30 anys
Avui fa trenta anys rodons que trenta mil o quaranta mil mallorquins —o menys!— sortírem al carrer, alguns com un servidor amb una senyera a la mà, en la primera gran manifestació política esdevinguda a Mallorca que els vius puguin recordar. La convocaren les forces polítiques progressistes amb una empenta del Congrés de Cultura Catalana. Era per a demanar l’autonomia, el somni de molts dels qui visqueren sota la bota feixuga del franquisme. Pensàvem que la democràcia i l’autonomia ho arreglarien tot, entre aquest tot, el problema de la llengua. Anàvem ben servits. L’oficialitat del català, entesa i reivindicada com quelcom inherent a l’autonomia, va resultar ser una cooficialitat en què la llengua dominant i hegemònica no ho deixaria de ser mai, i el català passaria de llengua perseguida a idioma teòricament oficial, però també de parla popular potent a instrument de comunicació i cohesió social amb dificultats respiratòries.
Tot i que també hem de ser conscients dels avanços. Sense aquesta magre cooficialitat, sense el català present —en la mesura que ho és— a l’administració, el parlament, l’escola, la ràdio, la televisió, la universitat, Internet, algun diari, etc., ara seríem —almenys a Mallorca— com la Catalunya del nord. I l’incident que es produí aquell 29 d’octubre quan Josep Maria Llompart va designar la llengua pel seu nom i una part dels manifestants el van escridassar al bram de “mallorquí, mallorquí” ara és prehistòria, un fet avui inimaginable. Comptant-ho tot, som més lluny o més a prop d’allà on volíem anar?
27 comentaris27 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
També hi vaig anar, tenia 17 anys, era un ingenu, no sabia res, però record l’ambient que hi havia, sabíem que fèiem una cosa extraordinària. Acab de mirar la revista LLUC de novembre 77, la crònica i l’editorial.
Tots els que hi vàrem anar tenim un punt de complicitat instantània amb algú altre que ens digui que també hi era.
Fa bastants anys, el PSM va commemorar la data, un 31 de desembre, tot i que per error deien que la manifestació havia estat l’any 78.
Crec que si es va fer va esser en part per mimetisme de l’Onze de Setembre de feia un mes i perquè “tocava”: si convocaven la UCD i el PSOE era per allò del “café para todos”, a més que el 29 d’octubre era el dia feiner més proper al 25 d’octubre, el dia de la batalla de Llucmajor…
Els anys següents, una vegada reconduït el procés autonòmic, ja només era el PSM que reclamava un estatut. Com dèiem a la diada del 31-12-78: mos ho hem passat molt bé, sense psoe ni ucedé!
“Sense aquesta magre cooficialitat, sense el català present —en la mesura que ho és— a l’administració, el parlament, l’escola, la ràdio, la televisió, la universitat, Internet, algun diari, etc., ara seríem —almenys a Mallorca— com la Catalunya del nord”. Gabriel Bibiloni.
Biel, estaríem pitjor. A la Catalunya del Nord se senten orgullosos de ser catalans i no perden ocasió de demostrar-ho. Aquí, ja hauríem perdut totes les senyes d’identitat!
Jo llavors no havia nat, però com bé dieu, malgrat algunes passes importants, l’autonomia no ha estat capaç de trobar solucions satisfactòries a molts dels problemes de la nostra societat, i en molts casos es tracta d’una llibertat vigilada per Madrid, que legisla sobre competències que ja no té, fet que redueix l’autogovern al no-res.
Trenta anys després cal reclamar una reforma del sistema de dalt a baix i no operacions d’estètica d’Estatutets promogudes pels qui creuen que les Illes Balears són la seva finca particular. Renovar-se o morir, com diuen.
40 anys de franquisme foren gairebé letals — un xi acorant’ns-e — 30 anys de borbonisme només han afegit pes al mànec del xi que ens travessava el cor — i tothom qui fa paus amb el qui empenyen el mànec l’empenyen, és clar. L’única solució era abans, com és ara: mai no prendre part en les camàndules dels feixistes i llurs hereus. El diagnòstic és: pitjor. Car cap dels “nostres” polítics no diu que l’únic que fóra remei fóra doncs de mai — mai! — no ha anar a “visitar” ni a “parlamentar” ni a “enraonar” amb l’enemic qui, perquè té totes les de guanyar, encara te’l fotrà més endins, el llos del xi de l’anihilament.
