Helena i Henric s’han d’escriure amb hac, i no és cap hal·lucinació meva

Com que aquest és un punt polèmic, als posseïdors d’un d’aquests dos noms els hem de reconèixer la llibertat d’escriure’ls com vulguin, però si es tracta de personatges històrics, que ja han perdut, els pobres, la llibertat d’elecció, qui això signa sempre escriurà els seus noms amb hac (Santa Helena, Henric VIII d’Anglaterra, Henric el Navegant), tal com mana l’etimologia i la pràctica de totes les llengües. Elena i Enric són una tosca imitació de l’ortografia espanyola. Sobre això no hi ha res més a dir.

Pel que fa als noms comuns, Fabra —un cop derrotat en la batalla de la hac— i altres codificadors ja van fer una feina lloable redreçant velles grafies errònies i establint harmonia, hissar, subhasta, filharmònic o substrahend, divergents dels usos espanyols, que sempre condicionen els catalans. Però va restar alguna cosa per a acabar de compondre, que ha romàs per sempre a la sala d’espera. Vull parlar de les paraules hal·lucinar, hal·lucinació, hal·lucinant i hal·lucinògen, que  tothom  escriu al·lucinar, al·lucinació, al·lucinant i al·lucinògen. És un dels errors de la nostra ortografia, que val a dir que feliçment i admirablement són menys que els que afecten altres llengües. Però així i tot, o precisament perquè són pocs, faríem molt bé de rectificar-los.

Hal·lucinar ve del llatí hallucinari, que significa ‘somiar’, ‘divagar’. Coromines, que escriu al·lucinar, ens diu que la bona grafia llatina és alucinari, i tot seguit afegeix que l’origen d’aquest mot és fosc. Quant a la ela, ens diu que la forma inicial és amb ela simple i que en la baixa època es va escriure amb ela doble, per influència de lux lucis. En tot cas, els grans diccionaris etimològics de les llengües europees ens presenten el mot com a hallucinari. I, d’altra banda, descomptant l’italià, que ha suprimit la lletra hac, totes les llengües del món escriuen el mot amb aquesta lletra inicial, excepte l’espanyol, el portuguès, el català i el gallec. El portuguès ho escriu sense hac per influència de l’espanyol: aquesta influència és molt més intensa d’allò que molts puguin pensar. El gallec segur que també mostra la mateixa influència, o almenys no ha tingut el contrapès del portuguès, com ocorre en algun cas similar (pensem en el cas de estatística). El català no hi ha dubte que imita servilment —o amb inconsciència dels usuaris— la llengua veïna dominant a casa nostra.  I, finalment, cal observar que el basc, que escriu haluzinatu, s’ha pogut alliberar d’aquella influència.

Pel que fa a la difusió del mot —o del conjunt de la família lèxica— a les llengües modernes, podem dir que apareix primer en francès en el segle XVII. La primera forma és l’adjectiu halluciné (1611), del llatí hallucinatus (participi de hallucinari) i després apareixen hallucination (del llatí hallucinatio) i el verb halluciner (segons el Trésor de la Langue Française tret per derivació de l’adjectiu halluciné).  En anglès hallucination es documenta per primer cop en el XVII, i hallucinate, en el XVIII. En espanyol, la família també apareix en el segle XVII. En català els mots es documenten —almenys pel que fa a la lexicografia— el 1803 (diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà). Que la grafia catalana és tributària de l’espanyola és indiscutible. I diferent de la de la immensa majoria de llengües del món, que, si tenen el mot, l’escriuen amb hac. No sabem per què l’espanyol va fer la peculiaritat de llevar la hac a aquestes paraules. Tenint en compte les dades del CORDE, el primer usuari dels mots és Feijoo, que alterna halucinar i halucinación amb alucinar i alucinación. Després d’un ús inicial vacil·lant es va imposar la peculiar grafia sense hac.

