Sovint hem parlat en els nostres articles de multitud de verbs que per influència de l’espanyol s’usen en forma pronominal quan l’ús genuí català és el no pronominal. D’usos pronominals fruit de la interferència de l’espanyol n’hi ha una tracalada. Però també hi ha el cas contrari: alguns verbs, no gaire, que l’espanyol usa sense pronom quan el català genuí els fa servir amb pronom. I aquí també apareix la interferència que ens altera la sintaxi. És el cas d’entrenar (un futbolista que «entrena» cada dia), una incorrecció que afortunadament ja és prou denunciada i esmenada, encara que no amb el succés desitjable.

Ara denunciaré un altre cas semblant, que poden sentir cada dia de bon matí els qui escolten «El matí de Catalunya Ràdio», conduït per Mònica Terribas. És la salutació de la jornalista després dels senyals horaris de les primeres hores del matí: Desperta, Catalunya. I ja fa molts d’anys que ho podem sentir cada dia; per tant, es tracta d’un veritable bombardament d’una expressió castellanitzant i, a més, incorrecta segons el que s’entén per normativa vigent.

Despertar és un verb que pot ser transitiu o intransitiu pronominal. És el primer cas quan diem el tro va despertar el nadó o el tro em va despertar. És el segon cas quan diem m’he despertat a les set o desperta’t. El que no és admissible és l’imperatiu desperta. En el meu entorn, almenys, no he sentit mai ningú que digui avui he despertat a les set o demà he de despertar molt d’hora. Supòs que els amables lectors tampoc. La resposta lògica en aquest cas seria demanar «a qui has despertat» o «a qui has de despertar». Doncs seria la mateixa falta que desperta (o desperta, Catalunya), encara que en imperatiu potser sí que hi ha gent que ho diu (si no, no ho diria la nostra intrèpida jornalista). Si miram el diccionari Alcover-Moll, hi veurem exemples de tots els temps dels dos usos correctes indicats més amunt: ús transitiu i ús intransitiu pronominal. És més: el diccionari ens adverteix que «Modernament, per influència castellana, s’ha usat despertar com a intransitiu», i cita Verdaguer («Quan los moros desperten | al gran cruixit | de les naus que s’inflamen» i Ruyra (Era que el pare acabava de despertar amb una ratxa de tos»). 

Coromines (DECLC, s.v. despert) es mostra contradictori i un poc desconcertant. D’una banda afirma que «tots estarem d’acord que el català construeix [despertar] com a reflexiu, a penes mai com a intransitiu, i que si veiem que algú escriu (no hi ha perill que ningú ho digui) [Coromines es va morir sense haver sentit Terribas] despertar intransitivament podem creure gairebé a cegues que ho fa per castellanisme». I, d’altra banda, considera excessiva l’afirmació de l’Alcover-Moll sobre la influència castellana en els textos de Verdaguer i Ruyra, perquè són «artistes del ritme» i «escriptors de llenguatge pur». També afirma que «no manquen del tot exemples medievals» de despertar intransitiu, sense aportar-ne cap més que el famós desperta ferro dels almogàvers. Nosaltres faríem a Coromines dues objeccions: primera, el fet que dos grans escriptors del segle XIX o XX usin alguna cosa no és prova de genuïnitat d’aquesta cosa. Si Coromines ens diu que ara no hi ha perill que ningú usi un despertar intransitiu, més era així en temps de Ruyra o Verdaguer, i ells devien conèixer bé la llengua popular. Però alguna raó o alguna intenció literària devien tenir per a escriure el que van escriure, sense percebre que incorrien en hispanisme sintàctic, car quan ho van escriure el coneixement de la interferència sintàctica estava en un estadi inicial (Ruyra) o per començar (Verdaguer). I n’hi havia. La segona objecció és que, encara que hi hagués algun ús medieval de despertar intransitiu, això tampoc no és cap argument concloent. Ja en el mateix català medieval la regularitat dels usos d’aquest verb és evident, i, en tot cas la llengua general parlada per gent genuïna n’estableix els usos transitiu o intransitiu pronominal de manera incontestable.

Ens consta que hi ha gent que ha protestat a la casa per aquesta falta, però el personal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals només fa cas, si en fa, dels seus lingüistes. La seva bíblia és l’És a dir, per grossa que aquest la digui. No sabem si els correctors han mirat d’esmenar la falta a la presentadora. No hi ha res sobre el tema a l’És a dir. Podria ser que haguessin temptat d’esmenar-li-la i que haguessin topat amb la forta personalitat resistent de la jornalista, o potser no hi han intervingut. En aquest cas tampoc no sabem si Coromines hi té res a veure. En tot cas, és un exemple més de com els principals mitjans públics del país no sempre són una eina de redreçament i dignificació de la llengua, que és el que haurien de ser, sinó un instrument per a la seva deturpació.

Llevar és un verb procedent del llatí levare, que, segons ens diu l’Alcover-Moll, ja en llatí clàssic tenia les dues accepcions fonamentals del català: aixecar i apartar.