Mentre els partits hegemònics d´aquesta terra rebin ordres de Madrid em fa l´efecte que poca cosa podrem fer. Reivindicar tot el que calgui, sí; fer tot l´activisme que pertoqui, sí. Però sense el poder polític en mans de partits d´aquí, i que alhora puguin tenir poder decisiu a Madrid, no avançarem. El voluntarisme personal té uns límits. Sense una legislació desacomplexada a favor del català, no hi ha res a fer.
Quin temps, jo estava a punt de fer trenta anys ara fa trenta anys. Record perfectament en Pep Maria Llompart cridant “català, català”, hi havia tanta gent que ja no hi és …
Estimat Gabriel,
la part dels manifestants que van escridassar al bram de “mallorquí, mallorquí” no és prehistòria i és un fet ben real actualment.
A Mallorca hi ha moltíssima de gent que va en contra del català, que diuen que xerren mallorquí i no català.
Hi ha pàgines webs senceres només sobre aquest tema i molts de mallorquins s’enfaden moltíssim quan les dius que la seva llengua és la catalana.
Defensen la teoria que en Jaume I no era català (nascut a Motpellier i Rei d’Aragó) que Catalunya no existia i que sa llengo mallorquina és molt més antiga que la catalana.
El que deia, ja en podem fer d´activisme a nivell personal si les (nostres!) insititucions es desentenen del tema: el pressupost per a política lingüística d´enguany minva un 7%!
Andreu,son 4 gats,el ridicul de la classe,nomes en conec un i es moderat(escriu segons la gramatica de Fabra) i mira que conec gent
Me fa vergonya dir-ho però jo sóc un d’aquells que cridava “mallorquí, mallorquí”…no tenc cap defensa, al meu llibre de llengua de l’any 1972 deia ben clar que el mallorquí era una varietat del català, feia un any que veia la programació en català de la TV…tenc una tia del Principat…no tenc cap defensa racional, ja ho he dit, només és que en aquell ambient, que per primera vegada podíem manifestar-nos com a mallorquins en massa i en públic, era fàcil que les emocions més primàries s’imposassin…i ho varen fer
Crec que la majoria de gent que va replicar en Llompart ho feia de bona fe, era disculpable… qui tenia la informació que tenim ara? qui havia llegit els llibres? qui coneixia el mapa de la nació?
Crec que a tots els que vàrem anar-hi ens hi empenyia l’exemple de civisme de l’Onze de Setembre tan recent, per tant els crits eren una afirmació primària, emotiva, irracional, catàrtica, una adhesió a les arrels, a les fibres més íntimes…de cap manera era anticatalanisme. La meitat de les senyeres eren sense morat i ningú deia res.
Una de les coses que record era una pancarta que deia “Independència”, aguantada per unes al·lotes que cridaven “Ni França, ni Espanya, Països Catalans” i ningú deia res en contra.
Molt diferent és la gent que passats 30 anys diu o fa el mateix que aquell dia: no hi ha cap excusa, cap falta d’informació, cap atenuant…només mala fe. Gent que no dubta a mentir per imposar el seu credo polític i nacional.
Record que, després d’aquella diada, Josep Maria Llompart va dir unes paraules molt semblants a les teves. Efectivament, una part d’aquest poble, encara que equivocat, va fer un acte d’afirmació i de rebel·lia. Després, a partir de la rebel·lia hauria de venir necessàriament la clarificació de les idees. Llevat dels quatre gats que encara no ho han entès i que no tenen remei.
Crec que després de l’esbravada, hi va haver un canvi generacional.
Les animalades que sentia l’any 1978 i 1979 a la Facultat de Ciències ara no les sent mai. Només en alguns llocs web i blogs de Mallorca i València.
