IB3 (ràdio i televisió) és un mitjà que s’ha d’estimar. És un valuós instrument per a informar, formar i entretenir els residents a les Illes —i a altres llocs— que el vulguin escoltar i mirar. I molts el concebem com un mitjà per a promoure la normalitat del català i reforçar la consciència nacional dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. IB3 té programes magnífics i molt recomanables, com els que difonen la realitat física, humana, històrica i cultural de les Illes. I les transmissions d’esdeveniments culturals, com festes o processons, de gran seguiment. Conèixer-nos és bàsic per a mantenir i desenvolupar la nostra ben necessària autoestima.

I perquè s’ha d’estimar, també s’ha de voler millor. IB3 també té ombres. Tot i que teòricament és un mitjà, o uns mitjans, en català, com mana la Llei de normalització lingüística, en certa manera sembla un mitjà bilingüe. Un programa setmanal, de caràcter religiós, és estrictament bilingüe, català i espanyol. Cada dia, un col·laborador llegeix el seu article en espanyol com si fos a la televisió de Castella-la Manxa. A les «tertúlies» no falta mai el col·laboradors foraster, si no n’hi ha més d’un. Si és un mitjà en català, tothom i hauria de parlar en català, perquè els qui no vulguin parlar la llengua del país tenen a la seva disposició una bona quantitat de mitjans en la seva. I pitjor encara, de fa un cert temps IB3 emet films en doblatge espanyol en lloc d’emetre’ls en doblatge català. No parlem ja de la publicitat, majoritàriament en espanyol, però això ja escapa del control de l’ens. O potser no.

La terminologia, sobretot la utilitzada en els informatius, mereix un cop d’atenció. L’adjectiu nacional se sol aplicar a l’Estat espanyol. Del País Valencià en diuen Comunitat Valenciana, i això ja situa IB3 a un dels dos costats del riu, el costat on hi ha els canals espanyols i no al costat on hi ha TV3 i altres mitjans del país. No sé si aquesta terminologia és imposada de dalt o és iniciativa dels professionals. Em costa de creure la segona opció, que deixaria aquests professionals en una situació poc brillant.

I ara deixau-me dur l’aigua al meu molí i que parli de la llengua. La llengua també té llums i ombres. Clarament només aprovaria els informatius, i amb màniga ampla qualque altre programa. Els informatius estan controlats (per correctors) i se situen en el terreny de la correcció i de la normativa lingüística. El mínim exigible, diria. Això no lleva que podrien tenir un millor nivell de qualitat lingüística entesa com a genuïnitat. El criteri dels correctors deu ser de rectificar únicament tot allò que no és al diccionari considerat normatiu, per dir-ho d’una manera simplificada. Seria una gran cosa que també rectificassen —fins allà on fos possible— els castellanismes inclosos al diccionari, perquè ja sabem que de castellanismes el diccionari en va ple, i encara n’hi posen més. L’augment de la qualitat lingüística es notaria ràpidament. Però el fet és que ningú no fa problema de castellanismes evidents —«normatius», en general— que diversos lingüistes fa temps que mostram: apostar, assumpte, bloquejar, bloqueig, cinturó, informe, preguntar, quiròfan, roda de premsa, sondeig, vacuna, vacunar, ubicació, per posar només una mostra dels que es poden resoldre perfectament sense sortir del diccionari.

La falta de formació lingüística d’alguns presentadors o col·laboradors fa que s’introdueixin formes dialectals del Principat que perceben erròniament com a millors que les pròpies de les Illes. Voler la unitat de la llengua pública és molt encomiable, però no té gaire trellat de substituir formes insulars de clara noblesa històrica i etimològica per dialectalismes d’un altre lloc, per molt capital que sigui. Ara en sentim un que diu cartró, ara un altre que diu sigut, o un altre que diu cementiri… I ens hem de demanar si és recomanable de canviar pressuposts i boscs, que és el que hem dit sempre, per pressupostos i boscos, que fins i tot qualque mitjà del Principat considera preferibles. O l’abandonament quasi absolut de les formes tradicionals qualque, qualcun i qualcú per algun i algú, quan totes poden conviure i no hauríem de deixar perdre les primeres. En lloc de fer aquestes «desercions» valdria més que donassen prioritat a formes de la llengua general unificadores, com matí, menys, oncle o advocat, sobre els localismes dematí, manco, conco o misser, que no fan més que posar esquerdes a la necessària llengua nacional unificada.

Un dels avanços clarament plausibles que cal valorar són els professionals que utilitzen —amb fortuna més gran o menys— el registre lingüístic adequat al seu programa. Aquí s’ha avançat molt. Hi ha un floret de professionals que han après a utilitzar el registre formal —amb article formal— i en donen un magnífic exemple. Podria dir noms, però n’oblidaria injustament qualcun. En tot cas, vull fer un reconeixement als homes i dones del temps, que d’ençà del primer dia han mostrat una gran expertesa en l’ús espontani del català formal. A les Illes això té molt de mèrit, perquè el conreu dels registres formals orals ha estat massa absent de la nostra cultura lingüística. També hi ha qualque excepció clamorosa. Com un presentador de prime time que és tan refractari al registre formal i tan aferrat al parlar dialectal, que sala fins i tot llegint el text que té davant.

Allò que fa caure la qualificació global és la fonètica. El canvi fonètic a la societat balear és un drama. Un canvi espanyolitzador que allunya el català de les noves generacions del de les velles. La gran majoria dels presentadors i col·laboradors d’IB3 són betacistes, i la pèrdua d’un fonema tan important com la /v/ és un trastorn per a la llengua que no hauríem de consentir. Com ho és l’espantosa ela bleda, que dóna al català un aspecte totalment forasteritzat i que campa a lloure per dins els estudis i platós. Això i el ieisme són els defectes fonètics més preocupants. A un altre nivell hi ha una corrua de col·laboradors amb aquestes i altres deficiències fonètiques i qualque locutora procedent de l’àrea de Barcelona, amb la nova fonètica barcelonina, amb les vocals neutres més obertes que la boca del túnel de Sóller. Però també cal dir que, per sort, hi ha professionals amb una fonètica excel·lent. L’ens hauria de fer qualque cosa per a millorar aquesta situació.

Cap comentari