En aquest article considerarem una munió de mots que en català contenen el grup TLL segons l’ús normal del Principat. Però caldria fer dos apartats: 1) els mots en què TLL és el resultat de la palatalització d’un grup anterior TL, i 2) els mots en què TLL [ʎʎ] és el resultat de la geminació de LL [ʎ].

1. Primer grup. Són els mots ametlla, batlle, bitlla, butlla, espatlla, guatlla, motlle o motllo, rotlle o rotllo, titllar i vetllar, amb els seus derivats (ametller, batllia, emmotllar, revetlla, etc.). Aquests mots eren inicialment ametla, batle, bitla, butla, espatla, guatla, motle o motlo, rotle o rotlo, titlar i vetlar. Avui, i simplificant un poc, les formes palatalitzades són usuals en el Principat i les formes no palatalitzades són les pròpies del País Valencià i les Illes.

Poca informació tenim sobre el moment en què es va produir el pas de TL a TLL. Per la documentació sembla que el procés va començar a les comarques del nord del Principat —on, evidentment, s’inclou l’actual Catalunya del Nord— i es va estendre cap al sud.

Pel que fa a ametlla, batlle, espatlla, guatlla, motlle o motllo, rotlle o rotllo, titllar i vetllar l’etimologia i el canvi experimentat són més o menys clars. Es tracta de mots llatins que perden una vocal posttònica o pretònica, de la qual cosa en resulten els grup TL, DL, GL o IL [jl]: AMIGDALA > AMIGDLA > ametla (o potser AMINDALA > AMINDLA > amenla/ametla); BAIULU > BAILU > baile / batle; germànic QUAHTILA > QUATLA > guatla; MODULU > MODLU > motle/motlo; ROTULU > ROTLU > rotle/rotlo; TITULARE > TITLARE > titlar; VIGILARE > VIGLARE > veilar / vetlar. La palatalització potser va començar a partir de baile o veilar, on hi ha un element palatal [j], i cal suposar que en tots els casos en un principi hi hagué convivència de les diverses formes. De la grafia baytle en les Vides de sants rossellones, Coromines dedueix que la forma palatalitzada batlle ja era habitual en el segle XIII, almenys en el nord del domini.

Una altra cosa són els casos de bitlla i butlla. Bitlla és un manlleu al francès bille. Unes primeres formes documentades bila (segles XIII i XIV) evolucionaren a birla i bitla (segle XV), i en el XVI ja trobam bitlla. Butlla prové del llatí BULLA (bolla, car els antics documents portaven una bolla). Per via evolutiva BULLA donà bolla, però per via culta s’obtingué bul·la. És a dir, unes formes antigues bitla i bul·la seguiren la mateixa evolució que els mots del paràgraf precedent i acabaren en bitlla i butlla. Si un mot com atleta hagués estat usual i popular a l’Edat Mitjana, ara en el Principat potser es diria atlleta.

Les dues grafies —ametla/ametlla, etc.— són perfectament legítimes i usades lliurement per persones de les diferents àrees dialectals. I això encara que el DIEC no inclogui les formes bitla, bul·la o titlar, com tampoc no inclou nombrosos derivats o composts amb TL (ametlerar, ametló, batlia, emmotlar, enrotlar, espatló, desvetlar, etc.). Però adesiara surt la qüestió de quina forma seria més recomanable per a un estàndard nacional, o quina forma hauríem de prioritzar. Uns són partidaris de les formes més etimològiques (TL) i altres de les formes avui més generalitzades (TLL). Una solució seria una sola escriptura i que cadascú pronunciàs aquests mots a la seva manera, però quina de les dues grafies hauria de ser la preferida? Es pot argumentar que és més comprensible emmudir o no pronunciar una lletra —cosa que, de fet, ja ocorre en alguns casos— que pronunciar un so que no té representació gràfica.

2. Segon grup. Són els mots bitllet, butlleta, butlletí, espitllera, esquitllar, ratlla i rutllar, amb els seus derivats (bitlletera, resquitllada, etc.). Inicialment aquests mots portaven LL (billet, bolleta, bolletí, espillera, esquillar, ralla i rullar) i experimentaren una duplicació de la palatal. Aquesta duplicació avui és la forma habitual en català del Principat mentre que les formes sense duplicar es troben, amb matisos, en el País Valencià i les Illes. És curiosa aquesta tendència del català del Principat a geminar la [ʎ] d’algun mot, i poc explicat per què el fenomen es produeix en un nombre reduït de mots i no en altres: per què no es diu patlla (palla), batllar (ballar) o cotlla (colla). Amb tot, fora de la normativa, es registren pronunciacions com batllarí (DeCat I, 601) i alguna altra.

