Els verbs acabats en «ejar» i els noms acabats en «eig»

Com se sap, un dels mecanismes principals per a la formació de mots nous és la derivació, consistent a afegir a una arrel un afix derivatiu. Per exemple, a l’arrel nominal fust, que apareix en el mot fusta, afegir-hi l’afix derivatiu –er i obtenir fuster. La manera més normal d’obtenir verbs a partir d’una arrel nominal —un substantiu— és afegint-hi la terminació –ar: així de badall fem el derivat badallar. El mateix es pot fer a partir d’un adjectiu: de complet traiem completar. Cal dir, per a ser rigorosos, que en aquest cas hi ha un procés que es diu conversió o derivació sense afixos: l’arrel nominal o adjectival es converteix en arrel verbal, per a la qual cosa adopta la terminació -ar, que no és un afix derivatiu sinó un afix flexiu necessari indicador d’infinitiu i de primera conjugació.

Aquest mecanisme és molt productiu. Molts de verbs de la primera conjugació han aparegut d’aquesta manera, afegint a una arrel nominal o adjectival la terminació –ar. De bressol surt bressolar; de buit, buidar; de complet, completar; de confit, confitar; de control, controlar; de corda, cordar; de dansa, dansar; de dany, danyar;  d’emoció, emocionar; de factura, facturar; de film, filmar; de fórmula, formular; de fotocòpia, fotocopiar; de fractura, fracturar; de líder, liderar; de moble, moblar; de model, modelar; d’òxid, oxidar; de pedal, pedalar; de procés, processar; de progrés, progressar; de pronòstic, pronosticar; de registre, registrar; de taca, tacar; de telèfon, telefonar; de tortura, torturar; de turment, turmentar; de valor, valorar; etc. És un procés que té l’equivalent en les altres llengües romàniques, amb la terminació corresponent: francès -er, italià –are, occità, espanyol i portuguès –ar. És veritat que els processos derivatius no sempre són iniciativa de la llengua que hom parla, sinó que sovint són reproducció de processos fets en una altra llengua, però ara això no ens interessa. Evidentment no tots els verbs de la primera conjugació s’han format així; la major part procedeixen de verbs llatins acabats en -are, com saludar que ve de salutare. I ja en llatí –are era una desinència amb la mateixa funció que la nostra -ar, com en el mateix darrer exemple (salutare, derivat de salus, salutis).

En català tenim un altre mecanisme derivatiu per a crear verbs a partir de noms o adjectius: amb la desinència –ejar, formada per un afix derivatiu -ej i l’afix flexiu -ar. Així tenim clarejar, a partir de clar, o festejar, obtingut a partir de festa. Però hi ha qualque mot acabat en –ejar que no s’ha format per derivació en català sinó que procedeix d’un mot llatí acabat en –idiare, terminació del llatí vulgar que correspon a l’equivalent culte –izare. Així batejar ve del llatí vulgar baptidiare, transformació de baptizare (i aquest pres del grec baptizein, ‘immergir’). I netejar surt del llatí nitidiare, derivat de nitidus; i envejar, d’envidiare. O el balearisme malavejar (a Mallorca, ‘esforçar-se’, ‘procurar’), que procedeix del llatí male-habitiare, derivat de male-habitu (d’on ve malalt). Així, doncs, podem dir que el sufix català –ejar —de fet dos afixos, com hem vist— procedeix del sufix llatí –idiare. La terminació –izare era també en llatí un afix que servia per a formar derivats. Per exemple, de martyr sortia martyrizare o de propheta, prophetizare.  La continuïtat d’aquest procediment derivatiu ha generat una gran quantitat de mots que en català escrivim amb la terminació –itzar (modernitzar, organitzar, hospitalitzar, etc.).