La informació que arribava a qui la volia sentir, per TV, per premsa, per ràdio, llibres, permetia prendre consciència d’una realitat que ens havien amagat.
Tenc bona memòria i gos dir que, tot i un innegable pas endavant quantitatiu, hem perdut una certa èpica: record el ressò que varen tenir les paraules d’en Llompart al pregó de les festes de la Mercè de Barcelona l’any 1979, quan mencionant l’episodi d’en Jaume Cadell va dir allò de “tots som catalans”. Avui ningú diu coses així, ni en campanya electoral. I el que se sent per TV i ràdio no és ni prop fer-hi tan compromès com el que sentíem aleshores. Vivim uns temps grisos i mediocres.
Avui ha fet trenta anys que unes quaranta mil persones ens van manifestar a Palma, demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Van haver de passar molts anys perquè a Mallorca és veiés tanta gent arreplegada amb uns objectius comuns; tampoc mai més, segurament, es va repetir una convocatòria tan àmpliament unitària, des de l’esquerra radical fins a la dreta democràtica.
Els que van viure de prop el procés de gestació de la Diada del 29 d’Octubre saben que difícil va ser aconseguir aquell acord. I avui, trencat definitivament l’esperit de consens –situació, per altra banda, ben normal un cop superada la excepcionalitat d’aquelles circumstàncies–, només resta preguntar-se què en va quedar, oblidant que aleshores ens movia l’entusiasme dels vint anys. Hi va haver amnistia, tot i que parcial; llibertat, en tenim, encara que avui sembli condicionada; de l’estatut d’autonomia… què dir-ne: difícilment es podria acceptar si fos més migrat del que és. Tanmateix, canvé aprofitar-se’n tant com sigui possible.
A un servidor, més enllà de la gernació de manifestants, em queda la imatge de Josep M. Llompart, llegint el manifest unitari i enfrontant-se, com sempre, als energumens que l’escridassaven, “mallorquí! mallorquí!”, amb la seva habitual rotunditat: “català, català!!…”
Andreu : Ben cert es que per Mallorca hi ha molts il·luminats que escriuen autentics doiots historics , un bon exemple es la plana del ” Circulo castellano de Baleares ” , i aixi amollen els tipics topics com : el mallorqui es anterior al catala , Jaume I va dur el llemosi com a llengua administrativa i no el catala , que a Catalunya al segle XIII es parlava llemosi i no catala , Ramon Llull escrivia en romanç mallorqui , Ramon Llull va traduir ” Blanquerna ” al valencia , Catalunya ni tan sols existia geograficament ……
Pero , ves per on , de tant en tant l´encerten , i es encara que no t ho creguis les manipulacions no son patrimoni privatiu del espanyolisme anticatala sino tambe del nacionalisme catala . Aixi m´ha sobtat veure la teva indignacio quan llegueixes que Jaume I no era catala . He de dir i me sap greu per tu , que aixo de Jaume I catala es un invent del nacionalisme catala i no hi ha cap ” dada objetiva i cientifica ” que pugui demostrar aquesta catalanitat per molt que en milers de llibres escrits en catala amollin lo de ” rei catala ” sense demostrar-ho. En principi com ben saps no va neixer a territori catala aixi que no podem emprar el seu naixement com a argument , com tampoc mai va existir ” formalment ” cap regne de Catalunya , en canvi si que podriem dir rei aragones , rei valencia , rei mallorqui , i per tant si se vol ” comte catala ” . Aleshores ja nomes queda un terreny tan boiros i llenegadis com es la ” nacionalitat cultural ” . Si Jaume I s identificava amb alguna nacionalitat en concret , cosa que lo mes segur es que el pobre homo fos una barreja cultural i no se sentis de un ” lloc ” o ” nacionalitat ” en particular veient els tombs que va donar , entre aquestes tres : occitana , aragonesa , o catalana, hi han molt indicis per pensar que era la primera . L unic argument que empren els ” catalanistes ” per dir que era catala es el fet que el llibre dels feyts estigui escrit en catala , fet que per si mateix no demostra ni que ell se sentis catala ni que la seva llengua materna ( sempre i quan consideres una llengua concreta com a materna ) fos la catalana . De fet si un llegueix aquest llibre podra veure com se farta d emprar la paraula catala , pero ves per on mai ho fa per auto-imposar-se aquest gentilici quan hagues estat un bon moment i lloc per demostar la seva catalanitat . Lo de rei catala no es mes que altres invencions com els ” comtes-reis ” o ” confederacions ” , aquest dos darrers termes que fan vergonya aliena , el primer per esguerro lingüistic artificial i ridicul , i el segon perque mai la corona d arago va esser una confenderacio aplicant les caracteristiques politico-juridiques que te aquell mot .
