El mot interpolar, que no cal definir, és un cultisme universal, pres del llatí interpolare, que ajunta el prefix inter i el verb polire (polir), potser amb la mediació del participi interpolus, que hauria provocat el canvi de polire en polare. En origen, durant l’Imperi romà, interpolare era un mot emprat pels qui treballaven amb roba, en particular els qui la rentaven i la deixaven ben neta i «polida». Interpolare la roba era deixar-la com a nova. I d’aquí degué passar a significar fer reformes a alguna cosa perquè resti renovada.

El que passa és que tant en català com en espanyol i portuguès el mot començà a evolucionar tant pel que fa a la forma com al significat. En les altres llengües romàniques, que sapiem, no tingué continuïtat en l’ús popular. En català el mot evolucionà a entrepolar, enterpolar o entrebolar. Després perdent la primera síl·laba restà un trepolar, que per creuament amb diversos mots començats en tras- esdevingué trespolar, que significava fer reformes al paviment o al sostre. I de trespolar ja tenim el derivat trespol, que té diverses variants com trispol, terbol o tribol. I totes signifiquen, segons els llocs, el sostre o el terra d’una casa.

En espanyol el mot llatí evolucionà fins a tripular. Segles enrere significà manipular textos, falsificar coses i fins i tot despatxar un criat o una altra persona o rebutjar una cosa. D’altra banda, seguint el fil de la idea de fer reformes a una cosa, arribà a significar mesclar o intercalar. Igual que en català del País Valencià un entrepolat és un tros de terme municipal que penetra dins un altre. Continuant amb l’espanyol, el terme acabà sent exclusiu del llenguatge mariner. Tripular era mesclar mariners, canviar-ne uns per uns altres, renovar-los, car els mariners es contractaven per a un temps determinat. No sols mariners sinó coses diverses. Al final, dotar una embarcació del personal o material necessari. El Diccionario de autoridades (1739) defineix tripular com «disponer lo necesario en las embarcaciones para navegar». El mateix diccionari duu tripulación («el conjunto de lo necesario para la navegación, y lo referente a la marinería». Encara es parla de tot lo necesario, però l’edició de 1803 ja ens dóna el significat modern: «el conjunto de la gente de mar que lleva una embarcación para su mantenimiento y servicio». Més modernament tripulación és el conjunt del personal de servei d’un avió.

Tripulación o tripulação són mots exclusivament espanyol i portuguès, inexistent en cap altra llengua, llevat dels satèl·lits de l’espanyol, català i gallec. Tripular i tripulació són hispanismes com qualsevol altre. Naturalment no tenim una altra manera de dir-ho, perquè, com passa moltes vegades, el mot agafat de l’espanyol ja fa la seva feina i no en cal crear d’altre.

En el conjunt romànic per a designar el personal de servei d’un vaixell o avió hi ha dues solucions ben contrastades: la solució de l’espanyol i el portuguès (Tripulación, tripulação) i la solució de la resta de llengües: francès équipage, occità equipatge, italià equipaggio i romanès echipaj). L’occità, l’italià i el romanès han pres el mot del francès, que és un derivat d’équiper, el qual ve de l’antic nòrdic skipa, ‘arranjar, preparar el vaixell’, i aquest d’skip, ‘barca’. En un principi designava el conjunt de coses necessàries per a una activitat i després prengué el significat actual: personal empleat d’un vaixell o avió. Sense la subordinació històrica a l’espanyol el català, que pertany de natura al grup gal·loromànic, segurament diria equipatge.