L’afix vulgar –idiare va transformar-se per via evolutiva en l’afix català i occità –ejar, en el francès –oyer, en l’italià –eggiare i en l’espanyol i portuguès –ear. Així en francès tenim guerroyer (‘guerrejar’, derivat directe de guerre), verdoyer (‘verdejar’, derivat directe de vert) o tutoyer (‘tutejar’, derivat directe de tu), nettoyer (‘netejar’, procedent de nitidiare). En italià hi ha festeggiare (‘festejar’, derivat directe de festa), braveggiare (‘bravejar’, derivat directe de bravo), colpeggiare (‘colpejar’, derivat directe de colpo), italianeggiare (‘italianejar’, derivat directe d’Italia) o buffoneggiare (‘bufonejar’, derivat directe de buffone). L’espanyol és la llengua romànica que més ha desplegat el sufix –ear, que ja era molt productiu en el segle XV. Típicament espanyols són agujerearapalear, bromearcablear, cabrear, cachondear, chulearfaroleargolear, gorreargotear, hojearmorrear(se), ningunear [de ninguno], olfatear,  piropearpuentear, putear, rumorearsaborearsanear, tirotearvocear, inexistents en les altres llengües romàniques. I ja no parlem dels nous mots d’argot, enormement abundants: tasquear, tardear, mariconear, callejonear, dominguear, tapear, trolear, turistear, etc. L’espanyol fins i tot adapta en -ear verbs estrangers: boxear (anglès to box), chatear (anglès to chat), chequear (anglès to check), cliquear (anglès to click), craquear (anglès to crack), escanear (anglès to scan), flirtear (anglès to flirt), tuitear (anglès to tweet), zapear (anglès to zap). I també fa derivats en –ear de gal·licismes acabats en –aje (derivats, en l’original francès), com chantajear, masajear o homenajear.

En el DIEC apareixen 865 verbs acabats en –ejar, i encara el sistema permet de formar-ne més. Pensam que d’aquesta llista molts de verbs són genuïns i molts altres interferits per l’espanyol. Repetim que el sufix espanyol –ear és molt més productiu que els equivalents de les altres llengües romàniques. Dit tot això, el nostre interès és d’aclarir quins són els límits en l’ús genuí del sufix –ejar en català, per a la qual cosa cal que examinem la mateixa tradició catalana i els usos de les altres llengües romàniques. Per a aquesta comesa aquest article només és un esbós, perquè caldrà fer molta més recerca per a arribar a conclusions totalment satisfactòries. I la tasca és molt difícil. Podem analitzar els valors de mots ben genuïns per inexistents en espanyol o mots molt tradicionals, però respecte a molts de mots nous es fa enormement difícil de saber si duen el sufix aplicant els valors genuïns o per interferència de l’espanyol.

Podem dir que els verbs en -ar expressen una acció sense cap altre matís particular, igual que passa en les altres llengües romàniques. De ball surt ballar i de telèfon, telefonar. De boicot ha de sortir boicotar i de format, formatar. Com en francès boycotter, formater; en italià boicottare, formattare. L’espanyol és l’única llengua —i menys el portuguès— que aquest to neutre l’aplica al sufix –ear: telefonear, boicotear, formatear. Igual que boxear, bombardear, bombear, bloquear, broncearcalafatearchatear, gasearmetamorfosear, parafrasear, planear [ocells i avions], sabotear, sondear, tuitear, etc., que en les altres llengües es resolen amb –ar (francès –er, italià –are). Donam les formes en francès i italià: boxer, boxare; bombarder, bombardare; pomper, pompare; bloquer, bloccare; chatter, chattare; gaser, gasaremétamorphoser, metamorfosare; paraphraser, parafrasare; planer, planaresaboter, sabotare; sonder, sondare; tweeter, twittare. Totes les formes catalanes en –ejar dels mots que surten en aquest paràgraf s’han de considerar hispanismes.

Si els verbs en –ar tenen caràcter neutre, els acabats en –ejar afegeixen al significat algun matís especial complementari. En català i en les altres llengües romàniques. Assagem de definir aquests matisos pel que fa al català, amb el benentès que aquesta classificació és esquemàtica i parcial. Caldrà cercar l’explicació adient per a alguns verbs que no són entre els que segueixen.

  1. Acció reiterativa en general (espirejarespurnejar o guspirejarempentejar, glopejar, fuetejar) i en especial acció reiterativa feta amb qualque membre del cos (bracejar, capejar, cuejar o coejar, esperonejar, parpellejar). Nota: en el meu parlar natural copejar no és pegar a algú  sinó produir una quantitat de cops (deformacions) a un objecte inanimat (porta l’auto tot copejat).
  2. Acció que implica un comportament emulador d’algú altre o d’alguna altra cosa: mallorquinejar (actuar com un mallorquí un que no ho és), pobrejar (actuar com un pobre), bravejarmarcejar (fer temps propi de març, un febrer que marceja).
  3. Començar a adquirir una cosa un color: groguejar, verdejar, blanquejar [diferent d’emblanquir o blanquir i emblanquinar]. Italià biancheggiare (blanquejar), azzurreggiare (blavejar). Començar a adquirir una cosa una qualitat: agrejar, dolcejar, clarejar. Tendència a resultats o estats: fluixejar
  4. Verbs amb un cert valor despectiu: badoquejarrebostejar (recercar per la casa d’amagat). Potser també mercadejar.

