Jordi Pujol
Ahir vaig anar a la presentació de les memòries de Jordi Pujol, al centre de cultura de la presumpta Nostra. Per a sentir què diria l’autor, què dirien els acompanyants i què diria (o expressaria) el públic. Tot i que no tinc inconvenient a reconèixer que no he estat mai pujolista en excés. I que continuu sense ser-ho, malgrat que reconec els seus grans mèrits i malgrat que reconec que amb la seva “conversió” Pujol ha fet el darrer i més gran —impagable, si voleu— servei al país. Encara que l’independentisme de Pujol sigui el d’un independentista resignat que voldria no ser-ho. Independentista perquè no queda més remei, perquè allò que realment voldríem fer no funciona, que hi farem. Però, és igual, benvingut sigui.
El pujolisme pot haver estat bo per al Principat de les quatre províncies, però ha estat nefast per a la resta de la nació catalana. Em referesc a un dels ingredients essencials del pujolisme: el principi de desentendre’s des del Principat de la resta del país, allò de “no ficar-se” en les coses dels valencians i dels balears. No discutirem si és una tàctica pragmàtica ben intencionada i suposadament més eficient —alguns així ho manifesten— o un simple ja s’ho faran, perquè el resultat és el mateix. Postures errades per a una regió que té el deure moral de ser el motor de tot el conjunt. I no pens en desembarcaments estil Santa Ponça, sinó en una cosa tan simple com fer les coses tenint dins el cap els límits geogràfics de la nostra comunitat humana i dels nostres interessos. Potser —tot i que això és molt complex— un altre esperit hauria ajudat a fructificar una de les coses que més necessiten les Illes: l’arrelament d’una força política semblant a Convergència Democràtica de Catalunya, que alliberàs l’arxipèlag de les urpes del PP.
Cristòfol Soler féu una apologia del vell polític principatí. L’ex-president balear, que de tant en tant critica el desastre de la política lingüística que patim, va ser molt aplaudit (després de cridar Visca Mallorca i Visca Catalunya) per un públic que té molta facilitat per a oblidar que l’home encara pertany a la banda que perpetra el desastre. Soler li va enflocar a l’altre ex-president que en els tres volums de les seves memòries no hi surt ni una vegada la paraula Mallorca, si exceptuam les referències a un carrer de Barcelona. Pujol no s’ho esperava i va intentar reaccionar. Digué que havia conegut uns quants mallorquins, que anomenà amb dificultat, i cità uns quants topònims (el puig Major, Sóller), tot mirant Soler a continuació i esperant que aquest confirmàs que no l’havia espifiada. Però, d’altra banda, el subconscient li féu dir alguna vegada “aquí a Catalunya”, i no sembla que sigui un seguidor de Josep Guia.
El públic aplaudí Pujol amb fervor. És no sols l’estima per ell, sinó l’expressió d’un sentiment de lleialtat dels mallorquins al Principat i a una idea de pancatalanitat que, tanmateix, no surava en el discurs de l’homenatjat. És el mateix entusiasme dels mallorquins per a veure TV3, malgrat que aquesta cadena ofengui els illencs a cada moment. O, per dir-ho en els termes emprats abans, no es fica en les coses dels illencs. Un altre producte de la “no intervenció” pujoliana. La por de molts principatins de “immiscir-se” en els afers de les Balears —si realment és por i no un simple fugir d’estudi— desconeix el fet que els recels anticatalans que hi pugui haver a les Illes no afecten ningú que realment vulgui unes illes en normalitat, i sí només els qui les volen subordinades a l’exterior. El ja s’ho faran dissimulat amb accions puntuals de “bona col·laboració” ha estat letal i ha generat dinàmiques letals per a una part del país. I ara està profundament enquistat en el Principat. Sort que arreu del país hi ha hagut i hi ha persones que són excepcions clamoroses i que han dut a terme les grans empreses nacionals: l’Institut d’Estudis Catalans, la Gran Enciclopèdia Catalana, Vilaweb, la Universitat Catalana d’Estiu o la Xarxa Vives, entre altres. Grans però poques. El ja s’ho faran és el gran enemic a combatre, pel bé de tot el país i també pel bé del Principat. Ara més que mai. No podem consentir que el nou Estat de Catalunya abandoni la resta de la nació a la seva sort (o dissort). Aquesta és una qüestió vital.