L’espanyol també va prendre del francès equipaje; però li ha donat una altra valor, la de «conjunto de cosas que se llevan en los viajes» (DRAE) i més en concret les maletes. Per a designar el que en espanyol es diu equipaje totes les altres llengües fan servir, en singular o en plural, un altre manlleu del francès: bagage —d’origen incert, potser del gòtic bagga, ‘paquet’—, que al principi significava el conjunt de coses que es porten en un viatge i després significà el contenidor d’aquestes coses, sinònim de valise. Del francès bagage tenim el portuguès bagagem (però gallec equipaxe), l’occità bagatge, l’italià bagaglio i el romanès bagaj. Per a designar això en català empram maleta, interferit parcialment per l’espanyol —el mot és català, derivat de mala (un manlleu medieval del francès), però la pressió de l’espanyol deu haver afavorit aquest mot contra l’alternativa bagatge—. El francès bagage també va penetrar a l’espanyol —abans que equipaje i amb ús militar— i, a través d’aquest, al català. Però en les dues llengües no és equivalent de maleta sinó que té un significat particular, pròxim al significat original francès: «allò que porta la persona que va de viatge, d’expedició, especialment un exèrcit o una tropa en marxa» i «conjunt de coneixements o mitjans dels quals es disposa per a fer una cosa» (DIEC). El mateix camp semàntic de l’espanyol bagaje i del gallec bagaxe.

Veiem, doncs, com la interferència, en aquest camp lèxic, ens ha portat a tenir un grup de mots i significats ben calcats de l’espanyol i en discordança amb el gruix de les llengües romàniques.

P.S. El Gran diccionari de la llengua catalana per a equipatge dóna l’accepció «Conjunt d’homes embarcats per al servei de la nau», que no recull el DIEC.

Tècnicament catanyol és un tipus de mot que en anglès i altres llengües es diu un portmanteau. Curiós mot encunyat per l’escriptor anglès Lewis Carroll (1871) partint del mot francès portemanteau (literalment portaabric), que és, entre altres coses, una maleta de viatge que solia tenir dos compartiments. En francès es diu mot-valise, solució adoptada per altres llengües. En català mateix s’ha assajat mot maleta. I encara es pot dir mot sincràtic (sincrasi és combinació o fusió de coses diferents) i d’altres maneres. Es tracta de neologismes formats agafant dos trossos de dos mots que es fonen en un. És el cas d’informàtica, que combina informació automàtica; mòdem, que fon modulador i demodulador; velcro, que combina els mots francesos velours (vellut) i crochet (ganxo); brexit, que combina British i exit; i el mateix catanyol, que fon els segments català i espanyol. Per això la metàfora del mot maleta o el portemanteu de dos compartiments: són dos significats que s’ajunten dins una maleta que és el mot nou.

No sé qui va encunyar el mot catanyol —ja ho descobrirem— ni quan aparegué en escena. Aquí té qualque precedent, com el castellorquín, que va posar en circulació el jornalista mallorquí Jacint Planas Sanmartí fa una quarantena d’anys. En tot cas el mot catanyol fou creat sobre el model de l’spanglish, un altre mot maleta que es documenta pel primer cop el 1933 i que, amb la forma espanglish va ser introduït a Puerto Rico per l’escriptor Salvador Tió alguns anys després. És una varietat lingüística usada principalment als Estats Units per la població hispana. Sobre el model spanglish s’han format tots els mots de la família: franglais, dunglish, portuñol, castellorquín, catanyol i altres. El terme spanglish té un significat imprecís: s’aplica a un espanyol interferit per l’anglès o a un anglès interferit per l’espanyol, tant si aquesta interferència és moderada (però fora de la norma de l’estàndard espanyol o anglès) com si és intensa, cosa que pot arribar a originar una mena de pidgin o llengua híbrida. De la interferència forta en són exemples llamar p’atrás (to call back), está p’arriba de ti (it’s up to you) o jugársela frío (play it cool). Hi abunden els manlleus (jaiwei per autopista; troca per camió, truck; agriar per estar d’acord, to agree; disapuntar per decebre, to disappoint; guachimán per vigilant, watchman) i els calcs semàntics de tota mena: carpeta (alfombra, moqueta), actualmente (en realidad), recordar (grabar). L’spanglish és difícilment comprensible per als hispanòfons que no usen aquella varietat o usen l’espanyol estàndard.

