Pronunciació: qüestió de models i de poder

Hi ha un fet indiscutible: pràcticament tots els joves catalans (catalans vol dir catalans) actuals són capaços de parlar espanyol sense el més mínim rastre d’accent català. Com si fossin hispanoparlants normals i corrents. Si un vol, pot. I vaja si volen: perden el cul de córrer. Parlar espanyol amb accent català està mal vist i parlar “espanyol natiu” és avui indispensable si vols ser considerat una persona normal. Com que la distància entre Tarragona i Reus és la mateixa que hi ha entre Reus i Tarragona, a l’inrevés també hauria de ser possible. És a dir, el jove urbà de casa hispanoparlant hauria de ser capaç de parlar el mateix català d’Heribert Barrera o de Lloll Bertran (dos exemples de magnífica fonètica catalana triats a l’atzar). No és més difícil això que el procés contrari, i és un gran error enfocar la qüestió en termes de dificultats lingüístiques. El fet és que no sols els joves de casa hispanoparlant no parlen com els models indicats, sinó que tampoc no ho fan els joves de llengua materna catalana – sobretot si són de llocs com Barcelona o Palma–, els quals, per les raons explicades en el post precedent, tendeixen a parlar català amb la fonètica espanyola més impol·luta.

Per què passa això? Primer, perquè en espanyol hi ha un model indiscutible i indiscutit, el que forneix la societat espanyola monolingüe, difós sobretot pels mitjans de comunicació. És un referent que tothom té davant el nas llest per a ser imitat sense vacil·lació. En català no hi ha aquest model exposat públicament amb la mateixa claredat i contundència, i, naturalment, no hi ha cap societat catalana monolingüe en què el model es pugui recolzar. Aquí –en l’absència de model operatiu– és on podem demanar responsabilitats a polítics i directius dels mitjans de comunicació. Però, en segon lloc, hi ha el factor clau d’ordre sociopolític: la desigualtat radical entre les dues llengües, i el fet inherent a aquesta desigualtat, que és la percepció que l’única llengua que té models inviolables és l’espanyola.

Un mallorquí que jo conec, ara ja vell, de jove va anar a Madrid per a estudiar de militar. Com tots els mallorquins de la seva època, parlava espanyol amb les regles fonètiques del català de Mallorca. El primer dia de classe a l’Acadèmia li van fer una pregunta i va respondre una cosa així com dosientot-siete. La riallada va ser atronadora, tant com l’acomplexament resultant en el nou militar, que en aquell moment va fer propòsit ferm de dedicar tota l’energia que calgués a adquirir un espanyol modèlic. El dia que a casa nostra algú digui la Txina o tinc ca banir i la rialla sigui ressonant, el català haurà entrat en la via de la normalitat. No menyspreeu aquest argument: és com funcionen les llengües; o, si no, no funcionen.

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. Antoni Martiàñez - 11 febrer 2007 7:31 am

    Biel!

    Trob especialment interessant això darrer que has dit, sobretot perquè conec forasters que diuen que no xerren en mallorquí perquè, quan ho intenten, se’n riuen d’ells. Jo sempre he intentat no riure-me’n d’una persona que mostra interès cap a la nostra llengua i la vol aprendre, però d’aquests castellanoparlants no sé què n’he de pensar. No sé deu ser una excusa barata per no integrar-se a l’estil de “respeto tanto vuestra lengua que no la hablo para no destrozarla”. No deu ésser, aquesta, una forma diplomàtica de rebutjar el català?

    Per altra banda, voldria remarcar que quan és un mallorquí que parla l’espanyol “amb accent català”, en amollar qualque “mallorquinada”, tot d’una és ridiculitzat, però tant pels forasters com pels mateixos mallorquins. I és que, avui en dia, parlar el foraster amb interferències del català, incomprensiblement fa “gràcia” (recordau aquell famós grup mallorquí dels anys 90 que parodiava l’accent dels mallorquins quan xerren l’espanyol, amb cançons com “Sa porsella i es sivil”?). Us heu demanat, en canvi, per què ningú no ridiculitza l’espanyol infecte d’un anglès o d’un alemany? Deu ser pel fet que ni anglesos ni alemanys no són esclaus d’Espanya i nosaltres, com a mallorqins i com a catalans de Mallorca, sí?

    Tant de bo que qualque dia sorgesqui un grupet còmic de música que satiritzi la fonètica espanyolitzada del mallorquí bleda del jovent de Palma i els barbarismes més malsonants i que més s’escolten en el parlar de cada dia. Podria fer més això pel recobrament del català que deu programes del professor Grimalt.

  2. 2
  3. josep - 16 febrer 2007 8:54 am

    una pregunta de lingüística: no pot ser que, sumada a tots les raons que has donat, passi que la fonètica catalana sigui més tensa (“stressed”) i que requereixi més esforç per pronunciar-la correctament? és una mica com l’anglès americà que sembla més deixat anar que el britànic. almenys, jo he de fer un esfor´per parlar amb una bona fonètica. és només una pregunta, perquè no en tinc ni idea. gràcies

Podeu deixar un comentari