I ara passem a examinar els noms acabats en –eig, com bloqueig o bateig, que estan íntimament relacionats amb els verbs en –ejar (bloquejar, batejar). Una ràpida passada per la bibliografia ens mostra que aquí i allà es parla del sufix –eig. Però el sufix –eig no existeix. Un mot com bateig es forma per conversió, és a dir derivació sense afix, o amb afix zero, a partir del verb batejar (del llatí vulgar baptidiare). No hi ha cap sufix llatí que pugui haver generat el suposat sufix català –eig. Igual que ormeig i barreig s’han format per conversió a partir dels verbs ormejar (del llatí hormidiare) i barrejar (potser de verrere). En el cas que el derivat nominal es faci a partir d’un verb que al seu torn s’ha format per derivació a partir d’un nom a un adjectiu, com maneig, tret de manejar i aquest de , succeeix el mateix: l’arrel verbal i el sufix derivatiu –ej (manej) fan de base per a la formació del nom maneig. Aquest tipus de conversió, per a formar noms amb afix zero a partir d’arrels verbals, és completament usual en català. És el mateix fenomen que fa ball a partir de ballar, o record a partir de recordar. En el cas dels verbs acabats en –ejar, com batejar, el nom postverbal s’obté agafant la simple arrel. Només que quan el fonema [ʒ] resta en posició final de mot es realitza com a sord i africat [tʃ].

En italià passa el mateix. Del verb saccheggiare, derivat de sacco (‘saqueig’) surt saccheggio. De maneggiare, format per derivació a partir de mano amb el sufix –eggi(are), surt maneggio. En aquests casos a la base verbal (saccheggi [saˈkedʒ], maneggi [maˈnedʒ]), formada per una arrel nominal i el sufix derivatiu, s’hi afegeix l’afix flexiu -o, el mateix que apareix en ballo, derivat per conversió de ballare. En aquest tipus de conversió l’italià hi posa l’afix flexiu –o, mentre que el català no hi posa cap afix. En espanyol aquest afix també és –o i s’afegeix igualment a la base verbal: de bloquear, pres del francès bloquer i aquest derivat de bloc (del neerlandès blok) surt bloqueo ([bloke] + [o]). No existeix el sufix –eo. Així i tot, podria existir si aquesta terminació (-eo), a causa de la seva enorme freqüència, es pogués adjuntar directament a una arrel nominal o adjectival, sense passar, doncs, per cap verb. Hauríem de veure si això és possible. Els diccionaris espanyols indiquen que tardeo o postureo deriven dels verbs corresponents.

En qualsevol cas, en català genuí tots els mots acabats en -eig surten per conversió dels verbs acabats en -ejar. Així, doncs, podem dir que potencialment qualsevol verb genuí acabat en –ejar pot generar un derivat nominal genuí en –eig. I que qualsevol nom en –eig serà interferit si el verb de què parteix és interferit. Així i tot, una cosa és que el sistema pugui generar aquell derivat i una altra és que la llengua realment l’hagi generat, perquè és la norma el que controla i limita tot el que el sistema pot crear. El sistema permet que d’ensenyar en surti ensenyació i ensenyatge, però la norma diu que el sufix a aplicar és –ment. Existeix el verb escassejar, però no s’ha format el nom escasseig, perquè per a expressar aquest concepte hi ha escassetat. El verb passejar és ben genuí, però no ho és passeig: la forma tradicional és passejada (acció de passejar), i com a nom d’una via urbana és modern i respon a la mateixa ampliació semàntica del mot espanyol paseo (a la Catalunya del Nord la via urbana també es diu passejada). Així, doncs, són hispanismes clars bloqueigbombardeig, bombeig, sondeig, escaneig, flirteig, formateig, mostreig, pedaleig, pirateig, rastreig, sondeig o tiroteig, etc. perquè els verbs corresponents no són genuïns.

Heus ací una llista de verbs i noms no genuïns amb les formes genuïnes o recomanables. No tenim en compte si són o no al DIEC, car molts d’hispanismes hi són presents, i altres si avui no hi són, en qualsevol moment futur hi poden ser.

