Sóc defensor convençut —i a contracorrent— del tractament de vós, al qual he dedicat alguns articles i un bon nombre de tweets. I el defens perquè això és part de la defensa del català genuí i de la voluntat de construir una llengua nacional alliberada de la feixuga càrrega de la interferència espanyola, que en uns quants segles ha alterat profundament la personalitat del català. I de la concepció d’un nou país on la gent sigui educada i neta, desvetllada, desespanyolitzada i feliç.

Després de publicar aquest article, en què feia algunes observacions sobre el programa d’IB3 Uep, com anam?, em diuen que hi ha persones que es resisteixen a usar aquest tractament, perquè molta gent el rep malament. L’associen a un tractament de vells, i avui ningú no vol ser vell. Entenen que dir vós a algú és com dir-li «ja sou vell». Una cosa semblant passa amb el vostè, però no tant. El vostè, malgrat la reculada que experimenta, encara és viable sense adquirir la taca de la vellura. El vós, a més, té els estigmes de l’associació al món rural i de l’allunyament del model espanyol. Això porta a la desaparició del vós, tot i que encara resisteix dignament a una part del país. Perdut al País Valencià de fa temps, residual a les capitals Barcelona i Palma (o usat per lletraferits), té una certa vitalitat a les Illes, no tant a Palma. D’altra banda és l’únic tractament de respecte que fan servir els catalans del nord, tot i que de catalans del nord que parlin català no contaminat pel sud en resten ben pocs.

L’ús dels tractaments ha canviat amb el pas del temps. En català i supòs que en qualsevol llengua que tingui més d’un tractament. Avui sorprèn de saber que en temps remots dins una parella home i dona es tractaven de vós, com mostra la literatura o la cançó. Els meus pares tractaven de vós els seus pares, mentre que jo he tractat sempre els meus pares de tu, però aquests em van ensenyar a tractar de vós els meus avis i oncles. Aquesta mena de canvis poden ser interns, com els indicats, o deguts a la imitació d’una llengua exterior. Pel que fa al català un cas d’interferència en els tractaments és la introducció del vostè, entrat grosso modo en el segle XVIII. No és el resultat de l’evolució de vostra mercè, com creuen molts, sinó imitació dels usos castellans (assenyalem que l’actual usted era inicialment vusted entre altres formes), si voleu condicionada per l’existència d’un vostra mercè, que també deu ser imitació de les pràctiques de la noblesa castellana en temps anteriors. En els darrers temps la gran extensió del tuteig entre els espanyols i llatinoamericans també ha determinat que els catalans ens abonem a aquesta pràctica, que, lògicament, no afecta els catalans del nord, car els francesos mantenen el tractament de respecte (vous) a la manera de sempre. Ni, com deia abans, els catalans del nord —llevat que estiguin molt «sudificats»— fan servir el vostè, per raons ben comprensibles.

A la Mallorca del segle XIX i part del XX els tractaments estaven condicionats per l’edat i la classe social. Vostè va començar essent un tractament de mossons, persones que aspiraven a un estatus sense ser nobles. Mentrestant aquests continuaven a rebre el tractament de vossa mercè, inalterat. Vostè va esdevenir el tractament donat a senyors (propietaris de latifundis), empresaris rics, gent «de carrera» (advocats, mestres, metges, apotecaris, etc.) i eclesiàstics (de capellans cap amunt). Eren els mateixos que tenien tractament de don/donya. Fora d’aquests grups socials minoritaris la gent donava i rebia els tractaments de tu i de vós. Tot i que les persones desconegudes adultes es tractaven normalment de vos («casau-vós i vos diran vós»), entre coneguts, o entre desconeguts amb gran diferència d’edat, aquesta determinava el tractament: els més grans tractaven de tu els més joves, i els més joves tractaven de vós els més vells.

L’esquema precedent encara es manté parcialment a l’illa, tot i que en procés de descomposició, a causa de les dues interferències assenyalades més amunt: el vostè, que s’anà estenent a desconeguts en general, principalment a Palma, i ara es replega ràpidament, i el tuteig, que avança implacable.