17 comentaris17 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Molt d’acord.
En això què poc s’assembla als seus referents ideològics, com en Cambó o Prat.
En política, com en l’amor, tots dos han de fer passes l’un cap a l’altre. Del distanciament Principat-Illes, jo no culparia tant la política que porta el segell d’en Pujol, com les pròpies dinàmiques polítiques illenques. PSM i CxI són catalanistes només en el pla cultural i lingüístic; en el pla polític són pràcticament inerts. ERC sí que té un projecte polític catalanista, però és marginal perquè no arriba a la gran massa social de centre-dreta que domina a les Illes. Per què no qualla a les Illes un partit fort similar a CiU?
Seríem un Ulster.
Gràcies, Gabriel, per informar-nos d’aquesta manera, a nosaltres que no vàrem tenir l’oportunitat d’accedir a sa Nostra, per escoltar Jordi Pujol. Com a mínim, aixi, comptam amb més dades, a l’hora de fer-ne una valoració. Tenim molt de camí per córrer fins que s’assumeixi plenament la realitat del país sencer; i, des de les Illes Balears i Pitiüses, em sembla que encara en tenim molt més, de camí a córrer, ens resultarà més llarg. Esper i desig que les teves paraules hagin caigut dins terra bona…
si l’ex Molt Honorable Jordi Pujol (encara ho és, d’honorable) vinguera al País Valencià a presentar les seues memòries (és molt probable que ho faça), les teues paraules serien absolutament aplicables al nostre tros de país, en sentiments de reconeixement públic, de valoració de les idees que defensava i defensa Pujol, però també compartiríem els retrets per allò que podia haver fet i no féu. En molts sentits, al País Valencià hem viscut la solitud del germà xicotet que té un germà gran, fort, intel·ligent, poderós, eficient…però que no està pels més menuts de la família. O no ho està com els menuts de la família voldria que estiguera, és clar.
Encara recordo quan en una conferència a Palma en les intervencions del públic sorti un senyor contrari a que es podés veure TV3 a Balears perquè: “no vull que es meus nins xerrin com un senyor de Sebedei o de Menresa”.
Mal si fas, mal si no fas…..
Pens que els governants de Catalunya,han de ser molt prudents en els temes que fan referència a Balears i a València. No oblidem el que ha passat amb els repetidors de tv3 a la Comunitat Valenciana.
Amb l’actual govern,qualsevol acció iniciada a Catalunya amb tota la millor intenció,immediatament seria aprofitada per la Gonellada.
La meva convicció és que Jordi Pujol féu la millor política possible que el seu moment històric li permeté. La seva política en relació a les Illes i al País Valencià estigué condicionada pel recel i el rebuig irracional de molts d’extraprincipatins. També degué estar limitat, això és una suposició meva, per les línies vermelles que Madrid li “recomanà” de no traspassar. El que sí que és cert, i se li ha de reconèixer, és que tot al llarg del seu mandat ha sabut mantenir en la societat la idea que Catalunya ha de poder decidir tota sola del seu destí.
Esper que sigui així com dius, que algú (dels qui poden) facin alguna cosa per alliberar-nos de les urpes del PP…algun dia. Noltros també tenim dret a un país lliure.
Jordi Pujol ha estat un gran polític que ha escrit unes memòries il.legibles, pèssimes. Això és tot.
vaig seguir el seu cap de setmana amb Albert Oms, i amb va sorpendra moltissim que (si no m,equivoco) voste hores d,ara ancara circuli amb cotxe oficial.Crec una postura molt impropia de una persona com voste. Amb tot el meu raspecta sr Exprasident.M.Carme Garriga Cros.
diu ÒC:
Vols practicar el català? Tira-t’hi de cap!
no seria “llença-t’hi”?
Ciu s’ha mantingut regionalista catalunyesa (com els mana l’espanyolisme) i, per tant, antivalenciana i antimallorquina. Ara que veu perillar la menjadora es fa independentista…
Sempre ha pactat amb l’estat la desaparició de valencians i mallorquins.