No, no són 4 rates. De fet l’any passat hi va haver una batalla campal per aquest tema el dia de l’estandart.
A Mallorca la paraula “català” és motiu d’odi i rebuig. Un dels pitjors insults que es pot fer al típic mallorquí és dir-li que la seva llengua és la catalana.
A més a més, hi ha “estudiosos gonelles” que es dediquen a treure teories i estudis sobre això, intentant demostrar que la llengo que va dur Jaume I no era català ja que ni era Rei català, ni existia Catalunya ni parlava català. També estan en contra dels Països Catalans i no es volen ficar dins d’aquests països inexistents i imaginaris ja que per ells mai han existit.
A mi personalment és un tema que me preocupa molt i no li veig ara mateix cap solució a nivell social. A més a més aquest tema es mescla amb altres: crema de banderes, ETA, violència, Carod Rovira, etc.
El pancatalanisme i la “invasió catalanista” és l’enemic de molta de gent amb la que evidentment, és inútil discutir.
No són 4 rates. Ara mateix “Círculo Balear” té més de 1000 socis.
De cada vegada són manco, per això gisquen i s’escridassen. O també, com va passar ahir al Parlament,tornen a carregar contra el suposat “imperialisme català”. Què curiós! Com més malifetes i coses brutes tenen amagades davall la catifa és quan més se’n recorden de la “pèrfida Catalunya”. ¿Encara hi ha busquerets que es deixin engalipar?
Ja sé que no és el tema d’aquest post, però alerta amb la Corona d’Aragó. Efectivament, la confederació catalano-aragonesa mai va existir: això no vol dir que tots fóssim aragonesos, com ens volen fer creure. El complex institucional format per regnes, comtats i senyorius mal anomenat Corona d’Aragó era una entitat binacional, catalana i aragonesa, però la nació dirigent era la nostra, la catalana. La Corona d’Aragó és el nom impropi de l’estat català medieval:la capital, Barcelona;la dinastia, el casal de Barcelona; la llengua de la cancelleria, el català quan no era el llatí; el dret, el català; la senyera, la catalana; la marina, la catalana (evidentment!!!); etc…El regne d’Aragó, per mor del testament del darrer rei privatiu d’Aragó, era una propietat personal del comte de Barcelona. Això, és clar, no agradava als aragonesos: per això al compromís de Casp varen votar pel candidat castellà…
Si en voleu aprendre molt hi ha el llibre: Corona d’Aragó: Denominació Impròpia de l’Estat Català Medieval
Jo ja he perdut els papers, segons tota aquesta genteta del Círculo Balear, tothom que defensa el mallorquí sense escriure desbarats ja és un imperialista català. Se veu que això de defensar les famoses “modalitats”, a saber lo que són per ells “modalitats”, ara el PP s’ho ha pres en serio. A la plana de l’Ajuntament de Bunyola, en mans del PP, han pujat un article que l’articulista havia titulat “Bunyola se despulla” i ells tot cofois li han titulat “Bunyola se despua” , supòs que és la modalitat “bunyolina” . A l’articulista no li ha fet cap gràcia, ella defensa les formes pròpies de Mallorca dins les seves limitacions, però no escriure “gonellades” i que surten al costat del seu nom. Està molt empipada.
