Spanish “revolution”
Així com la Revolució francesa més que una revolució social va ser una revolució francesa, la spanish revolution pot acabar tenint molt més de spanish que de revolution. Ja hi ha hagut alguna reflexió en aquest sentit. Malgrat que la moguda té l’origen i l’epicentre a la Puerta del Sol, al nostre Principat s’ha intentat reconduir-la cap a una cosa pròpia —i ja veurem fins a on s’aconsegueix—, amb una dinàmica pròpia i un manifest propi on el dret d’autodeterminació i la sobirania fiscal tenen un lloc destacat a la llista de reivindicacions. I molts han participat en el joc veient que aquesta no és la nostra guerra —la nostra és una altra—, però que és aquí i d’alguna manera cal gestionar-la. Tal com diuen les etiquetes del Twitter, s’ha intentat convertir la Spanish revolution en una Catalan revolution (que molts identifiquen amb Catalan devolution), tot i que és ben difícil que la segona no quedi diluïda dins la primera.
Res a veure té això amb l’estol eminentment foraster aplegat a la Porta Pintada de Palma —aquests dies més plaça d’Espanya que mai—, que té el cor i el cap ben instal·lats a la Puerta del Sol i que ni per equivocació han adreçat una mirada cap al que passa al Principat. No sols no els ha passat pel cap la idea de l’espoliació fiscal o la idea dels drets dels pobles sinó que han mostrat tothora un capteniment que els fa una inefable sucursaleta provinciana de la Puerta esmentada. Més del noranta per cent de les pancartes i cartells exhibits aquests dies davant l’estàtua de Jaume I és en espanyol. Unes mostres que ahir vaig agafar dels tweets que duen l’etiqueta #acampadapalma donen aquestes dades: 92 per cent dels tweets en espanyol, 8 per cent en català. Blog en estricte monolingüisme espanyol, superant l’ala més canyí del PP balear. I a les assemblees el català ha tingut una presència absolutament marginal. Fins i tot van rebatejar com a plaza de Islandia la plaça que presideix el Conqueridor. Ni el robot Bauzà gosaria retolar en castellà cap plaça ni carrer. O ni tan sols han vist que tots estan retolats en català? D’on surt aquesta gent que sembla acabada d’aterrar d’un vol procedent de Logroño? Són representatius dels joves que avui viuen a Mallorca? Això és el que han donat de si vint-i-cinc anys de Llei de normalització lingüística? Doncs ja podem celebrar l’aniversari.
19 comentaris19 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Idò si és ver allò que diu l’Evangeli (i pels creients ha d’ésser tingut per ben cert) de que “pels seus fruits els coneiexereu”, ja sabem quins fruits donen aquests arbres plantats de fresc. I també és una bona recomanació per a conèixer els arbres ja vells, que amb tot i donar mals fruits encara són molts els qui volen mantenir-los, esperant que per si mateixos algun dia canviin els fruits que han donat tota la vida. I llavors hi ha aquells a qui s’agraden d’quests fruits, com s’agraden els porcs de les glans agres. Ja ho veurem, on s’ajeurà en Gelat!
Algú ho havia de dir. I si algú ho havia de dir havia de ser el mestre Bibiloni. Ben dit!
Molte normalització i poca sensibilització! Es ben trist veure que encara i ha tanta gent que pensa que la division del món es vertical entre paisos, fronteres idiomes i no s’en adonen de que la separació es horitzontal, entre forrats i foradats! Ahí a la plaça hi va haver intervencions lluires tant en castellá com en catalá i totes varen rebre aplaudiments i respecte per igual segons el seu contingut i no segons la seva forma (idioma, tipus de vocabulari, estil..). La paraula normalització sempre me ha fet dubtar: que soc per necesitar ser normalitzada? subnormal? anormal? paranormal? supranormal? I si en aquest cas lo imortant fos el fons i no les formes? I si la gent pogues expresar una solidaritat real lluny de ses batalles de campanari? I si aquesta guerra fos mes gran! O tornem a lluitar només per es nostre bocinet? En cuant a saber d’on surt aquesta gent, viu aquí son els teus veins, com es que no els coneixes? I de sucursal de Madrid res! Pareix que parles de oides i no hi vares esser a s’asamblea!
Pens com Vicky. Jo i molts mallorquins érem ahir tant a la Plaça Porta Pintada com a la Plaça d’Espanya i xerràvem en català i escoltàvem en castellà i en català. I tots els debats ens van enriquir per igual.
I per cert aquesta expressió “forasterum” a les opinions del Sr. Bibiloni sonen despectives (si no alguna cosa pitjor).
Ben bé no sé jo ja on està el provincianisme…
Tot i que defens sa nostra llengua a mort, això és un problema que ens afecta a tots per igual.
