Nova secció
He incorporat al blog una nova secció, etiquetada amb la categoria Llegenda àuria. Es tracta d’uns posts, d’un to marcadament lúdic, que amb l’excusa de fer una glossa del sant del dia, introdueixen elements de cultura popular, història i onomàstica. La cosa va començar quan un dia em va passar pel cap fer un comentari jocós al Facebook sobre la santa del dia (concretament Santa Úrsula, personatge envoltat per una fabulosa llegenda origen de la festa de les Verges). Ho vaig repetir amb altres sants i, com que rebia mostres de complaença i comentaris afalagadors que m’estimulaven a continuar, així ho vaig fer, amb uns comentaris de cada vegada més llargs. Després d’un mes llarg d’assaig, crec que aquests textos poden passar a ser posts d’aquests blog. El fecund i imaginatiu Jaume de Voràgine, creador d’un bon nombre de membres del santoral catòlic, m’ha donat el nom de la secció. Em sap greu si això és un plomet per als lectors d’aquest blog interessats bàsicament en els temes de llengua, que, evidentment, continuaran apareixent. Però també en els posts del santoral es trobaran elements de normativa lingüística, com la qüestió Ignaci/Ignasi que surt en el post que precedeix aquest. Els interessats a llegir els textos passats d’aquest peculiar santoral els poden recuperar pitjant sobre Llegenda àuria, a la llista de categories de la dreta.
2 comentaris2 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
¿Podem intuir que són preferibles les formes “Ignaci” i “Xabier” (pel fet de ser més etimològiques i, en el segon cas, descastellanitzada)?
La forma ‘Ignasi’ sembla una pronunciació local barcelonina errònia, com tantes paraules amb una essa equivocada. La majoria de documents catalans dels segles XVII, XVIII i XIX parlen de “Sant Ignaci”, que és com toca ser per etimologia i com és (pel que fa a la sibilant) en totes les llengües. Ara em falta mirar la llengua oral tradicional no barcelonina. Els diccionaris fets a Barcelona del XIX registren ‘Ignasi’ i això deu ser la base de la forma actualment en ús. L’Alcover-Moll dóna la pronúncia ‘Ignaci’ com a valenciana i mallorquina.
Al cançoner del Pare Ginard hi ha aquesta cançó:
Sant Antoni gloriós,
que mos dureu un Ignaci?
Oh, Mare de Déu de Gràci’,
jo vendria a veure-vós.
Sobre ‘Xavier’ no estic segur del que hauríem de fer. Durant els segles XVII, XVIII i XIX els textos parlen normalment de ‘Sant Francisco Xavier’ (no Sant Francesc, ves).