Avui és Sant Bartomeu, un jueu de Galilea i un dels dotze apòstols de Jesús. Això vol dir que les poques coses que sabem d’ell les sabem per les soles fonts dels evangelis i els Actes dels apòstols. S’ha identificat amb un personatge que surt a l’evangeli de Joan dit Natanael, que significa ‘Déu ens proveeix’. I com que seria fill d’un cananeu (de Canà) dit Tolmai (nom arameu emparentat amb el grec Ptolemeu), era conegut com a Natanael bar Tolmai, és a dir Natanael fill de Tolmai. I d’aquest bar Tolmai surt el llatí Bartholomeus, i d’aquest, el català Bartomeu. Els altres tres evangelis canònics l’esmenten només com a Bartholomaios (llatí Bartholomeus), sense el Natanael. Una de les poques coses que diuen els evangelis d’ell és que va ser testimoni de l’ascensió de Jesús.
Eusebi de Cesarea i sant Jeroni (s. IV), recullen la tradició segons la qual després de l’ascensió de Jesús, Bartomeu va anar a predicar a l’Índia. Segons altres fonts, anà a expandir el cristianisme a Etiòpia, Mesopotàmia, Armènia i els actuals Iran i Turquia. A Armènia hi hauria anat en companyia de l’apòstol Judes Tadeu, i tots dos són avui patrons de l’Església armeniana. Diu la tradició que va convertir al cristianisme el mateix rei d’Armènia, un tal Polimi, i per això va ser martiritzat per ordre d’Astiages, el germà del dit rei. Segons una tradició, escorxat viu i decapitat; segons una altra, crucificat amb el cap per avall com sant Pere. La història, però, no registra cap rei d’Armènia amb aquest nom. Altres fonts donen a entendre que va morir a l’Índia, on està documentat un oficial dit Polimi. En tot cas, en el segle XIII es construí el monestir de Sant Bartomeu en el lloc en què suposadament fou martiritzat, a Armènia, a un lloc dit Vaspurakan. De totes maneres, la versió del martiri que ha tingut més succés és la de l’escorxament: sant Bartomeu sovint és representat amb un ganivet i portant a la mà un tros de la seva pròpia pell. I amb bona lògica és el patró dels assaonadors de pells, dels carnissers i dels enquadernadors de llibres, que antigament només treballaven amb pells.
Bé, i ja sabem que amb personatges tan il·lustres, la qüestió de les restes o relíquies té una importància vital. Ja hem parlat altres vegades de l’estratègia comercial de reis i emperadors, papes i bisbes, catedrals i monestirs, amb les relíquies dels sants. Segons un escriptor del segle VI, Teodor Lector, en el segle precedent l’emperador Anastasi I va lliurar el cos de sant Bartomeu a la ciutat de Dura Europos, avui a Síria. I Gregori de Tours afirmava que el cos havia anat a parar a la petita illa de Lipari, a Sicília. D’allà un tros de pell i uns quants ossos van ser traslladats a la catedral de Sant Bartomeu, a la ciutat italiana de Benevent. Una altra part del material va ser regalat per l’emperador Otó II a Roma, i es conserva a l’església de Sant Bartomeu de l’Illa (a l’illa Tiberina, del riu Tíber), construïda sobre el temple d’Asclepi. Una part del crani va anar a la catedral de Frankfurt i un braç, a la catedral de Canterbury. Més ben repartit l’apòstol ja no pot estar.
La devoció a sant Bartomeu té conseqüències grosses en el patrimoni material, l’onomàstica, la llengua i la cultura popular. Pel que fa a la toponímia, al nostre país no fa llarg: només hi ha un municipi amb el nom de l’apòstol, Sant Bartomeu del Grau (Osona) i qualque nucli de població menor, com Sant Bartomeu de la Quadra (Molins de Rei) o Sant Bartomeu Sesgorgues (Tavernet, Osona); i alguna muntanya, serra, collada, etc. Per contra, exerceix el patronatge a moltíssims de llocs: a Mallorca, a Capdepera, Consell, Montuïri, les Salines, Sóller i Valldemossa; a Menorca, a Ferreries; al Principat, a Alpicat (el Segrià), Igualada (l’Anoia), Massalcoreig (el Segrià), Roda de Berà (el Tarragonès), Sant Bartomeu del Grau (Osona), Tordera (l’Alt Maresme), el barri de Sants de Barcelona (una llegenda diu que el sant era fill de Sants i que hi va ser martiritzat), la Sènia (el Montsià), Sitges (el Garraf); Al País Valencià, a Almudaina (el Comtat), Benicarló (el Baix Maestrat), Godella (l’Horta), la Jana (el Baix Maestrat), Nules (la Plana Baixa), Torreblanca (la Plana Alta), Vallada (la Costera) i Xixona (l’Alacantí). I segurament en deix qualcun.
Alguns refranys ens diuen que per Sant Bartomeu vénen les grans tempestes després de la intensa calor estival: per Sant Bartomeu pluja arreu o per Sant Bartomeu tronades arreu o per Sant Bartomeu tronar sentireu, tots tres amb rima oriental falsa. Altres refranys conviden a fer certes feines del camp, com collir les nous (per Sant Bartomeu, bat el noguer que és teu; i si no és teu, deixa’l estar, que algú o altre el batrà), o començar a filar (la bona filanera, per Sant Bartomeu comença la vela, la que per Sant Bartomeu no vela, no fa bona tela).
A Mallorca Bartomeu és un nom que en el llenguatge oral només s’usa en la forma hipocorística, Tomeu, que alguns principatins s’enderien a pronunciar amb e oberta. L’únic que conserva el nom sencer és l’apòstol, a qui encara ningú no s’ha atrevit mai a dir Tomeu. A Menorca hi ha els hipocorístics Meu i Meuis. I de Tomeus n’hi ha a betzef. Doncs a tots els Tomeus i Bartomeus, per molts d’anys.