Mots no genuïns Formes genuïnes o recomanables
blanquejar, blanqueig

bloquejar, bloqueig

boicotejar

bombardejar, bombardeig

bombejar, bombeig

bronzejar

boxejar

cablejar

cabrejar, cabreig

calafatejar

cliquejar

costejar

craquejar, craqueig

escaquejar-se

escanejar, escaneig

flirtejar, flirteig

formatejar, formateig

golejar

metamorfosejar

mosquejar

mostrejar, mostreig

pedalejar, pedaleig

perifrasejar

piratejar, pirateig

planejar (ocells i avions)

planejar (fer plans)

plantejar

politiqueig

pontejar

putejar

rastrejar, rastreig

regatear (esport)

resetejar

saborejar

sabotejar

saltejar [cuina]

sondejar, sondeig

surfejar

torpedejar

xatejar

 

emblanquir, emblanquiment (de diners)

blocar, blocatge

boicotar

bombardar, bombardament

bombar, bombatge

bronzar (tr) / fer-se bronzar (el cos)

boxar

posar cables

emprenyar, emprenyamenta

calafatar

clicar

pagar

cracar, cracatge

escapolir-se

escanar, escanatge

flirtar, flirt

formatar, formatatge

fer (molts) gols

metamorfosar

empipar

agafar mostres, mostratge

pedalar, pedalatge

perifrasar

piratar, piratatge

planar

planificar

exposar, proposar…

politiqueria (?)

esquivar, etc.

emprenyar, damnificar, fer la guitza…

seguir la traça, seguiment de la traça

regatar

reengegar, reiniciar

assaborir

sabotar

saltar

sondar, sondatge

surfar, fer surf

torpedinar

xatar

 

 

Hi ha treballs diversos que han abordat aquest tema, amb diversos nivells d’aprofundiment (Lluís Marquet, Carles Riera, Xavier Rull, etc.). Cal destacar sobretot l’article de Xavier Rull «-eig entre la genuïnitat i el calc» (Els Marges, 63, 1999) i el capítol corresponent del llibre del mateix autor La formació de mots (Eumo, 2004).

 

14 comentaris

14 comentaris rebuts

    1
  1. Marcel Arnau - 17 desembre 2019 10:16 pm

    Si hi hagués un verb que signifiqués «fer un gol» probablement seria «golar», però «golejar» vol dir fer-ne molts. Aquest mot no estaria emprant correctament el sufix -ejar dins del cas d’accions reiteratives?

  2. 2
  3. Gabriel Bibiloni - 18 desembre 2019 1:23 am

    És un verb molt recent i calc evident de l’espanyol.

  4. 3
  5. joan - 08 gener 2020 6:39 pm

    Escanar ho deia la meva padrina quan una cosa li oprimia el coll (especialment la roba) Em resultaria massa tètric fer-ho servir per poder expressar com a passar una cosa per l’escàner.
    Per blanquejar podria proposar emblanquinar, encara que potser per algunes orelles no seria pas adequat.
    Jo sempre he dit anar a passeig i el fet que això s’hagi convertit en una via urbana per calc del castellà no em sembla pas ver.
    Cracar no és pas craquejar en el sentit de que craquejar és trencar una cosa.
    Pel verb xatejar, podríem dir-ne xerrar, conversar…

  6. 4
  7. Ferran Lupescu - 10 gener 2020 12:01 am

    Felicitats per l’article, molt útil, com de costum. Estic d’acord amb la majoria de les teves solucions (aquelles que uso naturalment), i em temo que tens raó en les altres, tot i que n’hi ha alguna que trobo de socialització difícil; però això ja és impressió meva. Una observació, només: trobo que “escanar” i “escanatge” no estan ben formats, perquè l’arrel, en català, no és pas un inexistent “escan”, sinó l’aparell, _escànder_. Així, doncs, ‘fer servir l’escàner’ fóra _escanerar_, i l’acció i efecte, _escaneratge_.

  8. 5
  9. Josep-Maria - 11 febrer 2020 9:14 pm

    Em sembla que el criteri indicat en el punt 1 (“Acció reiterativa…”) per a saber si un verb amb la terminació -ejar és genuí, ens pot generar dubtes sovint.

    P. ex., segons aquest punt 1, no tinc clar que “solfejar” es pugui considerar genuí. I si s’hi considera, ¿per què no “bombardejar”?

  10. 6
  11. Joan Soldevila - 12 febrer 2020 6:44 pm

    En el cas que ens ocupa de l’ús del verb escanar, la meva padrina l’usava com a variant d’escanyar, per la qual cosa a l’hora de fer un escàner
    Regatar en el cas de la solució que proposeu, no és correcta en el sentit de driblar, sinó que ens porta a les curses d’embarcacions (DIEC2).
    Moltes de les solucions que proposeu són extremadament cultes per l’ús que hom fa de la llengua, per la qual cosa ens aportaria un dubte que ens faria perdre mots genuïns que ens durien a agafar les paraules que més s’assemblen al castellà

  12. 7
  13. Ivan - 24 març 2020 12:02 pm

    En la part on apareixen els mots no geuïns diu “blocar”, exactament igual que en la columna de mots genuïns. Potser és una error que no heu vist.