Amb el primer significat tenim l’ús popular de llevar-se, aixecar-se el matí, sortir del llit. O llevar-se el sol, d’on surt el nom Llevant. O llevar la taula, desparar-la; d’on surt el llevant de taula, que és l’acte d’aixecar-se de la taula després d’un àpat i també la darrera cosa que es menja en aquest àpat, substituït ara per l’hispanisme postre, camuflat al Principat sota la forma feminitzada postres. I també estufar-se la pasta de farina per la fermentació, significat relacionat amb el mot llevat, substituït en alguns llocs pels barbarismes llevadura i massa mare. I encara hi ha altres usos relacionats amb aquest primer significat del mot, que trobareu a l’Alcover-Moll.

Pel que fa a la segona gran accepció, llevar significa separar una cosa del lloc on estava situada, unida o adherida: llevar un objecte que fa nosa, llevar la pols a un moble, llevar les taques d’una peça de roba o llevar-se el capell o les sabates. O separar una cosa d’allò de què n’és part: llevar la pell a un conill. O desposseir algú del que li pertany: llevar els drets civils a un presoner, o llevar-li la condemna exercint la gràcia, o llevar els privilegis a un que en posseïa. O suprimir, en general: anyell de Déu que llevau el pecat del món.

Totes dues són accepcions essencials de la llengua catalana general i de tots els temps. Totes dues han estat emprades per escriptors de qualsevol lloc i de qualsevol època. Però la segona accepció s’ha perdut en la llengua popular del Principat, i amb aquest significat el mot ha estat substituït per treure, que carrega el seu significat. Així, una part de la comunitat lingüística diu treure les taques de la roba o li han tret el fumar, mentre que l’altra part diu llevar les taques a la roba o li han llevat el fumar. I quan uns parlen de treure una bandera o treure llaços grocs, els altres tenen algun dubte sobre si els treuen (al carrer) o els lleven. Fins i tot entre els qui diuen treure el cafè opera algun cop la interferència del català sobre l’espanyol: le han sacado el café, que hauria de fer exclamar «de dónde?». També cal dir que treure, o traure, (del llatí trahere, que vol dir ‘estirar’), que normalment significa ‘fer anar de dins cap a fora’, ja d’antic envaeix el camp de llevar. És lògic perquè de la noció d’estirar una cosa es pot passar fàcilment a la noció d’eliminar-la o canviar-la de lloc. A Mallorca, on el verb bàsic per a ‘eliminar’ o ‘suprimir’ és llevar, es diuen coses com treure’s la camisa o treure’s una cosa del cap, tot i que en aquests casos també es diu llevar.

Naturalment que és ben lícit de dir treure quan el català general i clàssic diu llevar. Però hauríem de pensar si no seria convenient per al bé de la llengua general d’anar reintroduint els usos tradicionals de llevar on s’han perdut. No hi ha dubte que aquest era el projecte de Fabra i de tots els qui l’han seguit. Basta mirar les definicions i els exemples del seu diccionari (1932) per a verificar que Fabra usa amb tota regularitat el mot llevar amb tots els significats:

«Abans de llevar-li l’ungla li han adormit el dit» (s.v. adormir)
«Llevar els capolls d’una fruita» (s.v. capoll)
«Llevar a algú el dret de fer una cosa» (s.v. dret)
«Operació quirúrgica de llevar una part del cos» (s.v. ablació)
«Llevar (a un animal) la seva qualitat de feroç» (s.v. amansir)
«Llevar el goig» (s.v. amargar)
«Llevar diferències de rang» (s.v. anivellar)
«Llevar (els obstacles, les dificultats, etc.) que s’oposen a la realització d’una cosa.» (s.v. aplanar)
«Deixar algú al mig del carrer: llevar-li tots els mitjans de vida» (s.v. carrer)
«Llevar (d’un líquid) les substàncies que l’enterboleixen» (s.v. clarificar)
«Llevar allò que, en l’estat natural, recobreix (una cosa)» (s.v. denudar)
«Llevar les impureses (d’alguna cosa)» (s.v. depurar)
«Llevar l’accent (a un element accentuat)» (s.v. desaccentuar)
«Llevar el poder (a algú)» (s.v. desapoderar)
«Llevar autoritat (a algú)» (s.v. desautoritzar)

Això només és una petita mostra. No continuu per a no cansar el lector. Però es pot assegurar que Fabra usa amb tota normalitat el verb llevar per a la segona de les dues grans accepcions indicades més amunt.

I un altre gran de la llengua, Coromines, utilitzat pels dissolvents quan els convé, va ben en la mateixa línia: sobre l’ús de llevar d’acord amb la que aquí anomenam la segona accepció, diu «Ús que, sense desaparèixer, s’ha debilitat bastant en el Principat, amb tendència a confondre en un mateix ús llevar i treure, tendència malaguanyada com totes les que tiren a abolir distincions lingüístiques existents, i en aquest cas veritablement deplorable; amb raó recomanava Careta “llevar-se’l barret o la gorra, millor que “treure’s, llevar-se la roba o millor encara despullar-se més que treure’s la roba“». I continua: «Bons escriptors del català central han seguit sempre usant el verb preferible: “[…] li llevava la por” ([Pere] Coromines).» (DECLC, s.v. lleu).

Lamentablement ni els redactors ni els assessors lingüístics dels mitjans del Principat, en general, no segueixen el fil dels bons escriptors, ni dels bons lingüistes, com Fabra o Coromines, cosa que no contribueix a recobrar la integritat de la llengua ni a superar la confusió empobridora entre llevar i treure.

El diccionari Fabra (1932) du les dues formes. Glossa és definit com a «Mot que requereix una explicació, esp. acompanyat d’aquesta explicació; explicació dels mots obscurs o difícils d’un autor, d’un text; comentari. | PER ANAL. Amplificació, variació, etc., d’un tema. || Composició poètica, amplificació d’una estrofa, en què cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos d’aquella estrofa; per anal., amplificació, variació, etc. d’un tema». Glosa porta una simple remissió a glossa però amb una accepció afegida: «Corranda, cançó». Segons aquest diccionari, doncs, les cançons que fan els glosadors mallorquins són gloses, mentre que les explicacions de mots poden ser glosses (forma principal) o gloses (forma secundària). Això es manté bàsicament en el DIEC (edició de 1995), però d’una banda afegeixen noves accepcions a glosa («Disminució d’una part del contrapunt en la música dels segles xvi i xvii. | Breu o llarga ampliació d’una melodia o d’un ritme. ») i, d’altra banda, afegeix a glossa l’accepció de «corranda». D’aquesta manera glosa i glossa passen a ser sinònims de tot. En el DIEC (versió actual) les definicions són les mateixes, però glossa cessa de ser una corranda, amb la qual cosa es torna a la situació del Fabra del 32. D’altra banda, en el Fabra glossar és fer glosses, glosar no existeix, un glossador és un qui fa glosses i un glosador és un autor de gloses (que ja hem vist que poden ser glosses) o un poeta popular. En el DIEC (1995) les coses s’aclareixen un poc més: glosar és fer cançons populars, glossar és aclarir amb una glossa o comentari, glosador és un poeta popular de Mallorca i Menorca, i glossador és la persona que fa o recull glosses (que segons el diccionari també poden ser corrandes). En el DIEC actual les coses són igual, però, com que les glosses ja no són cançonetes, el glossador ja no és el qui fa aquestes cançons. En resum, avui, després d’un llarg camí, la cosa s’ha «estabilitzat» i, segons el DIEC, glossa, glossar i glossador fan referència als aclariments o comentaris, i glosa, glosar i glosador fan referència a les cançons dels glosadors mallorquins i menorquins.

Però parlem d’aquest llarg camí que ara dèiem. Aquesta distinció entre els mots amb una essa i amb dues és recent i deguda a Pompeu Fabra. En català medieval no hi ha més que glosa. Més encara, a tots els diccionaris anteriors a Fabra només hi ha glosa (i els derivats). Així és en el Torra (1653), en el Lacavalleria (1696), en el Belvitges, Esteve i Juglà (1803) o en el Labèrnia (1840). Cal suposar, doncs, que la pronúncia tradicional d’aquests mots és amb essa sonora, en tots els casos. La comparació amb les llengües del nostre grup també és il·lustrativa: en francès es diu glose i gloser, però glossaire, considerat cultisme acordat amb l’etimologia glossarius; en occità es diu glòsa i glosar (i glossari). No cal dir que a les Illes, on els mots glosa, glosar, glosat i glosador són vivíssims, es pronuncien sempre amb essa sonora, llevat d’algun cas en què s’ha vist escrit glossa o glossador per un mal ús dels diccionaris. Aquesta unanimitat entre les llengües del grup gal·loromànic en la pronúncia sonora de la essa, ens ha de fer pensar que en baix llatí ja era glosa i no glossa. La forma clàssica glossa perdura en italià (glossa, glossare, glossario). Pensem que glosar, en totes les llengües, és un derivat de glosa, mentre que glossari és cultisme pres del llatí glossarium.

Fabra degué pensar que glosa i altres mots de la família tenien una pronúncia defectuosa, com presió o emisió, i degué voler ajustar la grafia —i la pronúncia— al llatí clàssic. Però mentre que presió o emisió són pronúncies defectuoses per interferència de l’espanyol, no és així amb glosa, que és la forma tradicional catalana de sempre. Fabra vulnerà el seu propi principi segons el qual la pronunciació ha de ser abans que l’etimologia, com practicà amb les vocals a i e àtones o amb les lletres b i v. Una opció, doncs, hauria estat la continuació de glosa, glosar i glosador, amb tots els significats, i reservar en tot cas la essa doble per a glossari, com a forma més culta. Però l’ús actual també permet d’establir una distinció semàntica entre els mots amb una o dues esses. Ja sabem que Fabra era enormement afeccionat a aquestes distincions. Si és una bona opció o no, que els lectors hi diguin —o pensin— la seva.