Jo no som massa entesa en història però encara que Barcelona només fos comtat tenia i té “El Palau Reial” ” Les Drassanes Reials ” ect… un dels arguments dels gonelles xerecs, hi ha gonelles decents, és que Catalunya mai no va ésser un Regne, quina necessitat tenia? Si els mateixos comtes de Barcelona varen ésser els que crearen els Regnes cristians de València i Mallorca? dic jo …
Joan,no hi havia capital a la corona d’arago,nomes ciutats importants
No embulleu més fil amb la història. Estau fent el joc a aquells que volen mantenir la polèmica perquè res no avanci. De la història sols hem de retenir dos fets, l’un: tenim una llengua comuna que hem de restaurar al lloc que li pertany, i l’altre: teníem uns drets sobirans que ens vàren prendre per la força i que hem de recuperar. La resta són xirimindangues … I que en Biel ens perdoni per convertir el seu blog en un fòrum!
Deixem de repetir aquest doi que Catalunya mai va ser un regne i que només era un comtat. El títol del sobirà de Catalunya com a tal sobirà era el de comte de Barcelona, però això és una qüestió nominal. Alguns arriben a pensar que aquell títol comtal era com el que pogués tenir el comte de Formiguera o el comte Lequio, i res més erroni. Era el títol d’un sobirà, per damunt del qual no hi havia ningú. Malgrat la titulació dels sobirans de Catalunya, aquests eren autèntics reis (reis d’Aragó però també reis de Catalunya; a més de reis de Mallorca i de València). Els catalans principatins es dirigien a ells dient-los senyor rei, mai senyor comte, i tot el que era relatiu al rei a Catalunya era reial, com la Cúria Reial, el Braç Reial, i, com diu na Conxa, el palau reial i les drassanes reials. I Catalunya era un autèntic regne, que tenia tot el que tenen els regnes, començant per un rei amb totes les de la llei.
Pel que fa als gonelles, la meva teoria és ignorar-los. No ignorar que existeixen, però donar-los zero difusió, per tal de poder seguir fent el nostre camí sense el llast que suposa contestar estèrilment cada una de les seves provocacions.
Benvolgut Biel:
Fins avui no he pogut obrir el teu blog, i veig que ja hi ha 24 comentaris. Tot un èxit. Però, no veig, ningú hagi contestat la teva pregunta final: “som més lluny o més a prop d’allà on volíem anar?”
Jo crec que som més a prop, però amb tan poques probabilitats d’arribar-hi com abans. Hem salvat molts d’entrebancs, però n’han sortit d’altres,alguns totalment imprevists.
Si miram la situació des d’un punt de vista optimista i no sé si molt real, podem dir que no hi havia hagut mai tanta gent que parlàs català, però si volem ser realistes hem d’admetre que el percentatge dels qui parlam català a les Illes i al Principat de cada dia és més baix. La població de Mallorca s’ha duplicat en unes poques dècades, però no els parlants de català. I si la població continua creixent a un ritme semblant,quan n’hagin passades unes quantes més, de dècades, els qui parlarem català, o mallorquí, com li vulgueu dir, serem una minoria insignificant. Aleshores, la llengua podria estar en gran perill d’extingir-se, a Mallorca si més no. Però el món dóna moltes voltes i podríen canviar les circumstàncies. De més verdes n’han madurades!
Jo crec sincerament que estem molt pitjor que abans. Al manco encara se xerrava als pobles un bon mallorquí. Actualment ja no i de fet els joves dels pobles estàn contaminats de castellà. Pot ser científicament sabem més i la universitat està més preparada però en general, la societat majoritàriament empra castellà, rumà, portuguès, àrab, nigerià, etc. A Barcelona ja és difícil que t’atenguin en català també.
he observat que a http://www.balearesdigital.com algú ha he fet un refrit del meu post i el de na Conxa, sobre la Corona d’Aragó, fent veure que un tal anónimo l’ha enviat al citat lloc web…jo no hi tenc res a veure
supòs que ho fan per fer veure que molta gent els llegeix i vol col·laborar amb ells
Veient que en aquest blog hi ha més d’un lingüista o com a mínim, experts en llengües, algú em sabria dir si hi ha hagut al llarg de l’història una comunitat o nació que hagi estat bilingüe durant més de 400 anys?