Sant Mateu


Avui és Sant Mateu. Segons les creences cristianes, un dels dotze apòstols i autor d’uns dels quatre evangelis oficials. El personatge només apareix en els tres evangelis sinòptics: el de Mateu —el «seu»—, el de Marc i el de Lluc. També n’hi ha qualque referència en els Actes dels Apòstols. L’evangeli de Mateu, el «seu», li dóna el nom de Mateu, mentre que els altres l’anomenen Levi. Es tracta, doncs, d’un individu probablement de Galilea, de nom Levi i que quan va esdevenir deixeble de Jesús prengué el nom de Mateu, del qual parlarem després. Diuen les fonts referides que Levi o Mateu era fill d’Alfeu, un personatge amb una identitat que no s’acaba d’aclarir, i podria ser germà de Jaume el Menor (vegeu l’article «Sant Felip», 3 de maig). Segons les mateixes fonts, era un publicà. Els publicans eren funcionaris de classe rica que entre altres funcions recaptaven taxes per a l’imperi. Els jueus publicans eren mal vists pels altres jueus, que els consideraven una mena de traïdors. Eren part de la «mala gent», com els venedors públics i les prostitutes. El nostre personatge, a diferència dels apòstols pescadors analfabets Pere o Andreu, sabia escriure (en arameu i en grec) i gaudia de bona posició econòmica. Jesús el cridà a seguir-lo, i Mateu abandonà la caixa i els registres i el seguí. I la primera cosa que va fer l’apòstol va ser oferir a Jesús i a altres publicans i amics un banquet a casa seva, davant la sorpresa i escàndol de molta gent. Després, diuen els evangelis, fou testimoni de la resurrecció i de  l’ascensió de Crist. Fonts cristianes posteriors diuen que anà a predicar per diversos països —no se sap quins— i que morí martiritzat. Tampoc no en tenim els detalls.

 

Un gran debat hi ha hagut sobre l’autoria de l’evangeli «de sant Mateu». Avui els experts creuen que el nostre personatge no és l’autor d’aquest evangeli. És un text anònim, escrit segons aquests experts al final del segle I, en grec i probablement a Egipte, on hi hagué un important nucli de cristians no jueus de cultura hel·lènica. L’atribució de l’evangeli a sant Mateu és obra d’Eusebi de Cesarea (c. 265-339), que es basa en un text de Papies de Hieràpolis, un bisbe del segle II, on es diu que Mateu va escriure una sèrie de dites de o sobre Jesús. D’aquesta manera la doctrina oficial de l’Església afirma que el primer dels quatre evangelis va ser escrit per Mateu l’apòstol (devers l’any 50 o 60) en hebreu o arameu i després fou traduït al grec. Però per als especialistes l’evangeli de Mateu el degué escriure en grec un cristià no jueu basant-se en l’evangeli de Marc, el primer que va aparèixer i que va ser escrit per un jueu de nom real Joan que no conegué Jesús i que es basà en el que Pere —sant Pere— li contà (vegeu l’article «Sant Marc», 25 d’abril).

Segons una tradició que apareix a un text del segle VII, les Virtutes apostolorum, i que es reprèn a la Llegenda àuria, del segle XIII, l’home se’n va anar a predicar a Etiòpia, és a dir a la quinta forca. Allà tingué el favor d’un eunuc de la reina, que era un dels ministres del rei. La filla del rei, Ifigènia, caigué malalta i els metges no la pogueren salvar. L’eunuc cridà Mateu, que acudí al palau i va fer ressuscitar la filla difunta en un tres i no res. El rei i la seva família es convertiren, i així entrà el cristianisme al país. El rei següent, germà del rei precedent, volgué casar-se amb Ifigènia, que estava ben consagrada a Déu, i demanà a Mateu que la’n convencés. Però Mateu s’hi oposà de manera contundent. El rei, enrabiat li envià els seus soldats, que el passaren per l’espasa, mentre deia missa, un dia de l’any 61. Els historiadors ens diuen que el cristianisme va ser introduït a Etiòpia en el segle IV. Una altra tradició més «oficial» diu que les restes del sant van ser trobades per un monjo dit Atanasi a la ciutat de Vèlia (sud d’Itàlia), on havien estat enterrades en el segle V. Anastasi va traslladar els ossos a una església de Casal Velina, després foren traslladats a una altra església de la zona i finalment, el 954, les van dur a Salern, on se suposa que reposen a una gran tomba situada a la cripta i just davall l’altar major de la catedral de Salern. És el patró de la ciutat i cada 21 de setembre s’hi fa una solemne processó que travessa tot el centre històric. El símbol associat a sant Mateu és un home alat, que l’inspira i li guia la mà mentre escriu. És un dels quatre éssers vivents que representen els quatre evangelistes —home, lleó, bou i àguila—, que surten del llibre d’Ezequiel i de l’Apocalipsi de sant Joan.