Per consegüent, crec que ara mateix hauriem de respectar a sa gent que parla diferents idiomes. Convé deixar a un costat ses banderetes i altres collonades d’aquest tipus ja que només podrem guanyar entre tots.
Atentament,
Un estudiant mallorquí que està visquent sa revolta a Barcelona en primera persona.
Compartesc totalment l’opinió de Gabriel Bibiloni. Pens que, malauradament, el poble malloquí no és reivindicatiu, no existeix un sentiment de pertànyer al poble mallorquí (i menys al balear), si més no de tipus nacional (parl a nivell global). En canvi, és molt estès el sentiment folclòric i local vers Mallorca (als mallorquins que no els toquin la sobrassada, l’ensaïmada, les panades i el frit, les quatre “verbenes” de l’estiu i quatre parides més). Fora d’aquests costums locals, en general, els mallorquins se’n foten de preocupacions sobre la seva cultura, patrimoni etc. Mentre no els toquin la butxaca, tot anirà bé. Si han de parlar castellà o han d’urbanitzar tota la serra de Tramuntana, és iguaaaal! Ara, que no mos toquin “lo nostro” (ses panades!??). El provincianisme absolut ha dominat i domina encara les Balears. Quin resultat han tengut els partits balears que defensen les nostres illes?
Això de la divisió horitzontal i vertical, excusau-me, però no s’aguanta per enlloc. Si sou tan lliures per decidir, perquè us aplegau amb manifestacions espanyoles i en seguiu el seu calendari? Aquestes manifestacions s’acaben a la línia horitzontal política anomenada frontera espanyola. Si hi ha d’haver germanor prescindint de les fronteres territorials i polítiques perquè no us aplegàreu quan ho van fer els àrabs o us mobilitzau encoratjant d’altres pobles d’Europa i del Món. Ah, no! a la Puerta del Sol han decidit que la setmana que vé aniran tots amb un capell de mexicà i a Palma també darrere. NO HI HA INICIATIVA PRÒPIA DEL POBLE MALLOQUÍ !!!! Aquest és el drama!! I excusa’m, Xavier, però ‘forasterum’ és la denominació que pertoca a aquests forasters que no saben on viuen, que no parlen la nostra llengua i que de ‘fora vingueren i de casa ens traieren’, com diu la dita principatina. I ara no em venguis amb parides de ‘jo som ciutadà del món’ o ( o potser ets ‘ciudadano del mundo”?). “Forasterum” és despectiu, però és la qualificació que es mereixen.
«Els mallorquins se’n foten de preocupacions sobre la seva cultura, patrimoni etc. Mentre no els toquin la butxaca, tot anirà bé. Si han de parlar castellà o han d’urbanitzar tota la serra de Tramuntana, és igual». Sembla que és això. És una llàstima que per culpa d’aquesta “majoria vergonyosa”, els que no som així ems quedem sense país.
I allò que tant estimen els “vertaders” mallorquins: el parlar salat, el posen molt part davall del castellà, i alguns d’aqueixs “estimadors” ni tan sols l’usen mai, expressant-se sempre en castellà, o cosa que s’hi sembla. De vegades sembla que una majoria del nostre poble té idees suïcides, creient que renaixerà reencarnat en un poble millor, més digne, en el que no es parlarà altra llengua que la decretada pel govern central i que, amb tot,oh meravella! podria ésser que s’hi conservassin les ensaïmades i les sobrassades i el ball de bot, “vertaders” elements de la nostra mallorquinitat. I van ben errats. Si desapareixem com a poble, amb l’aversió que hi ha envers la memòria històrica, ningú voldrà recordar-se de nosaltres. I ho tendrem ben merescut.
Ja fa temps que tinc clar que estan els catalans que estan matant la seva llengua. Castellans no mai parlaré llengua inferior i per això sempre parla en la seva i catalans fan que volen ells … sempre, per catalans joves això és igual.
En efecte, els veritables destructors del català a Mallorca són els mallorquins (parl de manera general). Crec que he estat massa dur amb els no-catalanoparlants d’origen espanyol, anomenats despectivament ‘forasters’, perquè ells (ja sia de 1a, 2a o 3a generació) arribàren fa 40 o 50 anys en cerca d’una millor perspectiva de vida a una terra on la llengua que es parlava no era gens valorada, una tendència que fins ara s’ha mantingut, malgrat esser en una societat democràtica. Els catalans del Principat, a diferència dels mallorquins, valoren i defensen la seva llengua i identitat (si més no, la majoritat dels catalans); això ha fet que hi hagi una tendència a la integració de tot aquest col·lectiu. No és un procés fàcil, però hi ha un esforç comú per integrar la gent que és venguda de fora. Tanmateix, a Mallorca, això és un fenomen inexistent: els mallorquins si han de parlar castellà o vendre sa mare per obtenir prestigi o quatre pessetes no tenen cap problema ni un.