També tenim poca informació del procés que va obrar la transformació, especialment la datació. En aquest aspecte la informació que aporta el diccionari de Coromines és escassa. Més informació forneixen els articles d’Emili Casanova «L’evolució TL > L·L/TLL en català» (1989) i sobretot el de Jaume Corbera «Encerts i desencerts de la grafia catalana TLL» (2017).

Bitllet és un manlleu de francès billet (abans billete, provinent de bullette, del llatí BULLA). La primera documentació en català és del 1629 (DCVB), amb la forma billet. Al Principat es produí la duplicació de la palatal, mentre que romania sense duplicar al País Valencià, a Mallorca i a Eivissa, alhora que a Menorca es creava la forma peculiar bitlet, poc explicat.

Butlleta i butlletí són dos mots relacionats. Segons Corbera, butlleta és un derivat de bolla, ço és bolleta, amb geminació del so palatal i grafiat erròniament segons la pronunciació del català central (altrament aquesta forma geminada seria botlleta). En origen es tractava d’un document que portaven algunes mercaderies en forma de bolla, però el significat actual ens allunya d’aquesta idea. També segons Corbera, butlletí és un manlleu antic de l’italià bolletino, com també —això ho afegim nosaltres— ho podria ser el francès bulletin, si no és un derivat directe de bullette, al seu torn derivat de boule. Bolletí és documentat en català el 1463 (DCVB). No porten el mot, amb cap forma, els diccionari Torra (1653) i Lacavalleria (1696), cosa que indica que el mot tenia molt poc ús (el CICA només en registra un cas, amb la forma bolletí), i el Labèrnia (1864) inclou bolletí com a sinònim secundari de butlletí. Aquesta deu ser la primera documentació lexicogràfica de la forma butlletí, que no és lluny de la primera aparició al CTILC (1862). És un altre cas de geminació de [ʎ] amb grafia basada en la pronunciació central. Altrament seria botlletí, forma que apareix en el CTILC 21 vegades a partir de 1879. Bolletí hi apareix 53 vegades, també a partir de 1879, en textos pràcticament tots mallorquins.

Espitllera també és el resultat d’una geminació a partir d’una forma precedent espillera (provinent del llatí SPECULARIA, relacionada amb SPECULUM i amb SPECIO, ‘mirar’. La geminació ja la tenim en el segle XVII, car apareix en el diccionari Torra (1653).

Ratlla té una etimologia incerta. La cosa segura és que inicialment era ralla i a les Illes, raia. A les Illes raia només tenia el significat de ‘límit’ i s’aplicava a una línia (que podia ser feta amb qualque cosa sembrada) que separava les zones de conreu de diversos sembradors. Els altres significats són ocupats pel mot retxa. El pas de ralla a ratlla en el Principat és un altre d’aquests casos curiosos de geminació de la palatal. Ha de ser força modern, igual que el pas de rallar a ratllar. Els diccionaris Bellvitges (1803) i Labèrnia (1840) inclouen ratlla i ratllar com a formes secundàries tot donant prioritat a ralla i rallar. No s’ha de confondre aquest ratllar/rallar amb el rallar que significa ‘parlar’, d’una altra etimologia.

Finalment rutllar sembla també resultat de la geminació en rullar, derivat segons Corbera de rull (< ROTULU). En un principi significaria ‘arrissar’, després ‘rodar’ i finalment ‘funcionar bé’. La forma geminada ja apareix en el diccionari Torra (1647), i és deguda potser a la influència de rotllo.

A diferència del que ocorre amb els mots del grup 1, en què el DIEC admet les dues formes (ametla i ametlla, etc.) o les admet l’ús de fora del Principat, pel que fa als mots del grup 2 el diccionari esmentat només admet la duplicitat en els cas de butlleta/bolleta i butlletí/bolletí; i rullar només s’admet amb el significat d’arrissar els cabells.

Després de la publicació de l’article de Corbera, en què proposa de prescindir de les formes amb TLL d’aquest grup 2, han sortit alguns partidaris d’aquesta mateixa opció, ço és escriure sols billet, bolleta, bolletí, espillera, ralla i rullar i fins i tot eliminar les altres formes del diccionari. Els arguments exposats per Corbera són fonamentats. Amb tot, cal valorar sense precipitacions si el pas de la palatal simple a la palatal duplicada s’ha de considerar realment una error que pagui la pena d’esmenar, i si del canvi se’n trauria més profit o inconvenients. Tampoc no és clar quina grafia permet més que l’altra de llegir els mots afectats amb les dues pronunciacions.

Qui això signa, amb respecte a totes les opinions i prioritzant la idea d’unitat de la llengua, ara com ara continuarà d’escriure les formes que actualment es consideren normatives i alhora majoritàries. Però qualsevol dia podem canviar d’opinió.

Sigles:
CICA: Corpus Informatitzat del Català Antic
CTILC: Corpus textual informatitzat de la llengua catalana
DCVB: Diccionari català-valencià-balear
DeCat: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana

5 comentaris