Avui és la festa de la Mare de Déu de la Neu, dita més usualment la Mare de Déu de les Neus, i fan testa totes les dones que es diuen Neus. Diguem, però, d’entrada, i sense ànim de traumatitzar gaire cap d’aquestes dones, que la forma catalana genuïna és Mare de Déu de la Neu, no de les Neus, que és, segurament, una forma interferida per l’espanyol. I que el nom de Neus, que és molt modern, també sembla interferit per l’espanyol Nieves. Si no tinguéssim damunt l’esquena segles de subordinació a l’espanyol, ara les Neus probablement es dirien Neu, igual que n’hi ha que es diuen Miracle o Remei, que correspon a l’espanyol Milagros i Remedios.

Però comencem la història pel principi. L’advocació de la Mare de Déu de la Neu, o Nostra Senyora de la Neu, va aparèixer a Roma. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V el papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que per ser la més gran de totes les esglésies marianes de Roma va ser denominada Santa Maria Major (Santa Maria Maggiore), una de les quatre basíliques majors de Roma. En aquesta egrègia basílica, cada dia 5 d’agost es deixen caure de la cúpula una pluja de pètals de rosa blancs per a recordar el miracle de la nevada estiuenca. El 1568 el papa Pius V establí la festa de la Mare de Déu de la Neu en el calendari romà i a partir d’aquí a tot el món s’anaren construint esglésies dedicades a aquesta advocació. I també, imitant la de Roma, esglésies amb el nom de Santa Maria Major, com les d’Inca, Morella, Montblanc o Prades. Diguem, però, que els espanyols van ficar un article en aquest nom (Santa María la Mayor), i aquesta forma espanyola també ens ha interferit la nostra, que ha de ser Santa Maria Major, com és en totes les altres llengües. No és l’únic cas: a Roma també hi ha la basílica de Sant Pau Major (San Paolo Maggiore), que hem vist denominar Sant Pau la Major.

Ara que hem vist la història, tornem al nom. L’original italià és Madonna della Neve, amb neve en singular. El plural llatí ad Nives deu haver motivat la forma francesa Notre Dame des Neiges i l’espanyola Virgen (o Nuestra Señora) de las Nieves, i l’anglesa Our Lady of the Snows. Fins i tot en italià és possible Nostra Signora delle Nevi. La tradició catalana s’alinea amb l’original italià, en harmonia amb el caràcter incomptable de la neu, i així ho corrobora la documentació antiga. Vegem-ne algunes mostres:

Malgrat les interferències, la forma en singular està arrelada en els usos populars. En els goigs a la Mare de Déu de la Neu del lloc d’Àrreu (Pallars Sobirà) la tornada diu:

I una cançó mallorquina recollida pel pare Ginard fa:

Tot i que hi ha una altra versió més atrevida:

Segons explica Joan Amadas, una llegenda indica que a Barcelona es va produir un prodigi semblant al de Roma —coincidències de la vida— però al revés. Un cinc d’agost va caure a Barcelona una gran nevada que deixà tapada de blanc tota la ciutat menys un redolet al costat de la plaça de Sant Jaume. I, com deveu haver endevinat, en aquell redolet es va aixecar una església dedicada a la Mare de Déu de la Neu, església a la qual més tard canviarien el titular. És l’església dels sants Just i Pastor, dedicació que ja està documentada en el segle X.

Segons algunes fonts, en alguns llocs la Mare de Déu de la Neu era la patrona dels nevaters, és a dir els qui arreplegaven neu i en feien gel. A la Mare de Déu de la Neu s’encomanaven les noies que volien tenir una cara blanca com la neu, antic ideal de bellesa. També les bugaderes, que li pregaven de tenir sempre la roba ben blanca. Si els emblanquidors de diners fossin devots, també podrien tenir la nostra Mare de Déu per patrona.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona de Vilanova i la Geltrú, però aquest patronatge no és gaire antic. La hi declararen el 1781, perquè la dona ajudà miraculosament els vilanovins després que una gran pedregada destruí les seves vinyes. Aleshores abandonaren el pobre sant Antoni Abat i en el seu lloc hi posaren la nostra Mare de Déu, que al capdavall té una categoria superior.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona d’Eivissa i Formentera. Aquestes illes van ser conquerides un 8 d’agost de 1235. Els magnats catalans que pactaren la conquesta acordaren d’aixecar un temple a la Mare de Déu, i així aparegué l’església parroquial d’Eivissa, catedral a partir del segle XVIII . Deu ser per la proximitat del 8 d’agost amb la festivitat de la Mare de Déu de la Neu que aquesta advocació s’identifica amb Santa Maria d’Eivissa. Com es comprensible, a Eivissa hi ha moltes Neus.

A Mallorca la Mare de Déu de la Neu està associada a Bunyola i a Manacor. A Bunyola és copatrona de la vila juntament amb sant Mateu. Una talla de marbre d’aquesta Mare de Déu, feta en el segle XV, presideix l’altar major. Ja ho feia segles enrere, però un bon dia va ser desplaçada a una capella secundària mentre que sant Mateu ocupava el lloc central. Diuen que aquell any no hi hagué olives ni oli, la principal riquesa de la vila. El 1960 la imatge va ser reinstal·lada a la presidència de l’altar major, i a sant Mateu li donaren un lloc prou digne en el pis de més amunt del mateix retaule. I, segons diu el rector, la parella s’entén força bé.

Una cohabitació semblant hi havia a l’església de Manacor. L’antiga església gòtica, construïda entre els segles XIV i XVI, tingué com a titular la Mare de Déu de Manacor, dita també Nostra Senyora de la Neu. La imatge ocupava el centre del retaule major i al seu costat se situava sant Jaume, patró de la vila. Quan es va edificar la nova església neogòtica actual, al final del segle XIX, l’església adoptà com a titular la Mare de Déu dels Dolors, que ara presideix l’altar major. La imatge de l’antiga titular ha passat a un lloc secundari. En tot cas, tant a Bunyola com a Manacor un carrer porta el nom de la Mare de Déu de la Neu. Així en singular.

Estaria bé que la lectura d’aquest article i el pensament de la neu ens pogués ajudar a assuaujar un poquet la calor que aquests dies ens mortifica, però no ho crec. En tot cas, molts d’anys a totes les Neus.