Subscripció al blog
Si voleu que cada vegada que surti un post nou us sigui enviat per correu electrònic, feu servir el formulari d’aquí dalt.
Si us voleu subscriure mitjançant un lector o agregador de feeds, utilitzau la icona d’aquí baix.
10 comments
10 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Gracies per la seva tasca tant important per mantenir el català amb la dignitat que és mereix, esper poder-ne fer bon ús i rectificar tots aquells errors que comet per la intromissió del castella en la nostre llengua durant tants d’anys, estic decebut per els nous filòlegs que sense fer reserca abmeten certs errors de filòlegs anteriors reconeguts amb detriment d’altres que la historia a reconat
Moltes gràcies.
Benvolgut professor, feia anys i panys que no escrivia el català habitualment. Tampoc no el xerrava, si no era a l’estiu, normalment a Manresa i al Berguedà, o per telèfon amb la família. M’estic a Canàries de fa més de trenta anys ençà. Per motius polítics que són al pensament tant de vós com de mi mateix i de tothom, se m’ha desvetllat l’interès, que no era mort però sí somort, pel país i, doncs, per la llengua. Conseqüència directa d’aquest renovellat interès n’ha estat la troballa del vostre blog i d’altres articles publicats a la premsa. Tot un descobriment! N’estic gaudint d’allò més. I aprenent, no cal ni dir-ho. Amb tot, hi ha posicionaments que no comparteixo perquè els trobo un xic maximalistes. Això, però, són figues d’un altre paner.
Us vull plantejar una qüestió sobre l’ortografia de l’article femení apostrofat. D’acord amb la norma, no es poden apostrofar pas els mots femenins si no és que comencen per u o i tòniques, etc. Ara bé, si em deixo endur per la meva pronúncia natural i espontània, popular, tal i com es fa al català que jo sempre he escoltat (i, pel que sembla, també a d’altres indrets del domini lingüístic), aleshores, si bado, acabo no sols dient sinó també escrivint “l’industria”, “l’universitat”, “l’indecent” (femení), etc. El que em fa ballar el paraigua, però, és que tant al francès com a l’italià els mots femenins que comencen per i o u àtones s’apostrofen de la mateixa manera que es fa al català col.loquial, si més no el que jo he escoltat sempre i parlo. “L’unité” i “l’unità”, “l’illustration” o bé “l’isola”, etc.
Un dels criteris que Fabra va fer anar per normalitzar l’idioma, com vós sabeu perfectament, fou observar com havien evolucionat les llengües germanes per tal de comprendre com hagués evolucionat el català al seu torn si no hagués estat “interferit”. Aleshores, i aquesta és la qüestió (o la pregunta, permeteu-me la broma) que us vull fer, quin va ser el criteri emprat per Fabra per establir l’ortografia en aquest cas? Perquè, si s’hagués fixat en el francès o l’italià, com era costum en ell, hagués fet anar el criteri contrari.
Gràcies per endavant.
PS: Em salto la norma del “per” i “per a” conscientment perquè una tal distinció m’és del tot antinatural. Dispenseu-m’ho!
D’altra banda, faig anar “vós” en comptes de “vostè” no per cap mena de fal.lera purista o pedantesca. Així l’hi vaig sentir sempre al meu avi i a d’altra gent gran de Manresa.
Benvolgut senyor Prunés,
Molt agraït del vostre comentari. Lamentablement no tinc una resposta gaire brillant per a la vostra qüestió. Fabra, efectivament, no va seguir el que fan totes les llengües romàniques (les que usen l’apòstrof) amb l’article femení. Tampoc no va seguir la pronúncia normal de tots els dialectes, que elideixen la vocal de l’article. Aleshores en què es va basar per a establir la seva norma? No ho sabem, perquè ell no n’explica mai el fonament. La meva hipòtesi és que li agradava la pronúncia la indústria, amb diftong decreixent, igual que li devia agradar la pronúncia aquesta indústria, amb el mateix diftong. Jo crec que va ser una decisió problemàtica, perquè la pronúncia sense elisió s’ha estès a les o àtones (la hostessa), pronunciades u en oriental. A això hi hem de sumar la tendència castellanitzant a evitar certes elisions davant vocal tònica (la única, la urna, etc.). Potser la norma fabriana ha posat més fàcil aquest desgavell. Però què hi farem. Ara és realment difícil de canviar la regla de Fabra.
Salutacions cordials.
Benvolgut Gabriel,
permet-me, si a tu no et fa res, que m’adreci aquesta vegada amb un to més informal, car també jo menjo, per dir-ho així, de la “cosa”. Soc professor de llengua tot i que de l’altra, o sia, de castellà, a un institut de Gran Canària; i sempre he considerat que, entre col.legues, el tracte més idoni i correcte és el de la proximitat.
Sí, ja sospitava que no hi havia pas cap fonament diguem-ne científic per justificar aquesta mena d’elisions. Vaja, que fou una arbitrarietat de qui, tanmateix, va trobar gairebé tothora solucions ben afortunades per endreçar un idioma desgavellat i anàrquic en aquell moment.
Em declaro, doncs, insubmís contra una norma que trobo absurda. No té cap justitifació filològica. Ja havia pres la decissió d’apostrofar tota mena d’articles, però les teves observacions m’hi refermen. A partir d’ara, i peti qui peti, serà “l’hisenda”, “l’universitat”, “l’indústria”, etc.
Et segueixo al blog; i, si s’esqueia, ja la faríem petar. Gràcies.
Bon dia, Sr. Bibiloni.
Ref. Sant Henric (15/07).
…en francès HENRI (no HENRY).
Potser teniau en ment a l’ex futbolista del Barça Tierry HENRY.
Moltes gràcies.
Prego envieu un missatge quan publiqueu un post al blog.
Merci
Si us hi subscriviu, el missatge s’envia automàticament.
No sé a on arribarem si l’IEC ens fa aquests dois. No estic en contra de que es facin diccionaris de dialectalismes, però els diccionaris normatius haurien de contenir només els mots recomanables, els únics que haurien de ser emprats per totes les persones cultes, com se sol fer en la majoria d’idiomes. Enhorabona per l’article!