Hem arribat a un punt en què els mallorquins de rel residents a l’illa no arribam o no passam gaire del 50%, però si tots tinguéssim clar quines són les essències del nostre poble i volguéssim mantenir-les, tots els polítics TOTS, fossin del partit que fossin, a l’hora de les promeses electorals farien les que fos necessari per a fer-nos creure que promocionarien la nostra cultura. El problema més gros que tenim, amb relació a això, és que una part molt considerable de mallorquins no tenen idea de quina és la seva identitat com a poble, i confonen ous amb caragols, i fan el joc als qui volen destruir la nostra cultura, de manera lenta però a la llarga ben segura, per les mostres que en tenim.
Sr. Bibiloni,
En reconeixement a la rectificació de la paraula…
La cultura i tots els seus components: l’art, la llengua, els costums, etc. han de servir per cohesionar el poble que n’és propietari, però mai per excloure, ni menysprear ningú, just pel fet de no pertànyer-hi.
He fet alguns canvis en aquest post. És un costum meu: després de rellegir els meus textos (llevat que estiguin publicats en paper) solc fer-hi petits retocs i supòs que petites millores. La paraula l’he llevada perquè hi ha gent que no sap llegir i entendrà que he dit que tots els concentrats a la Porta Pintada són forasterum, cosa que no he dit (entre ells, per exemple, hi ha un fill meu que hi aporta pancartes en català).
Estic ben d’acord que la llengua i la cultura han de servir per a cohesionar tots els qui viuen a un territori. Admetem també que en principi no s’ha de menysprear ningú pel fet de no pertànyer-hi. El problema és si els qui no hi pertanyen no hi volen participar, perquè aleshores l’afirmació anterior (la llengua i la cultura han de servir per a cohesionar) se’n va en orris. S’ha de respectar els qui vénen d’altres cultures, però aquests han d’entendre que ells també han de respectar la del país on viuen i l’única manera de respectar-la és no pretendre viure com si no existís. A qualsevol país normal els qui vénen de fora només hi són admesos si aprenen i parlen la llengua del país. Viure a un país ignorant la seva llengua pròpia només passa en situacions de colonització. Els qui pretenen viure als Països Catalans sense parlar català mostren una gran falta de respecte al país que els acull. I (què voleu que us digui?) els qui no respecten el meu país a mi no em mereixen gens de respecte.
Acab de veure a la cadena ARTE un documentari sobre Armènia. M’ha cridat l’atenció quan han dit amb quanta devoció els armenis conreen la seva llengua, com, d’ençà de la independència, han aconseguit depurar-la de molts de mots russos innecessaris i amb quant d’esment fan que els infants l’aprenguin a l’escola. També diuen que és molt important saber altres llengües però que l’autèntica riquesa és la llengua pròpia. M’han semblat una nació amant de les seves arrels, però també oberta al món. Sobretot, m’han semblat una gent molt feliç. Certament nosaltres tenim més renda per càpita, però és ben segur que no tenim tanta felicitat per càpita. Quina enveja!
Benvolgut Gabriel: Això que dius que “Els qui pretenen viure als Països Catalans sense parlar català mostren una gran falta de respecte al país que els acull. I (què voleu que us digui?) els qui no respecten el meu país a mi no em mereixen gens de respecte”, hauria d’ésser una norma de conducta adoptada per tots els mallorquins. Segur que així aconseguiriem una mica més de respecte de part de tots aqueixs irrespetuosos que abusen de nosaltres.
Si a Catalunya volen reconduir aquest moviment cap a alguna cosa pròpia, els aconsellaria que corregissen la frase aquesta de “Democràcia real ja” perquè quan vaig llegir-la em vingueren pampalluges als ulls. Això no és català ni és res.
La familia, la lengua, las costumbres, el barrio, pueblo, ciudad o país, forman parte de cada persona como también lo forman la moda, las amistades, las vivencias…
Soy nacido en Madrid, criado en Las Ventas, luego mi padre emigró a Alemania y pasé allí dos años llegando a olvidar el castellano. Volví a Madrid y olvidé el alemán. Con 14 años empezamos a veranear en Alicante y en tres años estábamos pasando más tiempo allí que en Madrid. Mi tiempo libre de estudios lo viví (y sigo viviendo) allí, mi pandilla y amigos han sido y son valencianos y alicantinos. Leo el catalán y valenciano y también lo entiendo aunque nunca he dado el paso de escribirlo (quizá por vergüenza). No se si esto será causa de que no se publique mi comentario.
Estudié francés en el colegio (era lo que se llevaba) e inglés en la universidad. Los entiendo con alguna carencia.
