Entre la identitat i la universalitat

En el món hi ha dues classes de llengües: d’una banda les que tenen una plenitud funcional a la seva societat, les que són indispensables per a viure-hi, siguin grans llengües mundials o llengües mitjanes, les que, al capdavall podem i solem dir llengües normals; i, d’altra banda hi ha les llengües subordinades, les innecessàries per a qui no vulgui usar-les, i aquelles varietats que fins i tot tenen dificultats perquè la seva existència com a llengua sigui reconeguda.

Una característica de les llengües del segon grup, enfront de les del primer, és la necessitat que tenen d’aprofitar al màxim tots els recursos possibles per a marcar la seva identitat. O, en el cas de les llengües o varietats discutides, per a forçar una identitat que els ve molt justa. Potser és un mecanisme compensatori: davant la dificultat per a construir normalitat hom s’aplica a construir identitat. Aquests recursos poden començar per l’ortografia. Cap parlant de portuguès no trobaria assenyat de representar per u la vocal àtona que s’escriu o, per molt que la pronúncia sigui u, perquè té preferència l’etimologia i la història de la llengua. Per contra, en cors escriuen isula tuscanu, contra la pràctica normal de les llengües romàniques, cosa que els permet de «visibilitzar» distància —car d’entrada poca n’hi ha— respecte de la llengua italiana (isola, toscano). En asturià s’hauria pogut considerar el mot resultao com una forma popular o col·loquial, comuna amb l’espanyol, i optar per la forma més etimològica resultado com a variant formal, però resultao, com a única forma possible, «visibilitza» distància respecte de l’espanyol.

Aquestes reflexions també es poden aplicar a l’escriptura de mots estrangers incorporats (mots de lèxic comú o noms propis), i aquí el català comença a entrar perillosament en el camp de les llengües «no normals». L’adaptació gràfica pot ser una manera de marcar personalitat o, si em permeteu el col·loquialisme, de «marcar paquet». Si comparam el català amb les llengües romàniques més «normals» (francès, italià, romanès, espanyol i portuguès), veurem coses com el fet que el català escriu Tòquio i les altres cinc llengües, Tokyo. Tranquil·lament i sense necessitat de marcar paquet. No propòs de canviar res, evidentment; només invit a una petita reflexió sobre subtilitats que diferencien unes llengües i unes altres. De tota manera, no sempre ens llançam a la piscina, i mentre que discutim si ha de ser Iraq o Irac, Qatar o Catar, encara ningú no s’ha decidit per Bangla Deix, Quènia o Esri Lanca.

En l’adaptació gràfica de manlleus que són noms comuns també sovint som uns avançats. És cert que un cop els manlleus s’han integrat a la llengua de recepció la tendència és a l’adaptació gràfica. Però del grup de les cinc llengües abans esmentades i la nostra, aquesta és la que sol tenir més pressa. En català ja escrivim xou, mot incorporat al DIEC, mentre que les altres cinc llengües encara es mantenen discretament en el show. Sota el guiatge reverit del Termcat, ens vam llançar de cap a la piscina amb el bloc, sortosament rectificat per la Secció Filològica, i ara ens hi hem tornat a llançar amb el tuit, mentre esperam la docta sentència de la suprema autoritat. És clar que altres vegades sabem refrenar els instints adaptadors i encara no hem gosat amb el web, el twist, el whisky, el croissant o el foie gras, que degudament (o indegudament) adaptats serien ueb, tuistuisqui, cruassant i fuagràs. Els qui no es refrenen són els catalans del nord i els occitans, que, com que saben francès, diuen ben tranquil·lament —i alguns orgullosament— fetge gras. Saber francès també pot isolar un grup humà del consens internacional. O saber espanyol, perquè hi ha equivalents meridionals del fetge gras, com això que fan alguns de dir sagnia a una hispànica beguda feta de vi i fruita que en tot el món es diu sangria. Per sort encara ningú no ha gosat traduir blootooth per dent blava, que seria un atreviment no gaire allunyat del fetge gras. I continuant amb els occitans, quan totes les llengües del món han acollit el gal·licisme contrôle, del llatí contra rotulus (anglès control, espanyol control, portuguès controle, italià controllo, romanès control, neerlandès controle, polonès kontrola, etc.), la llengua d’oc fa contraròtle, calcant els elements etimològics. Sort que aquí a ningú no li ha passat pel cap de dir contrarotllo.

Un fet que mostra de manera prou impactant tot això que dic és el nom de Wikipèdia, que en català es diu i s’escriu Viquipèdia. Observem el comportament de les cinc llengües romàniques «normals»: francès Wikipédia, espanyol Wikipedia, portuguès Wikipédia, italià Wikipedia, romanès Wikipedia. Totes sense tocar per a res ni la w ni la de l’original. I hi podríem afegir la pràctica totalitat de les llengües «normals» europees: l’alemany, el polonès, el danès, l’eslovac, el neerlandès, el suec, el danès, el finès, el txec, etc. I fins i tot llengües «no normals» com el basc, l’occità, el sard, el cors o el gallec. El català havia de marcar paquet. I quines són les llengües que ens acompanyen en la nostra vocació marcadora? Entre algunes altres, l’aragonès (Biquipedia), el gaèlic escocès (Uicipeid), el gaèlic irlandès (Vicipéid), el nahuatl (Huiquipedia) i el llatí, llengua gloriosa però d’ús no gaire normal (Vicipaedia). No solament som del club dels «rarets» sinó que exhibim amb orgull la nostra singularitat.

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. Carles Rocher - 27 desembre 2018 1:04 pm

    Pel que deduïsc del seu article és que els policies de la llengua trien abans fugir del subordinador que aplicar el sentit comú.

  2. 2
  3. Helena Bonals - 27 desembre 2018 10:04 pm

    Viquipèdia m’és igual, però dir-ne bloc m’agradava!

  4. 3
  5. Un de tants - 29 desembre 2018 8:56 pm

    Ma mare sempre me demanava que li atracàs s’uisqui

Podeu deixar un comentari