Sant Lluc


Avui és Sant Lluc. Després de Santa Teresa, una santa «moderna», avui hem de fer un bot enrere de quinze segles i parlar d’un sant llunyà, enigmàtic i amb una identitat de la qual tenim un coneixement molt fràgil. És conegut com a Lluc l’Evangelista. Sembla que nasqué devers l’any 30, més o menys en el moment de la mort de Jesús, a qui, per tant, no conegué. L’opinió més estesa és que era un grec, un cristià gentil, és a dir, no jueu, tot i que altres el fan jueu hel·lenístic, ço és, de parla grega. En tot cas una persona culta que escriu en un grec molt excel·lit. Li atribueixen l’autoria de l’Evangeli de Lluc i dels Actes dels Apòstols, una continuació de l’evangeli que és la principal font d’informació sobre els primers temps del cristianisme. Les fonts també diuen que era metge i que visqué a Antioquia, una ciutat grega que fou de les més notables de l’Imperi Romà —a l’imperi oriental rivalitzava amb Alexandria—, un important centre de judaisme hel·lenístic i bressol del cristianisme. Les seves ruïnes romanen molt a prop de la ciutat actual turca d’Antakya, que en continua el nom. Lluc era un seguidor de Pau de Tars, sant Pau, el qual l’anomena metge estimat. Lluc acompanyà Pau en les seves gires de predicació, cosa que, d’altra banda, li devia anar bé, car Pau tenia mala salut, i un metge al seu costat li anava de perles. Diu la tradició que conegué Maria, la mare de Jesús, en una visita que li va fer acompanyat de sant Pau. L’Evangeli de Lluc no va signat. L’atribució a Lluc es va fer devers l’any 180 per sant Irineu i algú altre. L’original degué ser escrit cap al final del segle I, i es basa en textos anteriors i sobretot en tot allò que li contava sant Pau, que no sols no conegué Jesús sinó que fou un fanàtic perseguidor dels seus primers seguidors. Segons la tradició Lluc va morir a Beòcia, una regió de Grècia, l’any 84, i fou enterrat a Tebes. D’acord amb un historiador grec del segle XIV, el 357 les restes foren traslladades a Constantinoble, a la basílica dels Sants Apòstols. Un cop conquerida aquesta ciutat pels otomans, el sultà Murad II va vendre les relíquies al dèspota Jordi de Sèrbia per 30.000 monedes d’or. Aquest senyor no és que fos un dèspota, tal com ara entenem aquest mot, sinó que era el cap d’un Estat medieval serb dit el despotat de Sèrbia. I la darrera titular d’aquest despotat, Maria de Sèrbia, va vendre les relíquies a la República de Venècia. Diuen que el 1354 el crani va ser traslladat a Praga per ordre de l’emperador Carles IV. El 1992 les autoritats eclesiàstiques gregues reclamaren al bisbe de Pàdua l’enviament d’una part de les relíquies per a ser depositades on el sant fou enterrat per primer cop, a Tebes. S’aprofità el moment per a fer anàlisis biològiques i arqueològiques, amb carboni 14 inclòs, tant de les restes de Pàdua com del crani de Praga, que certificaren que, efectivament, aquells ossets pertanyien a una persona d’ascendència siriana que havia mort entre l’any 417 AC i el 72 DC. El bisbe de Pàdua, molt generós, envià a Grècia una costella del sant, que fou enterrada a la tomba de l’evangelista a Tebes. La resta del cos restà a l’abadia de Santa Justina, a Pàdua. El crani el podeu anar a veure a la catedral de sant Guiu de Praga. En el concili de Nicea (325) l’evangeli de Lluc va ser elegit com un dels quatre evangelis oficials de l’Església. Ja sabem que en el segle I i II se n’escrigueren molts més que quatre.