El nom Mateu deriva de l’hebreu Matityahu, que vol dir ‘do de Déu’. Va ser adaptat al grec amb la forma Ματταθίας (Mattathias) i d’aquí sortiren dues variants escurçades: d’una banda, Ματθαῖος” (Matthaios), que va ser llatinitzat com a Matthaeus, i d’aquest surt Mateu i totes les formes de les llengües modernes (francès Matthieu, anglès Matthew, espanyol Mateo, portuguès Mateus, italià Matteo, occità Matèu, alemany Matthäus, etc.); d’altra banda, la forma grega Ματθιας (Matthias), d’on surten Maties (francès, anglès, alemany i altres Matthias, italià Mattia, etc.) i Macià (a través de la forma llatina derivada Matthianus). Vegeu l’article «Sant Macià», el 25 de febrer.  Així, doncs, Mateu i Macià són etimològicament el mateix nom, però a la pràctica són dos noms diferents. Mateu ha estat sempre un nom molt popular al nostre país, i, com pràcticament tots els noms de fonts, també és un cognom. Una forma femenina, Mateua, ha estat sempre molt rara.

Per culpa del sant en el nostre país hi ha dos municipis amb el nom de Sant Mateu (Sant Mateu de Bages i Sant Mateu del Maestrat) i alguns llocs sense la categoria de municipi, com Sant Mateu del municipi de Sant Jordi Desvalls (el Gironès); Sant Mateu d’Albarca, al municipi de Sant Antoni de Portmany (Eivissa), i Sant Mateu de Montnegre, al municipi de Quart (el Gironès). També és el nom d’algunes muntanyes, ermites, etc. Sant Mateu és el patró dels llocs ara anomenats i, a més, d’Esplugues de Llobregat, de Vall-llobrega (el Baix Empordà), de Vallirana (el Baix Llobregat), de Riudecanyes (el Baix Camp), d’Atzeneta d’Albaida (la Vall d’Albaida) i de Bunyola (Mallorca). A Bunyola a les festes tradicionals s’hi han incorporat fa poc elements de neofesta, com una correguda en roba interior —si sant Mateu ho veiés!— o la festa de la gallina que tornà carabassa (basada en una anècdota local), en què els joves fan gresca amb mocadors de color carabassa i el caparrot d’una gallina.

Com sempre, el refranyer ens diu quines feines hi ha per a fer al camp (per Sant Mateu verema arreu o per Sant Mateu verema tot Déu) i ens parla de la climatologia (per Sant Mateu estiu adéu).

6 comentaris

6 comentaris rebuts

    1
  1. Mercè - 21 setembre 2018 2:12 pm

    La meva mare, que tenia un germà que es deia Mateu, deia: “Si és nen, poseu-li Mateu, si és nena, Mateu-la”

  2. 2
  3. Biel Varoich - 21 setembre 2018 6:18 pm

    En anglés, no és Matthew també, al costat de la variant Matthias?

  4. 3
  5. Gabriel Bibiloni - 23 setembre 2018 10:01 pm

    Diria que Matthew és Mateu, i Matthias és Maties.

  6. 4
  7. Biel Varoich - 23 setembre 2018 10:56 pm

    Potser no m’he expressat bé en el comentari. El que jo volia dir és que en anglés són conegudes les variants Matthew i Matthias, però el Mattheu anglés, que apareix al vostre post, no el coneixia. Salut!

  8. 5
  9. Gabriel Bibiloni - 23 setembre 2018 11:10 pm

    Oh, ara m’he adonat del lapsus ortogràfic: ha de ser Matthew, no Mattheu. Ja està corregit.

  10. 6
  11. Gabriel Sampol - 24 setembre 2018 7:46 am

    I encara hi ha una tercera forma/nom: Mataties, però només s’empra per a personatges bíblics. No en conec cap de contemporani.

Podeu deixar un comentari