La fi de la utopia
Si una cosa resta clara en aquests moments és el final d’una de les utopies més àmpliament abraçades pels catalans: el projecte de construir un Estat espanyol en què les nacions que l’integren s’organitzin sobre la base de la igualtat. Qui no recorda l’eufòria dels dies de la signatura del Pacte del Tinell, la retòrica de l’Espanya plural, la terminologia de l’Estat lliure associat, el “Visca Catalunya lliure” de Benach, la perspectiva d’un gran Estatut per al Principat que, si no fos aprovat per les Corts espanyoles, seria sotmès a referèndum popular (Tinell, Tinell), el viatge fins a la pròxima estació compartint seient amb Espanya però amb intenció de continuar el trajecte fins a l’estació terminal,… El somni s’ha acabat amb un dur despertar, amb la constatació d’un gran engany per part d’uns de la part d’enllà, que no hauria estat del tot possible sense una gran traïció per part d’uns altres de la part d’ençà. Estafadors allà i traïdors aquí és l’únic que coneixem d’ençà que tenim ús de raó.
En el terreny de les llengües, la utopia del plurilingüisme igualitari s’ha estavellat fa molt poc contra un mur de pedra granítica, el dia que el Congrés de Madrid (PSOE i PP units com una pinya) rebutjava l’admissió a tràmit (fins i tot l’admissió a tràmit!) de la famosa llei de llengües per on s’havia d’encarrilar un inici de transformació i que ara dorm silenciosament dins la caixa de les frustracions. Sembla mentida com els mitjans de comunicació han fet tan ínfima atenció a un fet tan transcendent. I no oblidem ni un moment la negativa contundent d’un PSOE farsaire a aprofitar l’oportunitat que ara hi havia de resoldre per a sempre el problema del secessionisme lingüístic al País Valencià.
Pel que fa als sobiranistes, l’aventura dels darrers dos anys s’ha produït enmig d’un debat entre els qui pensaven que no valia la pena esmerçar energies a arreglar un Estat que no tenia remei, i els qui pensaven que valia la pena d’intentar-ho, encara que fos perquè no es pogués retreure la manca de la prova definitiva.
És evident que després de la darrera sacsada ara s’entra en una nova etapa en la llarga trajectòria d’intentar solucionar el nostre problema nacional. Una etapa completament nova en què els dubtes i els interrogants que confonien molta de gent ja no tenen justificació. Tot està més clarificat que el vidre més transparent. Els unionistes ja es trobaran bé havent aconseguit quatre competències i quatre recursos econòmics més. I un motiu per a poder dir que bons catalans que són i com mereixen la confiança dels ciutadans per a gestionar el país. Però els sobiranistes s’hauran de tancar en algun lloc tranquil i fer una profunda reflexió sobre els nous camins que cal seguir. No serà fàcil. Però si després de tot tornen a sortir propostes que parlin de redreçar Espanya, de trajectes compartits fins a la pròxima estació i coses d’aquest estil, serà que són els sobiranistes els qui no tenen remei.
5 comentaris5 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Avegades la història és molt més simple. L’únic que ha passat a Catalunya els darrers mesos ha estat un atac de banyes. La fotografia amb en Zapatero la volia en Carod, i en Mas va anar més viu. En cas contrari tendriem la seu plena d’ous. Fins i tot si finalment s’hagués cedit una part dels mostradors d’Air Europa de la terminal B de l’aeroport del Prat, l’Estatut fora fantàstic i estupendu. Això es tot. De veres pensau que a Catalunya algú vol molt més del que s’ha acordat ?
Hi tant que hi ha gent que volia molt més del que s’ha acordat. Sinó, quina explicació té la manifestació més multitudinària de l’era democràtica a favor del sobiranisme dels Països Catalans que hi va haver el dia 18 de febrer? Jo hi vaig ser i pensa que allà hi havia gent de tots els partits PSC, CiU, IC, ERP, ERC i gent que no vota.
A més, encara no conec ningú, excepte els polítics que van aprovar l’Estatut, que estigui content amb el text que ens ha arribat de Madrid, de fet tots els partits excepte el PSC i el PP diuen que l’Estatut s’haurà de revisar d’aquí uns anys, fins i tot en Mas (el qual sí que va fotre les banyes al seu electorat, majoritàriament sobiranista).
Personalment conec militants del PSC (de la branca de Raventós i Obiols) que es van emocionar el 30 de setembre, després que l’Estatut s’aprovés al Parlament de la Generalitat, i et ben asseguro que ara, si voten que sí serà amb un sí crític i amb ressignació perque potser la seva generació no podrà veure l’Estat Federal que semblava que en Zapatero impulsaria.
Jo seré dels que votarem no amb dolor, perquè considero si definitivament s’aprova aquesta proposta retallada, amb el desgast que ha tingut el PSOE a Madrid, d’aquí quatre anys no voldran tornar a parlar de millorar l’Estatut, ni tan sols el PSC voldrà modificar-lo. S’excusaran dient que si no ens agradava l’Estatut per què el vam aprovar. Per tant, si guanya el no, d’aquí 4 anys tindran l’obligació de tornar-se’l a revisar i pertant de millorar-lo substancialment per a què s’assembli molt més al que va sortir del Govern català.
També sóc dels que pensa que el millor és esperar per saber què és capaç de donar el govern espanyol a els bascos, perque és evident que el parlament basc no tindrà un concens del 90% tal i com va passar a la Generalitat catalana, amb la qual cosa, no hi haurà pretextos que valguin.
Catalunya no té prou pes per aconseguir l’Espanya plurinacional. Necessita més recolzaments i opcions nacionalistes majoritàries (o amb molta més presència) al País Valencià, Galícia, Balears i Navarra.
L’acte del CAL el proper dissabte 8 d’abril a Barcelona, entre molts altres, deixa palès que encara hi ha gent disconforme amb l’Estatut que ens han deixat net com una patena.
http://www.cal.cat/propostaestatut/actecentral.htm
One of limit online blackjack http://www.myteeundercar.com zero baccarat fold bust garden http://www.myteeundercar.com ?