Cuando lo consigo me hago con textos, generalmente novelas, escritos en la lengua materna del escritor y con su traducción al castellano. Muchas veces encuentro matices, expresiones, en la lengua vernácula del autor, que me enriquecen y me hacen crecer como persona lo mismo que cuando nos juntamos Mike (sudafricano que vive en Londres), Peter (de York), Toni (de Valencia) Juan (el dice que no es de Madrid, que es de Vallecas) y Bernat (de Calpe), en verano, en la playa por la noche, a tomar unas cervezas y hablamos y hablamos y hablamos… y nos entendemos en nuestro “babelí” propio.
No me siento madrileño, ni alemán, ni alicantino… y si me siento madrileño, alemán, alicantino, sueco, chino, chileno…
La defensa de la lengua propia es importante y no se debe dejar nunca a un lado pero, pienso, tampoco ha de ser traba alguna para las personas nos unamos en defensa de nuestra familia, nuestros amigos, nuestro barrio, nuestra ciudad nuestro país, la familia, los amigos, el bario, la ciudad, el país, de quien está, en cualquier momento, a nuestro lado o lejos de nosotros.
La gente (pluralidad de personas (seres humanos)), se empezó a juntar en la Puerta del Sol como podría haber sido en cualquier otra plaza del mundo para dar un mensaje claro “ya basta de tomarnos el pelo y jugar con la vida de nuestra gente”. Un mensaje que se podrá politizar más o menos (según el interés de cada uno) pero que creo que no podemos ni debemos perder en discusiones de si se dice en castellano, en catalán o en japonés. Cada uno lo diremos en nuestra o en nuestras lenguas, desde nuestra naturaleza de ser humano que quiere vivir, crecer y ser, junto a los demás seres humanos, cada uno en su individualidad… y su pluralidad.
Salut, salud, santé, veseliba, osasun…
Miguel Labaleta, compartesc les teves opinions així com també compartesc les reivindicacions de la gent que es manifesta ara, en la llengua que sigui, contra la injustícia que pateix la part més feble de la població; en particular, els joves, amb un percentatge de desocupació terrible, el 40%, i també totes aquelles famílies, que creient de bona fe en les bondats del sistema, s’endeutaren i ara no sols els desnonen sinó que també continuen devent diners als bancs. Vivim un profund conflicte social, i l’única forma de sortir-ne és la via política. Els ciutadans ens hem desentès massa temps de la política i el resultat ha estat que uns pocs han estat fent política en benefici d’una minoria i en perjudici de la majoria.
Miguel, amb la sensibilitat que demostres en el teu comentari, segurament entendràs que per a molts catalanoparlants la precarietat que pateix la llengua catalana, i que es deguda al mateix sistema opressiu d’interessos econòmics i polítics, és un conflicte que ens esqueixa el cor, i que si separàssim aquest conflicte de la nostra ment estaríem deshonrant la memòria d’aquells que ens han transmès les paraules i el sentiment de la nostra llengua.
Joan Gabiel, por desgracia, todos, de una manera o de otra, estamos heridos desde que murió la segunda república. Y me ratifico en todos pues incluyo los que creen que se fortalecieron en la dictadura sin saber que su herida, por profunda, no la ven en su persona y los que hoy se llaman demócratas y gobiernan para ellos y no para el pueblo, hiriéndolo e hiriéndose.
Con mi comentario en ningún momento he querido expresar que sea menos o poco importante la defensa de la lengua catalana frente a la protesta por la situación que vive nuestra sociedad. Si se me ha entendido eso, lo siento. He querido expresar que curemos la herida que desangra nuestros cuerpos y, manteniéndonos vivos, curemos las de nuestros corazones.
Considero que, efectivamente, no debemos dejar de lado nuestras creencias, historia o cultura, pero si queremos reforzarlas hagámoslo, como estáis haciéndolo muchos de vosotros, usándolas como palanca para mover a esta clase política que hace mucho que no nos representa. En la defensa de vuestra lengua contáis con el apoyo de muchos que no somos (por desgracia) catalanohablantes.
¿Soy ambicioso?, ¿muy ambicioso quizá? por, entre otras cosas, querer escuchar a María del Mar Bonet con los míos al lado sin que las preocupaciones sobre el trabajo de mi hija que no lo tiene, el pago de la hipoteca de mi hermana que no lo puede hacer ahora y nos costará el veraneo, o la casa que por fin se iba a poder comprar mi novia y no se atreve a hacerlo porque en su empresa están al borde del ERE, nos impidan emocionarnos con su voz y sus letras.
Seguid defendiendo el uso de vuestra lengua que es de todos como todas las lenguas que son bellas y nos muestran, con su tradición heredada, la belleza de los pueblos que las hablan.
Salut i beneïda Babel, Joan Gabriel.