Diada captiva
Malgrat que ja en teníem una —que se celebra de fa “només” set segles—, Maria Antònia Munar es va treure de la màniga una Diada de Mallorca. Ho degué fer perquè la que teníem —la festa civil més antiga d’Europa— no era la seva diada. Li’n calia una altra que servís per a estimular els sentiments patriòtics dels mallorquins, o, segons diuen les males llengües, alguns interessos personals i de partit (aquí una “mala llengua”). Primer es va decidir crear la diada i el moment convenient, i després se cercà el “fonament històric”: el dia que el segon rei de Mallorca va jurar les Franqueses; és com si un determinat país proclamàs festa nacional el dia que el segon president de la República jurà la Constitució. Ni més ni pus.
La idea de l’estimulació de sentiments patriòtics —o del que sigui— va portar la política a bastir i alimentar tot un muntatge simbòlic que teòricament vol reforçar l’autoestima col·lectiva però hauríem d’analitzar a fons si serveix aquesta causa o si més aviat la desbarata. Aquest muntatge s’aguanta damunt quatre peus: l’himne (el peu més innocent), la senyera amb postissos (aquí el problema no són els postissos en si, sinó el fet que aquesta bandera va ser treta a la circulació amb la finalitat principal d’amagar la vertaderament històrica), la diada del 12 de setembre i la mitologia del regne de Mallorca “independent”.
El mite del “regne independent” és un centre al voltant del qual gravita una litúrgia particularista (reis de Mallorca, gegants del Consell amb la figura d’aquests reis, premis Jaume II, convertit aquest en fundador i pare de la pàtria…), i sobre el qual es voldria fonamentar “el que som”. La diada defenestrada va lligada a uns altres referents que potser també es volen defenestrar: Jaume I, l’inici de la identitat lligada a la llengua, catalanitat… Del regne mític en vaig parlar en aquest article —per si teniu ganes i paciència de llegir-lo— i no crec que calgui afegir gaire més coses. En tot cas, potser no serà sobrer de recordar ara que hi ha tota una tradició de discurs espanyolista que associa una identitat mallorquina o balear al fugaç regne i al “desastre” de la batalla de Llucmajor.
Quan se signà el pacte per a l’actual Govern, Unió Mallorquina va exigir el manteniment de la diada, cosa que en principi en garanteix la continuïtat, ja veurem de quina manera. Enguany els diaris no han repartit banderes com l’any passat i la gent no se n’ha recordat de penjar-les a la finestra. Enguany els organitzadors han decidit de fer conferències arreu de l’illa, a càrrec d’un equip d’especialistes, sobre l’època gloriosa de la “independència”, que fins i tot ha servit a la nova presidenta —aquí tot s’aprofita— per a proclamar la seva aposta pel federalisme. Supòs que els historiadors, que són de fiar, explicaran la vertadera història. Però els polítics que hi haurien d’assistir no hi aniran, i alguns continuaran creient, o volent creure, en el bell conte del regne independent, quan els mallorquins érem feliços, els reis eren “nostres” i, fins i tot, Perpinyà era “nostre”.
5 comentaris5 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
L’expressió ” reis propis ” , fins i tot pot ser emprada per alguns historiadors no dubtosos d’anticatalanisme que l’utilitzen com a un mer convencionalisme ( ben igual que ” reis privatius ” ) per designar l’etapa dels reis de la Casa de Mallorca . El problema ve donat quan certs sectors anticatalanistes fan una utilització textual de l’expressió per ficar dins el cap de la població la impressió que els reis que van venir després eren ” impropis ” … El dubte que sempre et queda al cap és si en Jacme I seria propi o impropi segons els postulats d’aquesta gent ?
Després està l’expressió ” Regne independent ” , que és absolutament embulladora e incorrecta en el sentit que alguns li volen donar . Fins i tot avui en dia encara pot ser utilitzada a Mallorca per catedràtics d’història que et fa pensar que encara es viva la típica confusió conceptual de part de la historiografia mallorquina dels anys 70-80 , i abans , de confondre el ” Regne de Mallorca ” , amb la ” Corona de Mallorca “. En tot moment s’hauria de parlar de ” Corona independent ” ( independència que per cert només va ser plena durant un grapat d’anys . Recordem el pacte d’infeudació ) . Però si n’hi ha gent que li té tanta estima a ” Regne independent ” per designar la independència del Regne de Mallorca respecte la Corona d’Aragó després de la mort d’en Jacme I , que si més no , no ometin informació i no emboliquin , és a dir , que parlin : ” d’un Regne de Mallorca independent respecte la Corona d’Aragó , però DEPENENT ( i aquesta és la part clau ) respecte la Corona de Mallorca ” . Al 1276 a Mallorca només va haver-hi un canvi de casa reial , no un fantasmal e inexistent canvi de ” dependència a independència “.
Els esdeveniments de la reincorporació a l’any 1343 i posterior batalla de Llucmajor al 1349 , no va ser una lluita ni una guerra entre pobles , sinó una ” lluita familiar ” , una lluita entre dues cases reials nascudes i branques de la mateixa mare .
Definitòriament aquells sectors que mitifiquen el ” regne independent ” són els mateixos que guarden absolut silenci davant l’esdeveniment més tràgic de la història del regne , que va ser la desaparició del mateix en mans de Felip V i posterior repressió cultural , fet que els delata , ens parla clarament de la seva ideologia i que només recorren a la història quan en poden treure profit per atacar els catalans . Els fets del 1343-49 han estat utilitzats històricament per aquells sectors per fer anticatalanisme pur i dur , com bé ho explica l’historiador que ha estudiat més en profunditat aquella època , en Gabriel Ensenyat i Pujol .
Aquests personatges , pseudo-gonelles , , només fan palès que darrera el seu falsari ” mallorquinisme ” i ” defensa de lo nostro ” només n’hi ha una colla espanyolistes anticatalanistes , que tant els hi dona la llengua pròpia per molt que facin ” el paperet ” a la llum pública com a “defensors” del mallorquí ( “surrealistes defensors” quan ells mateixos posen el mallorquí a un segon esglaó per darrera el castellà !!!!! . El seu nul sentit del ridícul és admirable ) , quan només cerquen la definitiva castellanització de la societat mallorquina , cerquen crear odi entre pobles que històricament han estat units per vincles de germanor , i cerquen ocultar la catalanitat medieval dels mallorquins , fet que no vol dir que Mallorca va ser tota poblada per catalans i que tota la població andalusina va ser exterminada .
Però , a banda del espanyolisme local també són criticables i molt durament certs moviments del nacionalisme pancatalanista local , que sóc del parer que no només cerquen l’estandarització lingüística sinó que van més enllà i també cerquen ” l’estandarització cultural ” i en certa mesura també un intent d’anulació indentitarìa pròpia i diferencial mallorquina , fets que atenten contra la cultura e indentitat pròpia dels mallorquins construïda al llarg dels segles .
Tot i que a certs sectors no els hi agradi , fa segles que els mallorquins van deixar majoritàriament de sentir-se catalans , molt abans del Decret de Nova Planta , com bé ho explica en Toni Mas . Això respectant en tot moment el dret de tothom a sentir-se allò que vulgui , ja sigui només mallorquí , català de Mallorca , espanyol de Mallorca , ciutadà del món…..
L’aportació sobre la dependència o independència medieval em sembla valuosa i ben argumentada. I encara hi afegiria alguna cosa que crec essencial: si la independència és la capacitat de decidir sobre els propis afers, els illencs tingueren exactament aquesta mateixa capacitat (la que fos) durant el regne privatiu, durant el regnat anterior i durant els posteriors. Els illencs no tingueren un sol dret de més o de menys durant una etapa o una altra. Van ser igualment dependents o independents.
També estic d’acord amb el paràgraf final, sobre el dret de cadascú de sentir-se el que vulgui. Faltaria! No entenc, però, aquest “intent d’anul·lació identitària pròpia i diferencial mallorquina”. Això ja em supera. 😉
Benvolgut Gabriel,
T’agrairia que algun dia aprofundissis en el tema de la catalanitat o no dels mallorquins, des d’una pespectiva sociològica i històrica.
Ens hem sentit generalitzadament catalans, els mallorquins, alguna vegada? Quan es va perdre aquest sentiment?
Així mateix, què significava, a l’edat mitjana, i abans i just després dels Decrets de Nova Planta, “ser català”?
només comentar que l’enllaç de la “mala llengua” està trencat.
fins ara
Gràcies per avisar-me