Sembla que ens hem begut l’enteniment. Curiós debat aquest que no es formula entre el blanc i el negre sinó entre el negre i el color de la fosca. Perquè la fórmula “el valencià és l’idioma oficial de…” i la fórmula “l’idioma valencià és l’oficial de…” és exactament el mateix. De la primera frase es pot deduir que hi ha un idioma que es diu valencià, en la mateixa mesura que es pot deduir de la segona. Igual que la fórmula constitucional “el castellà és la llengua […] oficial de l’Estat” no seria diferent de “la llengua castellana és l’oficial de l’Estat”. Aquest és un joc estult en què uns volen fer creure a un cert sector que estan per la unitat de la llengua, i els altres volen fer creure als seus que defensen la “valencianitat”. I no defensen ni una cosa ni l’altra.
Després d’allò que l’experiència ens ha ensenyat a tots en el País Valencià, el que hauria de ser el mínim acceptable per tothom que tingués un compromís elemental amb la llengua i la identitat d’aquesta comunitat seria l’explicitació, amb la fórmula que sigui, que el valencià és la mateixa llengua que la que en altres àmbits es diu català. El mínim, dic: l’ideal seria que l’Estatut valencià designàs la llengua amb el seu nom unitari i prou. Però El PSOE(-PSPV) dirà —si no pensa coses més inconfessables— que ni tan sols aquell mínim no és assumible en termes electorals, que és tant com dir que no és només la dreta troglodita sinó també la societat valenciana que el matí surt de casa arregladeta la que no està en condicions d’acceptar una cosa tan elemental com la unitat de la llengua catalana. Doncs si els seus votants —els del PSOE(-PSC)— no ho accepten o no ho entenen, deu ser perquè no els ho han explicat. I han tingut vint-i-cinc anys per a explicar-los-ho. Han mirat a una altra banda, i aquest és el seu pecat. Mortal, evidentment.
Bé, n’hi ha un altre, de pecat, la submissió canina als interessos de Madrid, però això més que un pecat és l’essència del partit.