Bé, doncs encara que en llatí hi hagués les grafies hallucinari, halucinari i alucinari —punt en el qual no puc entrar per manca d’informació—, la forma amb hac i amb ela doble és la que dóna origen als nostres mots en les llengües modernes, i això ja justifica la unanimitat de tots els idiomes i la conveniència que nosaltres també ens afegim a aquesta unanimitat. És bastant presumible que la proposta ni tan sols serà presa en consideració. No cal esperar-ho. Les autoritats lingüístiques i el gremi de filòlegs, en general, no estan gaire disposats a revisar coses socialment “establertes”, encara que siguin errors monumentals. Però l’advertiment de l’error està fet. És ver que l’ortografia és un conjunt de convencions i el que és útil i socialment valuós és que tothom comparteixi aquestes convencions. Però també és ver que de rectificacions en aquestes convencions l’acadèmia en fa contínuament, i no sempre són canvis indiscutibles. Doncs qui això signa es proposa fer servir a partir d’ara en aquestes paraules la silenciosa, sofrida i sempre polèmica lletra. Supòs que el català podrà sobreviure perfectament amb aquesta petita heterodòxia. I tampoc no passarà absolutament res si a aquest modest article no li fa cas ni Déu. Les coses són així de relatives.

Finalment, és obvi que cal rebutjar de manera absoluta aquest ús modern intransitiu, col·loquial i foraster, del verb hal·lucinar: “si mires aquest film, hal·lucinaràs“. Aquest és un verb transitiu: alguna cosa ens pot hal·lucinar a nosaltres (ço és, ens pot provocar hal·lucinacions, o ens pot deixar hal·lucinats,  com la lectura d’aquest article), però nosaltres no podem hal·lucinar. Ni que sigui per un tub.

17 comentaris

17 comentaris rebuts

    1
  1. Bernat Bordoy - 20 octubre 2011 9:49 am

    També es podria recuperar la proposta de suprimir la lletra h! Seria tot més fàcil!!

  2. 2
  3. Sebastià Salvà - 20 octubre 2011 10:39 am

    Magistral, com sempre!

    No seria cap hal·lucinació si creàs un grup del Facebook demanant que l’IEC et proposi com a membre de la SF. Hi sortiria guanyant tant, la nostra llengua… Només persones com tu i Ruaix poden ocupar, en el camp de la normativa, el buit que ens va deixar la mort de mestre Fabra.

  4. 3
  5. Sebastià Salvà - 20 octubre 2011 1:12 pm

    Per cert: en la pronúncia tradicional de Mallorca, com es pronuncia la vocal tònica de “Helena”? Amb e tancada o neutra?

  6. 4
  7. Gabriel Bibiloni - 20 octubre 2011 1:31 pm

    Ome, Bernat, umilment crec que la ipòtesi d’aver de canviar ara els àbits istòrics seria una ecatombe. Acceptau-me l’umor. 🙂

  8. 5
  9. Gabriel Bibiloni - 20 octubre 2011 1:36 pm

    Sebastià, no sé cert com es pronunciava tradicionalment ‘Helena’ (la santa, sobretot). Cercaré fonts.

  10. 6
  11. josep - 24 octubre 2011 1:01 pm

    i hermita?

    Étymol. et Hist. 1160-70 ermitage (M. DE FRANCE, Lais, Eliduc, éd. J. Rychner, 995). Dér. de ermite*; suff. -age*; cf. lat. médiév. hermitagium, 1130 ds LATHAM.

  12. 7
  13. Joan Gabriel Mora - 24 octubre 2011 4:07 pm

    “No passarà absolutament res si a aquest modest article no li fa cas ni Déu” G. Bibiloni

    L’article no és modest; és ben substanciós! I no sé Déu, però jo sí que n’hi faré, de cas.