  14. 8
  15. Gabriel Bibiloni - 24 març 2020 8:18 pm

    Error inadvertida i ara mateix solucionada. Moltes gràcies.

  16. 9
  17. Pep - 06 novembre 2020 8:46 pm

    Hi ha resistències a canviar les MALES habituds però ho cal fer.

    *felicitats > FELICITACIONS; pop. tira que et toc! Tira peixet! / Per molts anys

    *escanejar > ESCANERITZAR, NUMERITZAR o DIGITALITZAR (anglicisme), però no Escanar que és una forma antiga, balear i normativa d’Escanyar. El fr. diu Scanner, numériser i acquérir (une image) perquè no fa problema, diuen Étrangler per Escanyar.

    Solfejar és bo car deriva de de Solfeig, ell mateix adaptat de l’italià Solfeggio, com en fr. solfège.

    L’existència en occità d’un *Passeg per Passejada, segons Josiana Ubaud, una de les millors lexicògrafes occitanes, no és pas segura.

    Blanquir cat ant. i valencià dels blanquers del segle passat, o EMblanquir perquè Blanquejar no té pas el mateix significat. Ara, per a la metàfora d!emblanquir els diners, també podem dir Rentar o llevar els diners bruts.

    Cracar i craquejar existeixen en occità i en algun parlar català, per Cruixir, fer esclatar. Ara, en informàtica potser és forçat de dir-ne cracar. Podem dir Trencar o desencriptar un codi, fer saltar una seguretat, piratar un compte.

  18. 10
  19. Pep - 06 novembre 2020 8:57 pm

    “Passeig” se salvaria gràcies al gascó (llevat que hi sigui un castellanisme) “passei” en què és sinònim de Passejada. Els mots en -ei en gascó corresponen a aquells en occità en -eg i en català en -eig.

  20. 11
  21. […] lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, […]

  22. 12
  23. […] lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, […]

  24. 13
  25. Antoni Gisbert - 06 març 2021 2:10 pm

    Un article ben interessant, senyor Bibiloni.

    Voldria fer-li una consulta. Sempre havia pensat que el verb “festejar” del castellà (pronunciat amb el fonema velar /X/) era un manlleu del català “festejar”, però l’última versió digital del DLE de la RAE ens diu que prové de l’italià “festeggiare”.
    Com que el català serveix de pont entre el castellà i l’italià, aquest suposat italianisme (segons la RAE) hauria arribat al castellà mitjançant el català (festejar < festejar < festeggiare) Però, clar, si com vostè diu, el català va desenvolupar un verb genuí com "festejar", potser a partir de "festa" més el sufix -ejar (-ej- + ar), o derivat directament d'un llatí vulgar *"festidiare", llavors l'italià no seria l'origen ni del verb català ni del castellà (en català es documenta desde l'Edat Mitjana. "Tirant lo Blanch"). En castellà, fins i tot, la forma patrimonial hauria estat "festear", amb el sufix -ear. De fet, els parlars castellans del País Valencià de nord a sud, on el català ha influït històricament tant com a substrat com a adstrat, han adaptat el "festejar" valencià a la forma "festear" (amb síncopa del fonema africat palatal sonor) i amb les mateixes accepcions principals que en té en valencià, com diu el DNV, és a dir, 1.'tindre relació dues persones amb la intenció de casar-se o viure junts'. 2. 'parlar privadament o passar l'estona junts els enamorats'.
    Al Pallars, a la Ribagorça i al Matarranya també he documentat la variant "festear", contrades de parla catalana o de transició amb l'Aragó.
    Podria ser que el verb català "festejar" haguera esdevingut "festear" originalment en castellà, especialment fronterer amb el català, i més tard "festejar" com una mena de cultisme, on potser hi intervendria la forma italiana "festeggiare" (o no necessàriament).
    Què en pensa vostè?

    Moltes gràcies pel seu interès.

    Toni Gisbert

  26. 14
  27. Gabriel Bibiloni - 10 maig 2021 5:39 pm

    Moltes gràcies pel vostre comentari. Només puc dir el que diu Coromines en el seu DECast (s.v. fiesta). Existint ja [l’esp. festejar] en el s. XV, no es pogué prendre de l’italià sinó del català (a causa dels fastuosos festejos de les coronacions a la Corona d’Aragó). La variant festear, emprada antigament, i avui a Aragó, Múrcia i València s’explica pel millor sentiment de la correspondència dels sufixos entre els dos idiomes, en aquestes regions limítrofs.”

Podeu deixar un comentari