Aquesta és na Castanyeta, una de les meves amigues. Sempre està contenta com unes castanyetes, per això du aquest nom. La juguera se l’endu, i, si no vas viu, alça les potes de davant i es posa per damunt tu amb la probabilitat de deixar-te un reguitzell de cops blaus o fins i tot algun os romput. Només que per aquesta circumstància ella no ha sortit a cap revista alemanya ni s’ha convertit en un sex simbol de l’espècie asinal. Clar que la infeliç és del tot inconscient dels perills de la seva juguera, i la setmana passada, després de botar il·legalment a la possessió veïna, les va emprendre amb una ovella, que va acabar amb el cap inflat com un re i un doble avortament l’endemà. Fins aquí una somera descripció (mai més ben dit) de la meva amiga. Bé, cal afegir que és de raça mallorquina, oficialment una raça diferent de la catalana, tot i que comparant-la amb una col·lega principatina qualsevol observador difícilment se’n sortiria per a esbrinar quina és una i quina l’altra. Això de les races és pura política. Si tu tens una raça, jo també en vull una, ah ah. Com els cavalls mallorquins i els menorquins. Si els espanyols tinguessin tanta tirada com tenim nosaltres a les divisions internes, haurien diversificat una raça de cavalls sevillana i una de granadina, que a força de selecció en un grapat de generacions es poden establir les diferències morfològiques que vulguis. Però no, ells tenen els cavalls de raça espanyola i avant.
Dic que na Castanyeta és alegre com unes castanyetes. Però si la voleu veure emprenyada com un misto basta que digueu davant ella que és una burra. No pot sofrir que la insultin d’aquesta manera, perquè ella considera un insult que la designin amb una paraula tan lletja i forastera. I la meva és una somera civilitzada, que troba que insultar és propi de criatures sense dos dits de coneixement. Li he explicat que ara per devers el Principat no s’hi miren gaire amb la genuïnitat en l’ús de la llengua, que s’ha posat de moda portar el dibuix d’un congènere seu aferrat a l’auto, al qual, fins i tot els independentistes, diuen burro sense manies, que Isaac Vilalta no ha tingut cap escrúpol a publicar un llibre amb el títol El burro català, i que àdhuc l’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat al seu diccionari el nefand castellanisme. En sentir això darrer va fer una cara de consternació, com si els motius de la seva incomoditat haguessin arribat al límit de l’insuperable. I estic segur que per dins devia pensar “com poden ser tan…?”. Ah, no, que havíem quedat que el mot era un insult i que no s’havia d’insultar.