  14. 8
  15. Gabriel Bibiloni - 25 octubre 2011 11:23 pm

    Josep,
    No hi ha cap raó per a posar “ermita” amb hac. L’única llengua que ho fa és l’anglès (crec; i en francès també s’admet però és grafia inusual). Això deu venir d’una pràctica llatina medieval errònia, perquè l’ètim és el llatí “eremita”, procedent d’un mot grec que no té l’esperit corresponent a la h llatina.

  16. 9
  17. Timothy Barton - 26 octubre 2011 12:55 am

    T’has oblidat entre les llengües que l’escriuen sense hac, no per influència de l’espanyol, sinó perquè s’ha suprimit, excepte amb la ce (ch) o amb la ela (lh, com en portuguès).

  18. 10
  19. Timothy Barton - 26 octubre 2011 12:55 am

    Volia dir que t’has oblidat l’occitan.

  20. 11
  21. EtrusCat - 26 octubre 2011 8:32 pm

    M’has hal·lucinat!
    Per cert, caldria omplir també el buit que va deixar, demà farà un any, el gran mestre Joan Solà…

  22. 12
  23. Fernando - 31 octubre 2011 2:11 am

    Això és el que diu el diccionari d’Alcover & Moll:

    HELENA

    Nom propi de dona; cast. Helena. «Forcíuolment li tolgueren sa muller na Elena e la se’n menaren per força a Troya», Genebreda Cons. 216. «Fill de Constantí e de la bona regina Elena», Serra Gèn. 282.
    Cult. pop.—El poble venera Santa Helena, mare de Constantí, com a advocada de coses perdudes, perquè ella trobà la creu de la passió.
    Fon.: əlέnə (Barc.); eléna (Val.); ələ́nə (Ciutadella); əlénə (Palma).
    Etim.: pres del llatí Helena, nom de dona.

    Així doncs, amb [e] tancada tònica a Ciutat i amb [ə] neutra tònica a Ciutadella.
    Salutacions, ciutadans.

  24. 13
  25. Jes - 03 novembre 2011 3:00 pm

    D’acord doncs, escrivim “Henric”, “hal.lucinar”,etc. I també el nom lícit de les consonants en català: La em, la ef, la el, etc.

  26. 14
  27. Josep Vicent Serrano Capella - 14 novembre 2011 9:31 pm

    Ací, al Brasil, sempre s’escriu Helena. Troben interessant quan veuen “Elena”. El mateix passa amb Henrique. I això que suprimiren les hacs d’inici i en mig de paraules: “úmido” i “baia” (el nom de la capital, Bahia, no es va tocar i deu d’haver passat el mateix amb els propis; també escriuen “homem [singular]i homens”).

  28. 15
  29. Antoni Llull Martí - 16 novembre 2011 9:25 pm

    M’incorpor amb retard a aquesta discussió perquè, per raons que no ve al cas explicar ara, he estat algunes setmanes sense accedir a aquest blog.
    Bé, el que volia dir és que em sembla molt bé tot el que exposa el professor Bibiloni, i referent a Helena, jo sempre l’he sentit pronunciar als meus majors, a Manacor, referint-se a santa Helena, amb les tres ee neutres. I això d’hal·lucinar, amb hac o sense, i amb punt volat o sense, “romandre / estar sorprès / astorat / admirat” és un grosser castellanisme que hauríem d’evitar sempre.
    Salutacions.

  30. 16
  31. Gabriel Bibiloni - 17 novembre 2011 8:53 am

    Ben tornat, Antoni.

  32. 17
  33. Joan Gabriel Mora - 17 novembre 2011 5:44 pm

    Antoni Llull, m’alegra tornar a llegir comentaris vostres a aquest blog, perquè sí que es ver que es notava la vostra absència en aquest temps darrer. Quant a la pronunciació d’Helena, efectivament la lògica demana una neutra, tot seguint “la regla de tres” etimològica que vol en alguns dialectes baleàrics una neutra allà on el valencià fa una e tancada i el català central una oberta.

Podeu deixar un comentari