Igual que spanglish, el mot catanyol té un significat imprecís. Tal com s’usa actualment tant s’aplica a un català fortament interferit per l’espanyol propi de persones amb molt poca competència lingüística en català com al català interferit per l’espanyol situat dins la normativa convencional. És per això que el mot és polèmic i conflictiu. De catanyol és qualificat sovint el català de TV3 i de la major part de mitjans del país. Per a uns és catanyol dir m’he caigut o en Jaume no està (no hi és) i per a uns altres és catanyol dir guapo, caldo, burro, llaga, ubicar, preguntar, vacunar, acabar amb la delinqüència o porta un mes sense treballar, hispanismes tots presents en el diccionari o a la gramàtica de l’Institut. Naturalment, és comprensible que es doni un tractament diferent als hispanismes acceptats per la normativa i als rebutjats per aquesta, en tant que la llengua ha de menester un referent que creï un gran consens social sobre allò que és vàlid i allò que no ho és. Però del punt de vista de l’anàlisi objectiva i científica, tan hispanismes són uns com els altres. Tan hispanisme és *nòvio com caldo, *tonto com guapo, *alcansar com esmorzar, *assustar com resar, *despreciar com preguntar, *despedir com buscar, *disfrutar com aguantar, *sublevar com plantejar. He posat asterisc als mots no inclosos en el DIEC. Tan hispanisme és informe com *desfile; tant *susto o *bulto com trago; tant *formatejar com bloquejar. Tan hispanisme és té que estudiar com acaba d’arribar o segueix treballant. Tant ho és se m’ha caigut com s’hi ha deixat la pell. Si uns mots són als diccionaris i uns altres no, és en virtut de criteris (sempre discutibles), preferències o àdhuc gustos dels qui han fet els diccionaris. O simplement perquè uns hispanismes han estat detectats i altres no, com acaba d’arribar o segueix treballant. Amb altres codificadors i altres circumstàncies històriques i sociològiques hi podria haver uns altres diccionaris ben diferents.

Catanyol no és al diccionari considerat normatiu. Per contra, espanglish sí que és al diccionari de l’acadèmia espanyola. Ja he dit que l’spanglish és de difícil comprensió per als altres hispanòfons. No gosaria dir si entre l’espanyol «genuí» i l’spanglish i hi ha més distància que entre el català teòricament genuí i el català més interferit. Aquí tothom entén el català interferit, per molt interferit que sigui, perquè hi estam avesats i perquè sabem espanyol, però hauríem de veure què passaria si hi hagués locutors monolingües d’un hipotètic català no interferit per l’espanyol. De fet, els locutors de Catalunya del Nord que només han rebut el català per transmissió intergeneracional —un sector residual d’edat avançada— difícilment entenen la llengua dels mitjans del sud. Consider que catanyol és un mot no adequat per al discurs científic, en què s’han d’emprar mots objectius i neutres com interferència, manlleu, calc, etc. Catanyol és ara com ara un terme col·loquial, que té una forta càrrega ideològica i que s’empra com a eina per a combatre el model de llengua que cadascú considera indesitjable. I com que totes les opcions davant la interferència són legítimes, també ho són tots els usos del mot que ens ocupa. També qualificar de catanyol la llengua de TV3 o Catalunya Ràdio, que representa una opció que dóna per bona —i, per tant, promou— una gran part de la interferència espanyola, fins i tot la que no és «normativa».

Nota: Aquest article, publicat el 23 de setembre de 2019, havia desaparegut del blog per una fallada tècnica i ha estat restituït. Lamentablement ha canviat l’URL original (bibiloni.cat/blog/?p=2998) i han desaparegut els comentaris.

