Permeteu-me que avui parli de mi: és una excusa per a parlar d’altres coses. Com a bon mallorquí de la Mallorca profunda i secana, no vaig d’aigua. Només la de la dutxa i ben calenta. La mar està feta per als peixos i per als turistes nòrdics, i l’única excepció per a mi a aquest principi són quatre capficades a la piscina en ple mes d’agost. Tanmateix, i paradoxalment, en aquesta vida he triat l’opció de practicar amb intensitat aquest difícil esport que és la natació a contracorrent.

I no ho dic perquè hagi perdut totes les eleccions i tots els referèndums en què he participat, i perquè tinc els meus dubtes que en el tros de camí que resta n’arribi a guanyar cap. Em referesc a nadades en la meva vida professional. Per exemple, quan encara era un estudiant, vaig defensar –en principi oralment davant els col·legues– que el nom de la capital de la meva illa anterior al segle XVIII era Mallorca, quan tothom en aquell moment estava fermament convençut que era Ciutat de Mallorca, i que la gent en el llenguatge diari se’n menjava la segona part. Els col·legues em van prendre per boig. Temps després ho vaig posar per escrit (aquí una versió recent), i ara, bastants anys després, ningú no posa en qüestió aquella bojada que desconcertava els meus interlocutors.

Després vaig defensar que els topònims de les Balears s’havien d’escriure normalment amb l’article estàndard, i no amb el salat, que era la convicció profunda de savis i llecs. He escrit algun article, algun llibre i algun web crec que demostrant que aquests són articles ben igual que els altres, i que no hi ha el més mínim fonament diguem-ne filològic per a fer-ne un cas especial. Com que –ja ho deia Einstein– és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, la cosa costa que és de veure. Però a poc a poc, sobretot entre els filòlegs més joves, la idea es va obrint camí. I les resistències més fortes vénen d’un petit nucli de filòlegs de la vella escola, que s’atrinxeren darrere els seus títols o càrrecs, ja que no han pogut adduir mai cap argumentació científica en favor seu. De fet, només tenen dos arguments, un que diuen i un que no diuen. El que no diuen és que allò que defensen “els agrada més”, un argument molt més comú en el món de la llengua del que pugui semblar, i el que diuen és allò de la sensibilitat de la gent i aquestes excuses. Però la cosa és que n’hi ha qualcun que es pren tan seriosament el seu paper d’encalçaheretges que, fins i tot, és capaç de posar en marxa les maquinacions més indignes del món acadèmic per a impedir que des d’alguna institució acadèmica surti algun llibre que contravingui la seva voluntat.

Els filòlegs que més servei han fet a la llengua catalana són aquells que han mantingut les conviccions davant corrents adversos, començant pel mateix Fabra (l’obra del qual, almenys la primera part, va ser una dura lluita contra l’Institut d’Estudis Catalans) i continuant per molts altres, entre els quals no vull oblidar Francesc de Borja Moll, que mai no va silenciar les seves discrepàncies. I jo, humilment mir de seguir-ne l’exemple, i quan veig alguna cosa clara, em llanç a l’aigua i net. Per cert, això de net també és una de les meves persistents nadades a contracorrent.

La darrera nadada és la meva petita rebel·lió contra la decisió del Termcat de “normalitzar” la paraula bloc per a designar allò que en tot el món civilitzat és un blog. Vaig escriure alguna cosa al meu blog i un article a Llengua Nacional. I ja la tenim armada, com es pot veure, per exemple, a la Viquipèdia, o a punts de discussió com aquest o com aquest. Davant el desgavell l’autoritat es manté impassible, tot i que els súbdits han començat a desertar (un exemple i un altre). Ja veurem com acaba la cosa.

Quan l’autoritat –o qui està considerat com a tal– no respon a allò que se n’espera o es tanca a la seva torre, els intents de fer córrer usos coherents en això de la llengua són exasperadament inoperants. Perquè la gent normal no té per què ser especialista en lingüística, i davant la necessitat de seguretat opta per seguir disciplinadament el camí que l’autoritat indica. I és necessari que això sigui així, però tan necessari com que l’autoritat hagi de guanyar-se aquest nom amb la seva excel·lència.

Diuen que el temps col·loca cadascú i cada cosa al seu lloc. I estableix si és el nadador o el corrent qui du el sentit girat. Però, coi, tinc els braços cruixits i l’aigua és freda. És clar que molt pitjor ha de ser l’ardor de la foguera a què van anar a parar –o quasi– Galileu, Jan Hus, Servet i altres que nadaven contra corrent. Per molt que ara estiguin al seu lloc.