorca l’espanyol que s’hi parla de cada vegada és més vulgar, ço és més natiu.
Ve a tomb ara dir que fa una estona he sentit pel Canal 33 el concert d’homenatge a Toni Roig que va tenir lloc al Palau de la Música Catalana amb Al-Mayurqa i altres cantants. Un magnífic concert, només tacat per la pronúncia bleda d’alguns dels cantadors joves. És possible que ningú no els ho hagi fet veure? El concert ha acabat amb aquesta peça en boca d’una joveneta (transcric la el bleda amb ll):
Aquetta ya ét sa darrera
que cantarem per aquí,
i qui mob bullgui sentir
haurà de benir darrere.
Pronunciació: qüestió de models i de poder
Pronunciació: la responsabilitat dels mitjans
7 comentaris
7 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Trist, molt trist el panorama de la llengua catalana i de la deriva actual de la seva fonètica. Quanta manca de cultura lingüística! Quanta imitació servil de l’espanyol! L’espanyol, quin model més xerec de finesa lingüística! On són l’expressió elaborada, la precisió dels mots, el matís i la subtilitat que són patrimoni comú de tota la societat que s’expressa en anglès, francès o alemany?
La finesa lingüística en el català tan sols és patrimoni d’algunes elits culturals. I tanmateix molt sovint l’exemple que en donen és bastant decebedor.
És horrorós! I el que és pitjor de tot, que els qui haurien de donar llum donen fum (locutors de ràdio i de televisió, presentadors, etc., i polítics que més que explicar el que pretenen fer, mostren la seva tremenda incultura lingüística. La gent inculta que els escolta, es creu, equivocadament, que parlen bé, i per això, conscientment o inconscientment, els imita. Abans, amb relació als gonelles i gent per l’estil, només ens havien de preocupar les barbaritats que escrivien. Ara, a més, ens hem de precupar per com les diuen. I ja se sap des de temps ben antic el que ocorre quan un cec guia un altre cec. I tenc por que ningú hi pugui posar remei, a tot això. Pobra llengua nostra!
Jo voldria evitar caure en el catastrofisme. Els mitjans de comunicació públics fa molt poc que funcionen amb una mica de dignitat lingüística: hi ha moltíssim per millorar, sí, però no està tot perdut.
Respecte al xava, jo diria que sí que s´ha començat a infiltrar entre els mallorquins, sobretot entre alguns locutors i actors.
I respecte a la pèruda de l´assimilació consonàntica tradicional, jo l´havia tendit a interpretar com una conseqüència més o menys desitjable del procés normalitzador de l´estàndard.
Vaig veure el concert pel 33. PErò en comptes d’emprenyar-me, em vaig sentir identificada 😀
Espanya ridiculitza l’accent català. Quantes vegades xerrant en espanyol a un no li han dit en to burleta “catalán, eh?” o “tú eres payés, verdad”? Així que molts ho han interioritzat com a erroni i ho intenten corregir amb resultats desastrosos.
Cruella: Malo!, que diria la bona gent mallorquina. Però amb una el (o ela) de quatre estrelles. 🙂
Respecte al comentari de Joan, record perfectament un company de col.legi major a Barcelona, mallorquí de família i de llengua, que obertament declarava que evitava parlar en català per tal que no se li notàs l´accent en parlar castellà.
Evelyn Waugh va dir en el seu dia que ningú que parli més d´una llengua pot arribar a dir res memorable en cap d´elles. El mateix raonament sembla que es podria traslladar a la parla pulcra en més d´una llengua. Discutible. Jo sóc dels que pensen que parlar més d´un idioma, a part de reforçar el coneixement del propi, et dóna molta llibertat. I que si com a catalanoparlants podem tenir una segona segona llengua a part de l´espanyol, molt millor encara. La finesa en l´accent en cadascuna d´aquestes llengües ja dependrà de les habilitats (i l´interès!) de cada parlant (per cert les eles catalanes i les nostres es neutres tòniques van mel per a l´anglès!).