El passat 7 de setembre s’han complit quaranta anys del reial decret 2193, del Govern espanyol, que regulava la incorporació al sistema d’ensenyament de les Illes Balears de «las modalidades insulares de la lengua catalana y de la cultura a que han dado lugar», que va ser conegut popularment i erròniament com a decret de bilingüisme. Era durant el tercer mandat d’Adolfo Suárez, el que havia promogut la reforma política i havia restaurat la Generalitat en la persona de Josep Tarradellas. A les Illes feia un any que s’havia implantat una anomenada preautonomia amb la creació del Consell General Interinsular, però el català encara no tenia cap reconeixement oficial. El decret esmentat va ser el primer text legal espanyol que donava el nom de català a la llengua de les Illes, si bé el fet restava un poc aigualit amb l’estratagema de les modalitats insulars, que durant un bon lapse de temps seria un disc ratllat que promogueren els temerosos de la clarificació de la qüestió de la llengua o els que s’hi oposaven. La qüestió del nom era, en tot cas, un triomf que precedia el triomf definitiu que representà l’estatut d’autonomia, després d’una llarga etapa de polèmiques sobre el nom i la identitat de la llengua. Així i tot, la delegació del ministeri espanyol d’Educació ja s’encarregà de mantenir fins on fos possible la foscor, ordenant que als butlletins de notes la nova assignatura constàs com a lengua de las Baleares. Aquell decret introduïa l’ensenyament obligatori del català, mitjançant una assignatura de tres hores setmanals, i preveia la possibilitat de fer algun ensenyament en català si hi havia mitjans i donant la iniciativa als pares. Més endavant, ja amb l’autonomia, vindrien unes normatives que introduïren progressivament el català com a llengua vehicular, com la contestada ordre Rotger o el decret de mínims, encara vigent, que imposa un mínim d’ensenyament en català del 50 per cent.

Quin és el balanç que podem fer després d’aquests quaranta anys? És evident que l’ensenyament del català i en català a les escoles n’ha augmentat el coneixement –oral i escrit– entre la gent que ha passat per aquestes escoles, que és una part important de la població.  Però el coneixement de la llengua és sols una condició perquè hi pugui haver ús. L’important és l’ús, perquè sense ús no hi ha llengua. I el que s’ha vist és que l’ensenyament del català per ell sol no basta per a generar ús social. I l’ús no sols no augmenta sinó que retrocedeix a les totes. L’ensenyament ha convertit molts de fills o néts de la immigració en parlants de català, però pareix que la major part d’aquells fills o néts d’immigrants només han esdevingut parlants potencials. Molts d’aquests sembla que podrien parlar-hi, però se’n guarden com de caure. No tenen gens de necessitat de parlar una llengua que no és aquella amb què s’identifiquen. Quan vaig als comerços o establiments en general que atenen el públic, trop munió de joves que no em responen en català. Ni un “bon dia”. I pens que en general són joves nascuts aquí i que han anat a aquesta escola que teòricament ensenya el català. Potser han après un poc de català, però sembla que no han après que les llengües s’aprenen per a parlar-les.

Estudis fets fa una quarantena d’anys indiquen que aleshores el 70 per cent dels residents a les Illes eren catalanòfons. Ara no arriben al 40 per cent, malgrat que entre el 60 per cent restant pot haver augmentat el coneixement del català. La norma d’adreçar-se en espanyol als desconeguts s’ha fet general a Palma i a una part de la resta de l’illa pròxima a la capital. Palma ja és una ciutat quasi completament espanyola, on quasi ningú s’adreça a un desconegut en català, encara que hagi passat per l’escola que l’ensenya. I la tendència és cap a l’augment d’aquesta pràctica on encara no s’ha consolidat. L’espanyol és una llengua neutra i es percep que és la que «toca parlar». La immigració continua. El nouvingut, vingui d’allà on vingui, arriba a una terra en què la llengua hegemònica és l’espanyol i on tothom li parla en espanyol. La primera cosa que aprèn és que no necessita ni aprendre ni parlar català. Els hispanòfons continuen en el seu monolinguïsme i els altres s’integren a través de l’espanyol i no en necessiten més.