L’existència d’un sistema de tractaments basat en la dualitat formal/informal, o proximitat/distància, té els seus avantatges, i per això el conserven societats europees ben modernes i democràtiques. Nosaltres també el tenim en la nostra tradició, i si volem conservar-lo, caldrà actualitzar els usos tradicionals, que en part no serveixen per a una societat moderna. I això vol dir bàsicament desvincular els tractaments de l’edat i de la classe social. Sens dubte el model a seguir és el francès o l’alemany. Els parlants d’aquestes llengües donen el tractament de respecte o cortesia a tot desconegut adult, i si després s’estableix una proximitat o confiança es passa al tu. Sempre amb reciprocitat. Si no desvinculam el vós de l’edat, li resten quatre dies de vida.

7 comentaris

Potser algú se sorprendrà, però sóc fan del programa d’IB3 Uep, com anam?, un programa dedicat a divulgar el món de la pagesia de les Illes Balears. He vist tots els programes (fins aquí, 642), sempre a la carta i prenent notes. M’agrada per la meva afecció al camp de tota la vida, perquè mostra com són els nostres pagesos, com parlen, com gaudeixen i com pateixen; perquè mostra els nostres paisatges, les nostres belles possessions i cases rurals, i tantes altres coses. I estaria bé que el veiessin els catalans continentals, encara que només sigui per a familiaritzar-se més amb els parlars illencs.

I perquè és un programa valuós i immensament popular, vull fer aquí unes quantes observacions que crec que els responsables del programa farien bé d’escoltar per a millorar-ne el nivell.

En primer lloc, Uep, com anam? ha de menester tenir més cura de la llengua. No perquè un programa parli de pagesos i amb pagesos, ni pel fet de tenir un to col·loquial —lògic perquè pràcticament tot el programa és diàleg—, pot permetre’s un llenguatge de baixa qualitat o farcit de castellanismes per part dels presentadors. Qualcun d’aquests ha de menester millorar la fonètica. Una vaca no és una baca i un pagès no és un paiès. D’altra banda, ja sabem que la «modernitat» ha portat en el món rural un caramull de castellanismes —objectes nous que abans no existien— que ara estan profundament arrelats en els homes i dones del camp: cossetxar, cossetxadora, silo, rollo (de palla) i altres. El programa podria ser un bon instrument per a fer conèixer als pagesos i als espectadors en general els mots catalans correctes, però no ho serà si els presentadors fan servir aquests barbarismes, i és ver que els fan servir, amb una sola i lògica excepció. A més d’altres castellanismes més antics que no reeixim a foragitar de la nostra parla. O no tan antics, com confondre agafar i collir, tastar i provar. O parlar de taronges grans, com hem sentir més d’una vegada en un presentador relativament jove.

En segon lloc, sembla evident que Uep, com anam? vol defensar i promoure els valors de la nostra cultura tradicional. I entra en contradicció amb aquests valors culturals la pràctica abusiva del tuteig que es fa en aquest programa, com es fa, lamentablement, en la nostra societat actual. Nosaltres hem estat sempre gent educada, que guardam les bones maneres i també unes certes distàncies. En els usos tradicionals de les Illes Balears, i més a la ruralia, quan es troben dues persones adultes desconegudes no es tracten de tu, sinó de vós. Uep, com anam?, igual que tots els altres programes de ràdio i televisió, en aquest punt podria també ser referència i donar exemple, davant aquesta allau de mal gust en les relacions entre la gent que s’estén pertot.

En tercer lloc, en el programa surten —comprensiblement— pocs hispanòfons d’aquests que no parlen la llengua del país. I val a dir que en aquests casos els presentadors que hi dialoguen els parlen sovint en català, cosa encomiable. Però hi ha excepcions molt cridaneres i desgraciades, com aquesta:

Fetes aquestes observacions, amb la millor de les intencions i sobre la meva estima pel programa, desig una llarga vida a Uep, com anam? i que per molt de temps continuï mostrant-nos bells racons de les Illes i la vida de la nostra sofrida pagesia.

7 comentaris

No fa gaire temps —però ara no puc precisar quant— la Secció Filològica va introduir en el DIEC unes notes que ens sorprenen enormement. A les entrades de certs verbs de la segona conjugació (com vèncer, convèncer, estrènyer o empènyer) s’hi ha afegit una remarca en lletra vermella que diu textualment: «en registre informal, l’infinitiu pot prescindir de la r final quan va seguit d’un pronom enclític començat per consonant, vence’l o vence-la en comptes de vèncer-lo o vèncer-la.». I ens fem un seguit de qüestions: què pretenen els qui han promogut aquestes notes? Qui les ha promogudes?

Coneixent el terreny, ens aventuram a donar qualque resposta o almenys qualque hipòtesi. És sabut que l’escola de lingüistes i correctors que defensen la línia partidària d’un acostament a la llengua del carrer —ara presents a la Secció Filològica— fa temps que promouen les formes que el DIEC qualifica d’informals, no sols en aquest registre sinó en tots. Als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no se senten altres formes que aquestes, que també es poden veure en la llengua escrita formal de diversos mitjans i editorials. Intuïm que la pretensió era que les dites formes fossin declarades vàlides en tots els registres, però s’han hagut de conformar amb la marca d’informalitat. Per alguna cosa es comença, i després d’una primera fase, amb temps i paciència, en pot venir una altra de millor.

Amb tot, la qüestió de fons és aquesta: per què a unes entrades del diccionari es fan constar formes col·loquials i no a unes altres? Per què a l’entrada escarabat no es diu que «en registre informal es pot suprimir la segona a»? O per què a les entrades berenar o veritat no es diu que «en registre informal es pot suprimir la primera e»? O per què a l’entrada seixanta no es diu que «en registre informal es pot pronunciar xixanta»? O per què a l’entrada api no es diu que «en registre informal es pot pronunciar àpit»? Podríem continuar fins que volguéssim. I demanam: és feina d’un diccionari com el DIEC consignar totes les pronunciacions i formes informals? Un diccionari d’ús i de la llengua estàndard s’ha de convertir en un compendi de dialectologia?

Però hi ha un altre aspecte rellevant. Per què s’ha de donar informació de les pronunciacions informals en relació amb col·loquialismes o dialectalismes del català central i no de tots els dialectes? No és això un tractament de desigualtat que no pot fer més que molestar els parlants d’aquests altres dialectes? Per què no es diu que en registre informal tots els infinitius de la primera conjugació seguits d’un pronom poden perdre la r, com es fa en diversos dialectes. És a dir, mirà’l en lloc de mirar-lo, comprà-la en lloc de comprar-la, etc. O per què no es diu que en registre informal es pot accentuar fonèticament el pronom feble postposat al verb, com es fa a les Illes (mirar-ló, anar-hí). O afegir una r «en registre informal» en els composts veurer-lo, entendrer-les, etc.? O pronunciar «en registre informal» vore en lloc de veure, o atre en lloc d’altre, com fan els valencians. És evident que per aquest camí el diccionari augmentaria considerablement de volum.

Com dèiem abans, creiem que la intenció —no de la Secció Filològica sinó d’alguns— és fer avançar les formes «informals» objecte d’aquest article i que aquestes acabin substituint les de la llengua normativa tradicional, que tenen l’animadversió dels lingüistes i correctors al·ludits més amunt. Com tot allò que no es diu en el carrer… de Barcelona. És una manca de visió de la llengua en la seva totalitat, i un supremacisme del dialecte central, dues coses que no poden tenir lloc dins una institució que ha de ser reconeguda i respectada per tots els catalanoparlants.

Amb modèstia, amb tot el respecte, però també amb tota energia qui això signa demana a la Secció Filològica que suprimeixi aquestes notes en lletra vermella, que ens ofenen als qui sí que tenim una visió de la llengua tota i una voluntat de preservar la unitat i la integritat de la varietat comuna del català forjada amb tant d’esforç.

Si us ha agradat aquest article, us podeu subscriure al blog i rebreu un correu electrònic cada cop que surti un nou article. Botó de subscripció a dalt de tot a la dreta.

11 comentaris