A Palma hi ha una comissió dita de savis que proposa les bases de l’hipotèticament possible nou Estatut, o una cosa així. Estan designats pels partits, d’acord amb les proporcions parlamentàries, ço que vol dir que predomina el blau obscur. I ben obscur. Un dels savis d’aquest color fa una feina discreta i constant per a la causa de la dissolució del meu país en el veí. Però quan es troba amb els diguem-ne catalanistes fa la nyeu-nyeu i es mostra conciliador. Amb un servidor se sol mostrar més interessat que ningú en la llengua, encara que supòs que amb una sinceritat que no supera la d’una beata cuquera. La darrera vegada que vam coincidir va ser esperant en una cua, un d’aquests moments en què es fa patent el que els lingüistes diuen la funció fàtica del llenguatge: allò de parlar més per no estar callats que per necessitat de comunicar res. Em va referir el seu enuig amb un corrector o traductor perquè li havia posat lleure (ell deia ieure) quan a ell li agrada més oci. “Això de ieure, deia l’home, no vol dir estar en el llit?”. Supòs que el savi —de llengua materna catalana, no pensàssiu— que confonia lleure i jeure té uns coneixements en els afers que toca professionalment situats un poc per damunt dels seus coneixements lingüístics; altrament seria preocupant.
De tant en tant la premsa ens va informant de la tasca dels savis de l’Estatut. Avui hem sabut que han estat entretinguts en la qüestió fonamental de si a la versió espanyola de la nostra carteta no gaire magna havia de figurar Illes Balears o Baleares. Diu la mateixa font que algú va argumentar que això de Illes Balears “no ha acabat de quallar”. Curiosa visió, tot i que és ver que la gent no tocada per la normalització tenia, i en part té, per costum dir Baleares a aquestes illes en vulgar materno mallorquí. “Es meu ca és fill des campeón de Baleares“, “Aquí a Baleares feim això o allò”, són frases que es poden sentir diàriament. En realitat quan parlen del seu món diuen Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera i amb això ja en tenen prou, però a l’escola els ensenyaren que això és una província que es deia Baleares, més o menys aprengueren aplicadament la lliçó i quan cal poden presumir d’haver-la apresa. La cosa és que en la bullentor dialèctica del debat esmentat un dels savis de l’Estatut va postular que en la dita versió espanyola hi figuràs el nom de l’arxipèlag “en llatí”, que, mira per on, resulta que és Baleares. Doncs em permetré un suggeriment: posats a fer-ho bé i de forma exacta, i perquè tot vagi ben llatí, millor seria encara posar “Baleares et Pitiusae”. No em direu que en la versió hispànica de l’Estatut la llatinada no estaria la mar de bé.
Em tem que el savi llatinitzant podria ser el mateix que confonia ieure i ieure.