La situació és així de dramàtica. El català és com una persona que ingressa a l’hospital amb una malaltia important, allà el curen i li guareixen la malaltia, però mentre el curen li surt una altra malaltia més greu, potser mortal. Fins a mitjan segle XX o un poc més endavant, el català tenia el problema que era una parla casolana exclosa dels dominis públics, però una llengua que parlava tothom i en tot moment. Ara el català té una presència destacada a importants dominis públics i en el món de la cultura, però desapareix del carrer, de les interaccions entre la gent. Abans no estava amenaçat de desaparició. Ara sí, almenys de residualització.

A més, ara es produeix una alarmant degradació de la qualitat de la llengua. Els escolars actuals de gran part de les Illes que parlen en català ho fan amb una fonètica i una sintaxi espanyolitzada, un lèxic enormement reduït i amb la fraseologia tradicional desapareguda. A una distància quilomètrica del català dels seus avis.

Nota: Aquest article, publicat el 19 de setembre de 2019, havia desaparegut del blog per una fallada tècnica i ha estat restituït. Lamentablement ha canviat l’URL original (bibiloni.cat/blog/?p=2989) i han desaparegut els comentaris.

Ja sabem que les coses no són blanques o negres, ni d’un sol color, sinó d’innombrables tonalitats. Però a vegades per a entendre la realitat convé de simplificar, sempre que es faci advertint que fem una simplificació. I això és el que faré jo ara. Davant la qüestió de la llengua catalana hi ha molts punts de vista, moltes posicions i moltes opcions. Però crec que, fent aquella simplificació que deia, avui en el català usat en els dominis públics i formals es poden perfilar dos models, que corresponen a dues sensibilitats ben diferents. Un, avui majoritari, assentat en unes idees sorgides durant la dècada de 1980 i promogudes per un bon nombre de lingüistes que han pogut controlar en gran mesura la llengua pública. Un altre, continuador de la línia històrica amb què es va fer la codificació del català modern en el primer terç del segle XX i, si voleu, desitjós d’aprofundir en els principis i ideals d’aquell procés de codificació liderat per Pompeu Fabra. El primer cerca un català que s’acosti a la llengua del carrer, adduint raons de facilitat i d’uns suposats avantatges derivats de la identificació de la gent amb la llengua pública. Com és comprensible, aquesta opció implica la preferència per les formes més usuals, que en molts de casos, per no dir normalment, són les degudes a la interferència de l’espanyol. També implica la preferència d’algunes formes dialectals que no coincideixen amb formes de la codificació clàssica, les quals cercaven per damunt de tot la unitat de l’estàndard. És un model conservador i «naturalista», un model que es conforma amb la realitat sortida de la història que hem viscut. El segon cerca de superar el resultat d’alguns segles d’interferència i subordinació —que tendeix a fer del català una còpia de la llengua dominant— i aspira a tenir una llengua amb personalitat pròpia i amb el mateix grau d’unificació que tenen les grans llengües de cultura. És un model transformador, creatiu, superador d’un passat que no agrada. El primer és el model de la «llengua fàcil», i per això no és estrany que tingui facilitat per a ramassar adeptes. L’altre model requereix esforç, estudi i aplicació; no és de franc. Els seus defensors creiem que aquest esforç no ha d’implicar necessàriament, com diuen sovint els altres, descoratjament o manca d’adhesió a la llengua, sinó que pot ser, com fou en temps de Pompeu Fabra, tot el contrari: engrescament col·lectiu per un gran projecte de país.

El públic no especialitzat no té una idea cabal de l’existència i naturalesa d’aquestes dues opcions. Pensant en aquestes persones he volgut fer una llista amb una selecció de les diferències bàsiques que hi ha entre els dos models, tal com avui es van configurant. Pot ser, fins i tot, que serveixi perquè algú sigui ajudat a triar lliurement el que més el convenci. Els dic model A (el constructiu) i model B (el de la «llengua fàcil»).

Nota: Aquest article, publicat el 27 d’agost de 2019, havia desaparegut del blog per una fallada tècnica i ha estat restituït. Lamentablement han desaparegut els comentaris de la versió original.