Equiparació de llengües
Hauríem de ser clars: dues llengües estan en igualtat quan cadascuna té la plenitud d’ús en el seu territori propi. I si en el territori d’una es reconeixen drets a l’altra, la igualtat existirà si s’aplica el principi de reciprocitat. Això vol dir que català i espanyol estaran en situació d’igualtat quan o bé cada una sigui l’única admesa en el seu territori o quan els drets dels hispanoparlants en el territori del català siguin els mateixos que els que tinguin els catalanoparlants en el territori de l’espanyol (almenys en el d’Espanya). Altres equiparacions que ara i aquí s’estan tractant són relatives, parcials o fictícies.
Dit això, l’equiparació de les dues llengües en els estatuts del Principat, les Illes o el País Valencià, pel que fa als drets i deures dels ciutadans d’aquestes comunitats, és un mínim per sota del qual no hi ha res que sigui justificable en aquest moment. Els dits estatuts han de fer aquesta equiparació legal per raons de principis, simbòliques, pedagògiques i també pràctiques. L’oposició del PP a aquesta equiparació demostra que aquest partit no vol el bilingüisme que tant predica sinó la més absoluta desigualtat entre les dues llengües i l’hegemonia total de l’espanyol.
Però també cal dir que no ens hauríem de fer il·lusions excessives. L’equiparació legal és indispensable en aquesta conjuntura precisa. Segurament resoldria a favor de la nostra llengua una bona quantitat de conflictes que poguessin suscitar-se. Però això en si no és motor suficient de transformació sociolingüística o de normalització. Si només es tracta d’una equiparació legal, a la pràctica les coses continuaran més o menys igual, si no van a pitjor. Posats a competir en situació d’igualtat legal un corredor fort i ben alimentat i un altre de més petit, mal nodrit i apallissat, ja sabem qui guanyarà la cursa.
6 comentaris6 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Sempre he esset una persona molt tolerant, i sempre he intentat veure totes les polèmiques des de diferents prismes. Ara bé, amb el tema de la llengua i la cultura, és evident que per a la majoria dels representants polítics de l\’Estat Espanyol (PP i PSOE), el català se\’ls refot i per a molts, els fa nosa. Fins i tot, els \”pseudoprogres\” del PSOE, aquells que van boicotejar els teclats d\’ordinador que no incloien la \”Ñ\”, es pensen que tothom ha de parlar la llengua que vulgui, ara bé, l\’única oficial ha de ser l\’espanyol, \”ya que estamos en España\”, y si el català es perd, és degut a l\’evolució darwiniana, ja que ells no el prohibien pas.
Em sap greu dir-ho, però a vegades penso que l\’única manera que s\’enadonin el què suposa veure la teva cultura en inferioritat, és que, per exemple, els fills d\’immigrants hispans dels EUA utilitzin l\’anglès per comunicar-se entre ells (cosa que ja passa).
Però està clar que amb els pocs i perucs catalano-parlants dels PPCC s\’atreveixien, però en canvi amb la superpotència dels EUA mai els alçaran la veu.
No conec cap pais del mon on dues llengües hagin coexistit una llarga temporada, i no crec que Catalunya sigui una excepcio. La mes important s\’acaba imposant, i no es res que es pugui arreglar amb lleis ni altres artificis: l\’ensenyament en catala per llei durant 25 anys no ha impedit que l\’idioma dominant a les converses dels joves sigui el castella.
Si de veritat volem que el catala i la nostra cultura sobrevisquin cal donar suport a la segregacio, començant per l\’escola i anar tant lluny com els flamencs de Belgica. Si les ganes de \”bon rotllo\” amb els espanyols que sempre ens han caracteritzat pesen mes que les ganes de salvar el nostre mon, doncs no ens queixem.
El tema no és econòmic -o no només-, perquè llengües amb mercat associat més petit bé que sobreviuen i amb millor salut que la nostra.
Basta que no els superposin artificialment -ara sí- una llengua que no és la seva.
Bé que el cinema espanyol, l\’ensenyament en espanyol, la policia i la guàrdia civil monolingüe en espanyol està entubada als fons públics permanentment i ningú no ho qüestiona, això….
El que s\’ha d\’aconseguir és que el català sigui considerat un idioma útil i imprescindible per poder viure aquí. Igual que és imprescindible el fet d\’usar (no només conèixer) l\’espanyol a Madrid. Tenc uns cosins mig mallorquins-mig forasters que tan sols xerren en mallorquí amb mi (i a estones) perquè necessiten tenir el nivell C per accedir a l\’Administració Pública. Diuen que l\’intenten xerrar ara per aprovar l\’examen i després oblidar-lo per sempre més. Amb mentalitats com aquestes poca cosa es pot fer a banda d\’actuar com fan ells però a l\’inrevés. Però resulta que gairebé tothom els xerra en espanyol, pràcticament només veuen TV en espanyol, llegeixen en espanyol i quan es troben algú que els parla català no fan cap esforç per contestar-los en aquesta llengua. Gairebé mai reben una reprovació per ser maleducats, que és el que trob que són per no parlar mai la llengua del seu pare i de la terra que els ha vist néixer. En conclusió: l\’equiparació legal és un pas més, però som els catalanoparlants qui hem de canviar la nostra mentalitat d\’inferioritat lingüística i convertir la nostra llengua en imprescindible pel dia a dia.
A la llarga el català no sobreviurà. Ja podem esforçar-nos, que no hi podrem fer res. Simplement per un tema econòmic. És més car fer tirades de llibres per una llengua minoritària, és més car doblar pel·lícules, etc…
Ja veieu com està el tema de les revistes als quioscos. Costa trobar les que estiguin en català. I els diaris pq estan subvencionats…
El català s\’està mantenint d\’una manera artificial, i morirà.
Fins ara només hem exercit el dret d\’ús. Potser encara que ho féssim tots no bastaria per capgirar la utilitat relativa de les llengües.
Cal al·legar desconeixement de qualsevol llengua que no sigui la pròpia?
Això fa la gent normal, com nosaltres no fa gaire: Ai, fill meu, jo no t\’entengo si no mudes de parlar….