Aquest és el títol d’un text que m’han demanat per a un llibre col·lectiu que m’imaginava que a hores d’ara ja hauria vist la llum. En tot cas, com que potser és una lectura adequada per a la jornada de reflexió de demà, aquí el penjo per als meus lectors.

La llengua no pot esperar

Aquestes illes han viscut i viuen darrerament uns canvis espectaculars. Una persona que vagi pels setanta o vuitanta anys ha d’estar sense poder donar-ne passada. Són canvis en les formes de vida de la gent, com les maneres de treballar, de comprar o d’ocupar el temps lliure, i també canvis en el mateix país, tant en l’entorn físic (urbanització intensa, vies de comunicació mastodòntiques) com en la conformació de la societat, profundament transformada per una immigració, primer espanyola i després mundial, d’unes dimensions extraordinàries.

Molts d’aquests canvis s’han produït també en la majoria de societats desenvolupades, i en aquestes són percebuts —malgrat els innegables reversos de la moneda— com a processos de modernització, és a dir de progrés i d’assoliment de majors quotes de qualitat de vida i benestar. Aquí, però, enmig del gran procés de transformació hi ha un canvi d’importància essencial afegit: el canvi lingüístic, és a dir l’alteració de la composició de la societat pel que fa a la distribució dels grups lingüístics i la modificació de les normes de comportament de la gent pel que toca a l´ús de les llengües. Un procés de gran calat que podria portar a un fet tan transcendent com la desaparició de la llengua catalana dins la nostra societat.

Aquest fet —el canvi lingüístic— marca una diferència clara entre la nostra i les societats diguem-ne “normals”. En aquestes darreres, entre les generacions que anaven a fer feina en bicicleta i les que ara el cap de setmana agafen un vol de baix cost per a fer una escapada a Venècia, entre les que no sabien llegir i les que ara naveguen per Internet, entre les que encarregaven unes sabates —pocs pics en la vida— al sabater i les que ara no saben on han de posar la roba que els surt per les finestres, entre aquestes generacions tan diferents hi ha una cosa que els uneix i els fa ser i sentir-se de la mateixa societat i no d’una altra: la llengua. En el cas dels mallorquins, menorquins o eivissencs, si les generacions actuals i les dels seus besnéts no parlen la mateixa llengua, s’haurà romput completament la continuïtat històrica. Seran dues societats distintes que no compartiran pràcticament res; quasi diríem que ni el territori, ateses les profundes transformacions d’aquest: seran dos pobles distints.

Molts dels nostres compatriotes veuen el canvi lingüístic com un més del gran garbull de canvis que afecten la societat illenca, i en la majoria dels casos no són conscients de la naturalesa i l’abast de les alteracions ni del final on podrien portar. I aquí és on caldria fer un clar toc d’atenció. No voldria en absolut minimitzar les conseqüències negatives que un desenvolupament salvatge tindran per al nostre petit territori. Però amb autopistes o sense, amb més o menys espai urbanitzat, amb més camps de golf o amb menys, Mallorca —i qualsevol d’aquestes illes— pot continuar essent el que és. Però sense la llengua que ens ha singularitzat durant més de set centúries ja no serà el que era. Serà una altra cosa. Serà radicalment una altra cosa. Doncs bé, de la mateixa manera que una part de la humanitat pren consciència davant el fenomen del canvi climàtic, que amenaça de fer malbé el planeta, a l’escala menor del nostre país és urgent prendre consciència generalitzada del perill del canvi idiomàtic, que amenaça —i de manera molt més real i immediata—de convertir el que durant segles ha estat un poble individualitzat en un objecte per a historiadors.

No dic que som davant un perill de desaparició imminent del català a les Balears. Mentre la comunitat catalanoparlant transmeti la llengua als fills —i això es produeix amb normalitat pràcticament total — la llengua catalana continuarà. No es tracta ara de viure o no viure sinó de la manera de viure. Es pot viure amb felicitat i amb penúria, amb dignitat i amb indigència, i el canvi lingüístic fa que els mallorquins, els menorquins i els eivissencs visquem de cada vegada més dins la indigència lingüística, pel que fa a l’exercici dels propis drets.

