Diuen que no són lingüistes

En matèria de llengües, l’Estat espanyol sorgit de la Transició és abans que res un cas de desigualtat impressionant. L’aberració, conseqüència d’aquesta desigualtat, és que les llengües subordinades són sempre “cosa de comunitats autònomes”. I la terminologia segregada per aquesta situació de desigualtat –llengües autonòmiques, llengües pròpies–és igualment repulsiva. Per això el govern de Zapatero, en voler disposar d’una versió de la Constitució europea en les diferents “llengües autonòmiques” va demanar aquests textos als governs de les comunitats autònomes. Gran error. (Per cert, i entre parèntesis, no en va demanar cap al Govern de les Illes Balears). Per què no va demanar la versió castellana a cap comunitat autònoma? Aquesta és la qüestió. L’Estat espanyol no ha assumit el català, el basc i el gallec com a cosa pròpia. La idea que les comunitats autònomes de llengua catalana s’han de posar d’acord sobre el “problema” creat és un altre absurd. Els responsables de la política espanyola juguen un rol patètic quan pretenen erigir-se en àrbitre imparcial davant un afer que hauria de ser qüestió d’Estat. Patètica és la figura de Moratinos donant a entendre que no sap quines i quantes són les llengües de l’Estat del qual ell és ministre. Us imaginau un ministre belga que no sabés quines són les llengües de Bèlgica? Patètica és la frase que els hem sentit a dir repetidament: “nosaltres no som lingüistes”. Però si algú discutís la unitat de la llengua espanyola, segur que ho serien i ben aviat.
L’Estat espanyol és un capell que necessita alar i cofar, però no hi ha capeller que l’adobi. El PP ja sabem quines intencions té respecte a la diversitat lingüística. I el rosari de belles paraules del PSOE-PSC, com nou tarannà, canvi, federalisme, Espanya plural, etc. és ben clar que són superficialitat i buidor. No hi ha cap projecte ni cap concepció d’un Estat igualitari. I on no n’hi ha que no n’hi cerquin.