Avui, 13 de novembre, fa deu anys que se n’anà el meu pare. És un dia que convida a recordar-lo. La seva va ser una vida extraordinàriament dura. De família pobra, s’hagué de barallar sempre amb la vida per a sobreviure. Nasqué a Pòrtol, el 30 de maig de 1924, fill d’un pagès salariat, un jornaler, nascut a Biniali i que s’havia casat a Pòrtol amb una filla d’un modest ferrer que també ferrava bèsties. La parella tingué quatre fills i dues filles, però les dues nines i un nin moriren pràcticament després de néixer. La família visqué de lloguer i en pocs anys arribà a passar per tretze cases. Als tres nins supervivents també els atacà la malaltia. Deien que a la casa va pegar «com una pesta» i les criatures van estar a punt de partir. Sense més assistència sanitària que qualque curandero local —els metges s’havien de pagar— i la mateixa sort, ho pogueren treure. Com quasi tots els nins de la seva època i de la seva classe, a una edat tendra mon pare conegué la duresa de la feina. A onze anys el llogaren a una possessió. La seva feina era estar tota la nit dins una soll vigilant que una truja no esclafàs cap dels porcellins. L’imagín assegudet a una banqueta, deixant-se vèncer per la son, entre la por infantil, la pudor i la soledat. Amb tot, pogué anar per un temps breu a escola, a l’escola pública de Pòrtol, que ara es diu l’escola vella. Molt sovint parlava del seu mestre, l’únic que va tenir, Albert Castell, don Alberto, per qui sentia devoció. Amb tretze anys va fer d’ajudant de forner al Forn de l’Església de Pòrtol. De bon matí enganxava un cavall a un carro i repartia el pa per les cases del vilatge. Forner va ser el seu primer ofici, a Pòrtol i a un forn de Palma, ofici que va alternar amb el de picapedrer. De fadrí granat anà a unes classes particulars els vespres, amb qui després seria un meu rebesavi matern, que sabia un poc de lletra, per a ampliar els migrats coneixements que havia adquirit en el poc temps que va anar a escola. Diuen que el rebesavi sabia escriure un poc, sumar, restar i multiplicar. A dividir ja no hi arribava. Forner i picapedrer, segons les conveniències, en els anys difícils de la postguerra mirà de treure el carro fent i venent pa d’estraperlo, anant de part a part de Mallorca amb la bicicleta carregada amb uns quants sacs de blat de cinquanta quilos i de vegades encalçat per la Guàrdia Civil, que també anava amb bicicleta. «No m’agafaven mai —contava—, perquè encara que anàs carregat amb els sacs, jo corria més que ells». En un accident perdé la visió a un ull. El 1948 es casà amb ma mare, filla també d’un picapedrer de Pòrtol que es guanyà la vida venent ciment i calç i fent quatre bigues de ciment i peces de marmolina (rentadors, escales, escalfapanxes, etc.). Amb un préstec d’un amic comprà un solar a Pòrtol i construí ell sol una casa on viure: la casa on vaig néixer. Les dificultats el dugueren a haver d’emigrar al Brasil poc temps després de néixer jo. Allà, amb un germà, va fer de picapedrer, tot vivint a una petita caseta de fusta destinada a guardar el ciment i les eines. Podia enviar alguns diners a ma mare, que, amb amb el seu fillet —jo—, havia tornat provisòriament a la casa dels seus pares. Però el Brasil no va ser el que ell havia imaginat. Dos anys després va tornar repatriat pel Govern espanyol. Treballà de picapedrer infatigablement, dies feiners i diumenges, es va fer mestre d’obres i això li permeté, amb molts d’anys de feina i estalvi, d’arribar a fer un petit patrimoni. Va vendre la casa de Pòrtol i en va construir una altra a Palma, un habitatge unifamiliar al Rafal Vell. A Palma la nova casa, tot i que era força petita, tenia un poc més de categoria que la de Pòrtol. Però el Rafal Vell era a una urbanització fora de les vies legals, com tantes altres en aquells temps, i estiguérem tres anys sense electricitat i sense aigua ni clavegueram. I amb el carrer sense asfaltar, que a l’estiu tot era pols i a l’hivern tot fang. En aquells anys cinquanta el Rafal Vell era quasi el camp. Molts de solars buits, encara amb els ametlers, on de tant en tant hi acampaven gitanos. I escasses cases, totes plantes baixes, formaven un assentament humà amb vida de poble. Mon pare vengué la casa del Rafal i construí al mateix barri, a mitges amb un oncle seu, també picapedrer, un petit edifici de quatre plantes amb dos locals i dos habitatges per planta. Un local i tres habitatges per a cadascú. I mentre la nova casa anava pujant ens allotjàrem a una casa en construcció d’uns oncles del pare, que només tenia el buc. Un cop acabat el nou edifici tot d’una es posà tot a la venda, i construí un altre edifici de dos locals i quatre habitatges. I, una altra vegada, venuda la casa on habitàvem, visquérem  a una cotxeria de l’edifici en construcció condicionada per a aquesta funció. Feina, sacrifici i estalvi foren el seu nord. El darrer habitatge quasi no el pogué acabar: les cames no el sostenien: acabà d’enrajolar-lo d’ajagut i ma mare va posar el rodapeu seguint les seves instruccions. Tenia al voltant de cinquanta anys quan una cruel malaltia el deixà tetraplègic. I passà la resta de la vida, fins a la seva mort a 84 anys, assegut a una butaca sense poder moure ni les cames ni els braços. Un altre dia parlaré de la mare, que ja podeu imaginar la tasca que li va tocar. Potser una de les poques alegries importants que li donà la vida va ser veure el seu fill amb un títol universitari i professor de la universitat. Ell en té molta part del mèrit. En els anys difícils de la meva adolescència sempre m’encoratjà a estudiar, cosa que no havia pogut fer ningú de la família en totes les generacions conegudes. Martí Bibiloni Serra, Martí Manescal, de Pòrtol, en memòria i homenatge.