 

Sant Lluc té com a símbol un bou. Com se sap, cada un dels quatre evangelistes oficials té per símbol un animal: sant Mateu, un home amb ales, que és el menys animal dels quatre; sant Marc, un lleó; sant Lluc, un bou, i sant Joan, una àguila. El bou, animal de sacrifici, fou assignat a Lluc perquè el seu evangeli comença evocant Zacaries, el pare de sant Joan Baptista, fent un sacrifici en el Temple. És el patró dels metges, dels cirurgians, dels artistes, dels pintors —el podem veure en alguna representació pintant la Mare de Déu—, dels escultors, dels batxillers, dels estudiants… i dels carnissers. Si ha de tenir cura de tots, té feina, però resta compensat pel fet que només una vila del país, que sapiem, l’ha triat com a patró, Ulldecona. El refranyer ha creat moltes dites centrades en sant Lluc, que ens assenyalen les feines del camp: per sant Lluc, sembro si puc; per sant Lluc, sembra, pagès, moll o eixut; per sant Lluc, nesples pelluc; per sant Lluc, la castanya salta del pelluc, i al cap de nou dies, a fira la duc; per sant Lluc, mata el porc i du la verema al cup; per sant Lluc, mata el porc i tapa el cup. També hem sentit una expressió que es diu quan algú ha perdut en el joc: sant Lluc, sant Lluc, qui no vol perdre que no juc. A Mallorca sant Lluc també marca el principi o el final d’algunes fires. A Inca posa la data al Dijous Bo, la gran fira inquera que data del segle XIV. Els tres diumenges que segueixen el dia de Sant Lluc es diuen primera, segona i tercera fira. El següent diumenge és la festa de Santa Maria Major, copatrona de la ciutat; i el dijous que segueix és el Dijous Bo, una diada de fira que se celebra d’ençà del segle XIV, pel cap baix. És a dir que sant Lluc regala als inquers pràcticament un mes de festa i alegria. El 1542 el Consell de la Vila de Llucmajor va demanar a Carles I permís per a celebrar fires, privilegi que ja tenien Inca i Sineu. L’emperador els concedí autorització per a celebrar fires entre Sant Miquel i Sant Lluc: per Sant Miquel es fa la crida i el diumenge després de Sant Lluc la darrera fira, que és el dia més destacat de tots.

I acabarem parlant del nom del nostre personatge. Ve del llatí Lucas, que pot ser derivat del praenomen llatí Lucius, que, al seu torn, és derivat de lux (‘llum’). Lucius, un dels pocs praenomina llatins significaria ‘brillant’ o ‘nascut a l’alba’. O potser Lucas és una contracció de Lucanus, en rigor un adjectiu que també té relació amb lux i que significaria ‘matiner’, per la llum que neix amb l’alba. El llatí Lucas ha donat, a més del català Lluc, el francès Luc; l’espanyol i portuguès Lucas; l’italià i romanès Luca; l’anglès Luke; l’alemany, noruec, suec, danès Lukas, etc. El topònim Lluc, que genera el nom Maria de Lluc, no té res a veure amb el nostre evangelista ni amb el seu nom llatí o grec: ve de lucus, que significa ‘bosc sagrat’. Després de l’aparició del nostre evangelista i de la creació del seu club de fans, el nom Lluc va ser escampat entre els cristians, tot i que al nostre país no ha estat mai un nom dels preferits. Hi hagué a Mallorca una nissaga de notables mestres d’obres de nom Lluc Mesquida, dels segles XVII i XVIII. El marratxiner Lluc Mesquida i Cabot construí la Casa de la Vila de Santa Maria del Camí. El seu fill, Lluc Mesquida i Florit, santamarier, participà en les obres dels convents de mínims de Santa Maria i de Muro, i de les esglésies de Santa Maria, de Sineu i de Santa Eugènia i de l’església de Sant Marçal de Marratxí. El fill d’aquest, Lluc Mesquida i Rosselló, treballà en l’església de Santa Maria i en la de Sóller, i li ha estat atribuït el claustre de Sant Antoniet de Palma. I encara el fill d’aquest, Antoni Mesquida, va dissenyar l’església de la Cartoixa de Valldemossa, inspirant-se en la de Santa Maria, i les esglésies de Santanyí i Llucmajor. Lluc també era el nom d’un personatge molt famós a Palma, Lluc Pons, un mestre de guaita (un funcionari municipal encarregat, entre altres funcions, de vigilar els esclaus) del segle XVIII que participava a la Festa de l’Estendard i esdevingué un personatge grotesc, bufonesc i ridícul a qui deien el senyor Lluc de la Meca, pel seu malnom de la Meca.

 

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari