Vaig començar a escriure articles sobre aquest terme l’any 2006. Concretament dos articles en aquest blog aquell mateix any (aquest i aquest altre) i un article a la revista cultural L’Espira del Diari de Balears. Rellegint aquells textos, d’un moment en què sorgia la necessitat de trobar una manera de dir el concepte en català, veiem que aleshores molts de mitjans simplement adoptaven el mot espanyol sense alterar (botellón), escrivint-lo en itàlica o entre cometes. Així ho feien TV3, Catalunya Ràdio, l’Avui, el Punt i el Periódico, mentre que el Diari de Balears l’adaptava en botelló. Però ja havia aparegut l’esguerro botellot, que circulava per IB3 i qualque altre mitjà. Això em va dur a escriure els meus articles de guerra contra botellot. D’altra banda, en aquell 2006 Vilaweb ja havia posat en ús la seva proposta, que avui encara manté: entrompada. En el primer dels articles meus abans esmentats (de l’11 de març de 2006) vaig proposar la solució botellada, que va començar a circular tímidament i que després arribà a un cert grau d’acolliment.

Els mitjans principals del país durant tots aquests anys passats han fet servir botelló, el mot espanyol mínimament adaptat. S’hi ha afegit el diari Ara, creat el 2010. Al costat de botelló s’ha obert pas el meu botellada, que empren regularment a IB3, a Ara Balears i de manera limitada a qualque mitjà del Principat. Entrompada ara com ara no surt de Vilaweb. La veritat és que botellot no havia fet gaire fortuna. Fins ara.

El Termcat, en un moment que no puc precisar —he demanat la informació però no me l’han donada— va avalar botellada, d’acord amb el seu costum de cercar termes catalans per a conceptes nous que vénen de fora. Però el gener del 2021 va canviar de criteri i ara proposa botellot (forma primera) i entrompada (forma segona o secundària), tot desestimant botellada i botelló. Incomprensiblement, l’institut terminològic ha rebutjat les dues opcions més bones i s’ha inclinat per les dues més dolentes. A partir d’aquest fet els mitjans ara van incorporant botellot als seus textos, i veiem com TV3 i Catalunya Ràdio han fet un canvi radical: ara tot el dia s’hi sent botellot, tot i que el seu llibre d’estil (És a dir), quan escrivim això, encara recomana botelló («ús general») tot recollint l’existència de  botellot i botellada.

Malgrat que els arguments contra botellot ja estan exposats, els resumiré aquí. El sufix català -ó té valor diminutiu. Això vol dir que qualsevol derivat català fet amb aquest sufix representa un diminutiu (caixó, calderó, finestró). Algun cop té valor diminutiu-afectiu (petitó). En espanyol el sufix -ón té diversos valors: a) augmentatiu (cucharón, fresón, jarrón o portón) i algun cop augmentatiu-despectiu (narizón); quan un mot espanyol amb el sufix -ón és diminutiu, cal pensar que és pres d’una altra llengua (com cordón, del francès cordon, dimunutiu de corde); b) expressió d’una acció, normalment sobtada (acelerón, apretón, calentón, resbalón); c) qualitat d’alguna persona (acusón, empollón, fisgón, mamón, cuarentón). Aquests valors no corresponen, en general, al sufix català -ot, -ota, que té valor més aviat despectiu (casota, fornot) o en alguns casos, pocs i tancats,  masculinitzador (abellot, bruixot, didot i segurament cullerot). El sufix despectiu català -ot, -ota correspon a l’espanyol -ote, -ota (feote, palabrota). El sufix espanyol –ón té diverses correspondències en català (acelerón-accelerada, resbalón-llenegada, acusón-acuseta, llorón-plorador, cuarentón-quarantí, novelón-novel·lassa, notición-gran notícia, etc. Poques vegades el sufix augmentatiu espanyol -ón correspon al sufix català -ot, però sí que hi pot correspondre quan té valor despectiu (un narizón ho podem traduir per un nassot). En el cas de cucharón-cullerot potser hi ha més un masculinitzador que un augmentatiu. Però aquesta correspondència exigua -on/-ot ha fet creure a molts que l’equivalent català de l’espanyol -ón és -ot, i així han sorgit aberracions com barracot (barracón), maduixot (fresón), culebrot (culebrón) i l’inefable botellot. A més a més, quan s’aplica el sufix –ot, -ota a una arrel, es respecta el gènere: el despectiu (més que augmentatiu) derivat de casa és casota, no casot; i el de botella és botellota, no botellot. A tot això cal afegir-hi que hi ha llengües en què el sufix -on és augmentatiu, com en espanyol. Particularment l’italià, que ha fet els augmentatius balcone, cartone, salone, trombone o medaglione, mots que han passat a altres llengües amb l’adaptació corresponent: francès balcon, carton, salon, trombon i médaillon; espanyol balcón, cartón, salón, trombón i medallón; català balcó, cartó, saló, trombó i medalló. Encara ningú no ha proposat de fer trombot, salot o medallot.

I ara examinem les raons del Termcat, exposades en aquesta fitxa. 

1) «Són [botellot i entrompada] alternatives catalanes al manlleu del castellà botellón». Això no vol dir necessàriament que siguin bones alternatives.

2) [Pel que fa a botellot], «Malgrat que és un calc del castellà, pot considerar-se també una forma lingüísticament acceptable en català: està formada pel nom botella (forma sinònima de ampolla pròpia sobretot del País Valencià i de les Balears) i pel sufix augmentatiu -ot, que transmet contundència i s’adequa bé al registre informal en què se sol utilitzar aquest mot.» Quan diu que és una forma lingüísticament acceptable, ignora tota la casuística sobre els sufixos -ón i -ot que hem exposat més amunt. Certament és un calc, però un calc mal fet, forçat, estrident. No gaire menys estrident que un salot o un trombot o un medallot que algun Termcat hagués pogut proposar quan van aparèixer els neologismes saló, trombó o medalló. Al cap i a la fi la idea simplista de la correspondència -ón/-ot és més dependència de l’espanyol que el simple manlleu botelló, que implica reconèixer que és un manlleu d’aquella llengua i punt. I sobre el registre informal en què «se sol utilitzar aquest mot», segons diu el Termcat, cal dir que no és així: que aquest mot s’empra en qualsevol registre. Si s’usàs sols en registre informal, caldria cercar un altre mot per als registres formals.

3) [Botellot] «Ja té ús entre els joves i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» Que tingui ús no vol dir que sigui una forma bona. Aquest criteri ens recorda el moment en què el Termcat va proposar la forma bloc (blog), pràcticament amb el sol argument que «ja tenia ús», ignorant totes les altres raons, que, afortunadament, sí que va tenir en compte la Secció Filològica quan incorporà blog al DIEC tot desautoritzant el Termcat. D’altra banda, en aquest cas el Termcat ha ignorat l’ús majoritari, que en el moment de prendre la decisió era botelló, com hem dit al principi d’aquest article. Sembla que el criteri ha estat «a mi m’agrada», impropi d’una institució que té encomanada l’alta responsabilitat d’orientar els usos pel que fa a neologismes.

4) Pel que fa a entrompada, «És una forma lingüísticament adequada, derivada de entrompar, forma popular de embriagar (“Posar en estat d’embriaguesa. Esdevenir embriac”, segons el diccionari normatiu). Ja ha tingut difusió aplicada a aquest concepte, per la relació semàntica amb el sentit recte, i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» A part que no té gaire ús (només l’usa Vilaweb), és dubtós que sigui una forma adequada. És un derivat de trompa, que amb el significat d’embriaguesa deu ser un hispanisme: és la quarta accepció del mot a l’Alcover-Moll, amb un exemple de 1953, i la més absoluta absència en el diccionari de Coromines. D’altra banda, entrompada no s’ajusta al concepte de botellón, car l’element definitori d’aquest no és l’embriaguesa (i no tots els participants s’embriaguen) sinó el fet de trobar-se al carrer, parlar, riure i beure. I engatar-se un ho pot fer tot sol i sense sortir al carrer. 

I acabem amb les formes «desestimades», és a dir, no estimades. Continuu a pensar que botellada és una opció vàlida. És una adaptació del mot espanyol feta ajustant-se a la morfologia derivativa del català, paral·lela a mots com calçotada, costellada o tractorada i que sí que s’adequa al concepte del botellón. 

I ho és també, una opció vàlida, la simple adaptació del manlleu espanyol. És una operació que hem fet amb molts de manlleus d’altres llengües (avió, camió, balcó, saló, cartó, medalló, etc.). En el cas de botelló, plural botellons, podem tenir la tranquil·litat que no fem una altra cosa que adoptar un mot espanyol que correspon a un element cultural espanyol. Igual que hem adoptat torero, gaspatxo o sangria sense necessitat de cercar-hi una «alternativa catalana». Deu ser per alguna cosa que totes les versions de Wikipèdia a l’espanyol botellón hi fan correspondre botellón.