Jo tinc el costum de dir espanyol a la llengua dels nostres veïns de ponent, i sovint sovint, a Twitter, alguns dels meus seguidors m’interpel·len: «espanyol o castellà?». Per a estalviar-me de donar cada vegada la mateixa resposta faré aquí un articlet i l’enllaçaré cada vegada que algú em demani clarícies. Aquest text no és per a dir a ningú què ha de dir, perquè cadascú diu el que vol. És una justificació del que faig jo. Naturalment, qui hi estigui d’acord, bé, i qui no hi estigui, tan amics com abans.

Jo dic espanyol a aquella llengua en primer lloc per una raó molt simple: perquè pràcticament a tot el món li diuen espanyol, i, com he proclamat moltíssimes vegades, m’agrada seguir les solucions lingüístiques que segueixen les llengües europees. Alguns em diuen que el català també és una llengua espanyola, cosa que és certa si classificam les llengües segons criteris de fronteres estatals. Amb aquest criteri el català és una llengua tan espanyola, com francesa, com italiana com andorrana. I l’occità seria una llengua tan francesa com espanyola. Però aquest criteri classificatori no em sembla gaire engrescador, entre altres raons perquè és artificial —tant com els Estats implicats— i contingent: les fronteres d’aquests Estats poden canviar en qualsevol moment. M’estim més cenyir-me a la classificació que vaig aprendre en els meus estudis: hi ha llengües romàniques, germàniques, eslaves, fino-úgrigues, etc. Aquesta és una classificació més científica i veritablement inalterable.

És evident que darrere els dos noms, castellà i espanyol, hi ha idees i postures polítiques. En el nostre país, darrere castellà hi ha —a part d’una simple tradició i inèrcia— els qui desitgen un Estat espanyol que integri diverses comunitats lingüístiques, i aquest projecte és comprensiblement contradictori amb el nom d’espanyol. Aquests són els que sempre ens diuen que no hi ha el britànic o el suís. Darrere espanyol —en el nostre país, dic, i a part d’una minoria d’ultranacionalistes espanyols— sol haver-hi l’independentisme, o una part. Per pura lògica, l’independentista típic no se sent espanyol; altrament no seria independentista. I si l’independentista vol sortir d’Espanya, un cop assolida la fita, el nou país ja no serà Espanya, i la nostra ja no serà una llengua espanyola. No hi ha cap problema llavors a dir-ne espanyol, com diuen pràcticament a tot el món. O de dir-ho a l’avançada, com a afirmació de la voluntat d’emancipació.

Això és en el nostre país. En el país veí les coses són diferents. És cert que allà hi ha una part de la gent —poca, en realitat— que també desitja un Estat que ens integri en un règim d’igualtat, i vist d’aquesta perspectiva el nom castellà també hi encaixa, més que espanyol. Però el fons ideològic dominant en el país veí és un altre, i aquest fons ideològic vol fer un ús dels dos termes, castellà i espanyol, però per a funcions diferents: espanyol com a llengua «pròpia de tots els espanyols», davant els mateixos espanyols i davant el món, i castellà com «una de les llengües espanyoles», segons la fórmula constitucional. I això és una emanació terminològica del muntatge fet el 1978, consistent en una subordinació de «les altres llengües espanyoles» a la lengua común o lengua nacional. En aquest muntatge, espanyol s’oposa a francès, anglès, alemany, etc.; i castellà s’oposa a català, gallec, valencià (ai las), etc., i no volen que sortim d’aquest joc d’oposicions. De fet, ho han aconseguit: molts dels qui normalment diuen castellà, per oposició a català, després amollen que el seu veí alemany parla molt bé l’«espanyol». L’Estat i els seus instruments, com la Real Academia, han promogut amb afany el nom espanyol per a la primera de les dues funcions indicades abans. La dita acadèmia fa diccionaris i gramàtiques de la lengua española, i l’Estat, malgrat el nom constitucional de castellà, no ha acceptat en els usos oficials de la Unió Europea altra cosa que la denominació d’espanyol o llengua espanyola. I jo a aquest joc no hi jugaré mai. Tampoc no m’esforçaré a combatre’l, perquè les meves prioritats són unes altres, més centrades en la mateixa llengua catalana i la comunitat que la parla.

I una darrera idea per a acabar. Darrera i importantíssima. Observem que en el món es diu espanyol en tots aquells països i territoris que no tenen aquesta llengua com a pròpia. I es diu castellà (al costat d’espanyol; ara això és igual) només en aquells territoris que la tenen com a pròpia. Acceptarem que l’espanyol és una llengua pròpia del nostre país? Potser aquí hi ha el quid de la qüestió. Tenim una tradició molt arrelada —i difícil, doncs, de canviar— de dir castellà. Encara no ha sortit cap diccionari espanyol-català, per exemple. Però els qui volem l’emancipació nacional d’aquest país, hauríem de començar a pensar si aquesta tradició no ha arribat ja l’hora de canviar-la.