El gran problema és que la majoria de la nostra gent ha anat adaptant-se a aquesta situació, conseqüència d’una llarga història d’imposicions i de manipulació del pensament, fins a arribar a considerar-la com una mena de normalitat que no es qüestiona. Tanmateix, per a veure-hi clar n’hi ha prou amb un exercici senzill: proposau a una persona que visqui en una situació de normalitat lingüística —un portuguès, un espanyol, un francès— la situació hipotètica en què aquesta persona en el seu país no pogués llegir en la seva llengua cap prospecte de cap dels medicaments que compra a la farmàcia ni cap llibre d’instruccions de la munió d’aparells de tot tipus que compra per a la seva llar; que la majoria de cambrers, dependents i taxistes no li parlassin en la seva llengua, i que molts no l’entenguessin; que tampoc no estiguessin escrits en la seva llengua els papers de publicitat que li arriben a la bústia; ni la major part dels diaris, revistes i llibres exposats als quioscs i llibreries; i que quan anàs al cinema vint-i-nou films de cada trenta no pogués veure’ls en el seu idioma; i que sols un tres o un quatre per cent dels canals de televisió que li arriben amb tècniques diverses parlassin en la seva llengua; i que no pogués parlar en la seva llengua amb l’operador telefònic dels diversos serveis que paga cada mes; i que hagués de canviar de llengua davant el metge o davant un policia, i en aquest darrer cas amb el perill, si no ho fes, de ser portat a la comissaria. I podríem continuar. No és ver que només d’imaginar tot això a l’espanyol, a l’italià o al francès els agafaria un intens i profund escarrufament? No és aquesta exactament la nostra situació?

Els mallorquins, la gent de les altres illes i la gent del conjunt dels Països Catalans, tenim un dret fonamental, com a individus i com a col·lectivitat: el dret de conservar la nostra identitat, que és com dir conservar la llengua que n’és el principal articulador. I el dret de viure plenament en català. Però hem de remarcar que aquest dret individual de cada un de nosaltres de viure en català només podrà ser exercit en un context social de plena normalitat lingüística. A diferència del que predica un cert discurs ara imperant, no pot haver-hi solucions individuals si no hi ha solucions col·lectives. Un no pot viure en un idioma en una societat en què no hi visquin els altres. Per això l’exercici d’aquest dret reclama una transformació social a la qual podem contribuir tots però que s’ha d’operar a partir d’una gran intervenció des del poder.

El principal agent de transformació sociolingüística és la implantació massiva d’una població de naturalesa migratòria —immigrats i descendents, espanyols i no espanyols— que a les Illes no ha viscut ni viu una integració a la llengua del país que es pugui considerar com a tal integració. I això és així perquè aquesta integració no li és necessària. No té sentit fer valoracions de la conducta dels immigrants: els immigrants, en qualsevol país d’arribada, fan allò que els és necessari i cerquen instal·lar-se a la nova societat amb la màxima comoditat i el mínim esforç. Els immigrants no hispanoparlants aprenen i usen la llengua que just baixar del vaixell copsen que els és necessària i en descarten tota altra que veuen supèrflua. I els immigrants hispanoparlants si poden viure com si fossin al seu país no faran esforços per a una altra cosa. És la societat que els acull que els ha de facilitar el dret i els avantatges de la integració lingüística i cultural, i això només s’aconseguirà creant les condicions que facin aquesta integració necessària, viable i desitjada pels mateixos nous ciutadans. Una acció de política lingüística des del poder. No hi ha altra alternativa: o la integració dels nouvinguts o aquests, sense integrar i de cada vegada més nombrosos, seran un agent de castellanització de l’espai lingüístic, que farà impossible als catalanoparlants l’exercici dels drets lingüístics elementals en el territori que ens és propi de sempre.