@Jordi
CiU és el reflex de les classes mitjanes catalanes. Primer, regionalistes; després, autonomistes; i ara, per instint de supervivència, sobiranistes. Tant de bo haguéssim tengut a les Illes una formació política autòctona que hagués crescut a la par del desenvolupament de les nostres classes mitjanes. La poderosa oligarquia econòmica de les Illes ho ha impedit. I ara, arran dels esdeveniments al Principat, s’acarnissarà encara més a impedir-ho.
Vaja, no en volia saber d’altra, la culpa de la lamentable (sí ,sí, lamentable!) situació que viuen les Illes Balears és dels principatins (i de Pujol!) que no hem fet prou feina i hem anat a la nostra.
Val a dir, que Pujol va ser prou correcte a la xerrada al no detallar les trobades inicials que va tenir amb Cañellas, per allà els anys 80. Cañellas va ser qui li va deixar clar de què anava la cosa, li podíeu haver preguntat què n’opinava, Sobretot a la Ferrussola (dona de Pujol) que li va dir “Pujol, amb aquests (referintse al govern Balear de Cañellas) és impossible entendre’s”.
Conec perfectament l’ambient mallorquí, i vaig sovint, i sincerament no sé com gestionar la meva catalanitat a l’illa. tant CxI com UM com PSM o PSIB defugen qualsevol connexió amb Catalunya (o millor dit, si que es busca el contacte però sobretot que aquest no es faci massa visible!) hi ha multitud d’exemples que ho corroboren.
A Mallorca cal fer molta autocrítica, el percentatge d’immigrants o de castellanoparlants és molt inferior a PV o CAT i tanmateix, el pp governa amb majoria absoluta, no és possible fer un partit nacional i als ajuntaments dels pobles penjen estanqueres al balcó per animar a “la roja”….
Ho podríem dir d’una altra manera: son els Mallorquins i Valencians qui han deixat sola al principat aplicant el “ja s’ho faran”. Regalant majories absolutes infumables a l’espanyolisme més groller, tot en pro d’una especulació immobiliària lligada al turisme i a la marca “españa”.
He arribat aquí avui per casualitat, però és un tema que tenc molt estudiat i molt discutit.
Pujol no té excusa. Va liderar i promoure el regionalisme, i ho va fer com va pactar amb la burgesia espanyola. Així de senzill: els interlocutors dels senyorets que manaven a Barcelona no eren els patriotes de València o Mallorca, sinó (com molt bé ha dit un comentador provant de defensar el catalanisme de Pujol) els senyorets que manaven a Palma i València.
Així fou, si la casta establerta a València i Palma no volien CiU, Pujol va trobar que no s’entenia amb illencs i valencians. Aquests eren els seus iguals i amb qui no es va entendre. I és que per Pujol primer han estat sempre els bitllets i el poder que la senyera, la llengua i el país de tots, el país del “bon dia”.
Què vol dir açò, que l’única opció d’un Pujol catalanista hauria estat parlar i actuar explícitament com a pretendent a dirigir tot el poble català? No necessàriament. El que vull dir (i no crec que sigui contestable, encara que qualcú que ja ha decidit creure en Pujol segur que ho podrà contestar) és que un catalanista del Principat escoltarà i establirà projectes i estratègies conjunts amb els catalanistes de València i Mallorca, i no amb els burgesos d’arreu, que són bàsicament qui li van fer veure que li convenia centrar-se en el Principat i aplicar el “ja s’ho faran”.
Un valencià a me va dir un cop “a València hi ha molts blaveros, a Catalunya ho són tots”, això és, gairebé, així, salvat que això es compatible amb la manca d’animadversió, senzillament no hi pensen. Els mallorquins som també un poc així respecte dels menorquins, eivissenc i formenterers.
Dit això, en Pujol ens va pensar infinits milions de vegades més que els que remenen l’olla ara de qualsevol de les opcions. Fins a tal punt que la implantació d’ERC a Balears, en els seus orígens i en clau principatina, és la tassa i mitja al pujolisme nacional (per vague que fos) i no l’expressió genuïna d’un projecte polític.
I ara? la ANC de Mallorca no és admesa a la ANC… ai las! amb Pujol això mai hauria passat, i sense obrir boca ni moure un dit.
A cada un el que és seu.
Amb això no vull rebatre el que s’ha dit fins aquí, Pujol és polièdric i per això interessant.