I més imposifión

Una senyora que s’autoproclama mallorquina escriu avui una lletra al Diario de Mallorca en la qual dóna –o ella ho deu creure– una lliçó d’aquest liberalisme lingüístic tan de rabiosa actualitat: que cada persona se exprese en la lengua que mejor le parezca […] sin que por ello su interlocutor deba cambiar su lengua. Diu que ha nascut a Mallorca i ha estudiat català fins a 18 anys, però prefereix expressar-se i viure la seva vida en castellà com a elecció personal. Vaja que sap parlar en català però no li ve de gust parlar-lo amb ningú, un car privilegi que li permet la situació de subordinació en què es troba el país on viu i que no tindria en cap societat no subordinada (vull dir prescindir de la llengua pròpia del país). Això sí, dóna permís als catalanoparlants perquè li parlin en llur llengua. Gràcies, és tot un detall, avesats com estam a heure’ns-les amb persones menys generoses.
Però no vull comentar la cosa de les eleccions personals, car cadascú és lliure de fer les que vulgui. Vull comentar el que diu després: «me planteo el porqué de la obligatoriedad de estar en posesión de determinados certificados de nivel de catalán para acceder al cuerpo de funcionarios de nuestra comunidad […]». I aquí és on estic totalment d’acord amb la senyora. Crec que s’hauria de suprimir ara mateix tota aquesta parafernàlia de certificats, nivells, exàmens, juntes avaluadores i altres emprenyos que no tenen a cap país normal, i fer com fan a les Castelles, un país on no s’imposa cap llengua a ningú. Vull dir que tota prova escrita en qualsevol oposició o concurs sigui reglamentàriament en català, com a les Castelles és en castellà, i –com a les Castelles– a les cinc o sis faltes d’ortografia suspesos per incompetència lingüística. I res de certificats, nivells bes o ces, ni res d’imposicions.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari