Arxiu corresponent a febrer 2020

De taules i meses

La famosa taula de diàleg o taula de negociació entre els governs del Principat i espanyol han fet brotar una certa polèmica sobre el significat i els usos dels mots mesa i taula, fins al punt que una bona confusió s’ha instal·lat entre els ciutadans corrents i fins i tot entre alguns professionals de la llengua. Els diccionaris principals recullen mesa amb el significat de «conjunt de persones que dirigeixen una assemblea o corporació», però no amb altres significats que veiem en el català públic. L’exemple més clar és la Mesa del Parlament, però hom parla de meses electorals, ús que no s’ajusta a la definició dels diccionaris referida i ara de la famosa mesa de negociació. Fortunadament, pràcticament tots els mitjans han optat per difondre taula de negociació o taula de diàleg, però encara hi ha algú que defensa el mot mesa, en aquest context i en altres.

S’ha dit que mesa és un llatinisme. Si un llatinisme és un mot que té per origen últim el llatí, és un llatinisme, però en el cas que ens ocupa aquesta visió seria una greu distorsió de la realitat. Igual que dir que alfombra, un mot que encara diuen molts de catalans, és un arabisme, com creia ingènuament Espriu. Un mot que prenem de l’espanyol, encara que tingui un net origen remot llatí, és un hispanisme, i normalment podem suposar que sense la subordinació a l’espanyol el català no tindria aquell mot. La llengua usual i els diccionaris són plens d’aquests falsos llatinismes presos de l’espanyol i en alguns casos adaptats fonèticament al català: assumpteeructe, estupendimpertèrrit, impuls, nomenclàtor, precipicirostre, tràmit, tremend, ubicar, ubicació i un llarg etcètera.

Mesa no és un llatinisme, sinó un mot espanyol evolutiu que s’ha anat infiltrant en el català llibresc i oficialesc a partir del segle XVII, amb significats diversos. Ho és mensa, un mot antic que significava el conjunt de rendes de les esglésies o dels ordres militars. N’hi ha exemples a l’Alcover-Moll. El mateix concepte en espanyol es deia mesa, i el Diccinario de Autoridades de la Reial Acadèmia Espanyola (1734), a més de donar-ne la definició, indica que «en Aragón [els Països Catalans] se llama mensa».

La primera infiltració de mesa en el català és del final del segle XVII i té relació amb el joc. El primer diccionari que inclou el mot és el Lacavalleria (1695), que registra les expressions jugar a mesa, joc de mesa —trudicularis ludus, en diu en llatí, és a  dir, joc de trucs—, d’on deu sortir l’ús de mesa com la mateixa taula per al dit joc. Deu ser una imitació de l’espanyol juego de mesa, que és el nom primitiu del billard o d’una forma primerenca d’aquest joc. Tenim juego de mesa, juego de trucos i mesa de trucos. Els diccionaris espanyols de l’època porten aquests termes i expressions. El de Terreros i Pando (1787) indica que «El [nombre] Frances que le dan á la mesa de trucos es billard; pero realmente el juego y mesa de los Trucos, y del Villar se distinguen en algunas cosas». En espanyol mesa també significava la mateixa partida de billard («cada partida del juego de trucos», diu el mateix diccionari de Terreros i Pando i abans el Diccionario de autoridades).

La segona infiltració és del segle XIX. Apareix mesa significant altar o taula sobre la qual es diu missa. El diccionari de l’Acadèmia espanyola del 1803 és el primer que dóna de mesa aquesta definició: «En lo místico se entiende por el sagrado manjar del Cuerpo de nuestro Señor Jesucristo Sacramentado, que liberalmente nos franquea en la MESA del altar». D’aquí es passa al significat d’altar, com recullen els diccionaris espanyols de mitjan segle. I a darrere, com sempre, els catalans: «MESA. Taula o puesto sobre que’s diu missa. Mesa de altar. Mensa, æ», diu el Labèrnia (1865). I aquest ús apareix a diversos autors catalans del segle XIX. «Fins a la mesa de l’altar», escriu Guimerà, citat per Alcover-Moll. Tots els diccionaris catalans del XIX van recollint totes les accepcions dels diccionaris espanyols: la del joc de billard i la d’altar. Encara el DIEC i el Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) porten per a mesa les accepcions «taula de l’altar sobre la qual se celebra l’eucaristia» i «en el joc de billar, partida».

Les darreres infiltracions de l’espanyol mesa en el català ja són del segle XX. El Fabra (1932) ja porta la mateixa definició actual del DIEC: «En una assemblea o corporació, conjunt de persones que la dirigeixen”. Aquesta idea ja apareix en el suplement (1869) del diccionari espanyol de Ramón Joaquín Domínguez (1847) com un neologisme: «Neol. El presidente y los secretarios ó escrutadores de algunas juntas y corporaciones. En este sentido se dice: tal partido ha ganado la mesa; la mesa votó con la minoría, ó la mesa estaba dividida». Aquest ús té un precedent que registra per primer cop el diccionari de l’Acadèmia del 1803: «En las secretarías y otras oficinas, el conjunto de negocios que pertenecen á un oficial que trabaja en determinada mesa. Así se dice: F tiene la MESA de la infantería, el memorial está en la MESA de casa real».

Així, doncs, el mot espanyol mesa ha experimentat en el pas de la història una sèrie d’ampliacions semàntiques metonímiques, que han estat seguides fidelment per la llengua catalana, no per la llengua del carrer sinó per la dels llibres i escrits. No és estrany que el conjunt format pel president del Parlament, els vicepresidents i alguns altres diputats es digui la Mesa del Parlament, ben igual que en el Parlament espanyol. Ni que de les taules dels punts de votació en unes eleccions se’n diguin meses electorals, un ús no registrat en els diccionaris. I, continuant amb el procés, que ara hi hagi tanta gent que parli de mesa de negociació.

Coromines defensa, sembla que no gaire convençut, la genuïnitat de mesa amb el sol argument que la e és oberta. Un argument inservible, car el català central té tendència natural a obrir les ee i les oo tòniques de molts d’hispanismes. Sense excloure que mesa ha estat un mot inexistent en el parlar popular fins a l’arribada del Parlament autonòmic. A Mallorca, on el mot ha aparegut durant l’època de l’autonomia, la e és tancada, per tal com no hi ha la tendència obridora esmentada. També cal dir que mesa és de sempre un mot d’ús popular a les comarques confrontants amb Aragó, per a tots els significats de taula. Un fet d’adstrat castellà o aragonès que no afecta per a res la nostra argumentació.

3 comentaris