En el diccionari (DIEC) hi ha 34 mots femenins que tenen el sufix -essa, si no n’hem perdut cap mentre els comptàvem. Aquest sufix s’aplica a arrels nominals i en surten formes femenines, tot i que estrictament la marca de gènere és només la -a final. Cal no confondre’s perquè hi ha mots acabats en -esa, com marquesa o princesa, que no contenen el dit sufix sinó únicament la marca de femení (-a).

Si fem la llista dels 34 casos esmentats, veurem que 15 corresponen a mots del domini religiós: abadessa, apostolessa, bisbessa, canongessa, deessa, diablessa, diaconessa, druïdessa, menoressa, pabordessa, papessa, prioressa (i sotsprioressa), profetessa i sacerdotessa. Tots aquests mots, que no són discutits per ningú, corresponen a càrrecs exercits per dones, llevat del cas estrany d’apostolessa, que, segons els diccionaris, es refereix a la dona d’un apòstol, car en el cristianisme els apòstols foren seleccionats exclusivament entre el sexe masculí (llevat que considerem com a tal Maria Magdalena, cosa que seria una idea no canònica). De bisbesses n’hi ha, evidentment, però fora de la religió catòlica, ara com ara. I de papesses? Hauríem de dir que no, tenint en compte que aquest és un càrrec de l’Església catòlica i que en l’escalafó d’aquesta les dones no arriben ni a prevere. Però una creença, lògicament no autoritzada per la jerarquia, diu que va existir una papessa: una senyora que es deia Joana i que enganyant Déu i la seva Església es va fer capellana i va arribar a ocupar la càtedra de sant Pere. Seria el papa, o la papessa, Benet III, que suposadament visqué en el segle IX. L’afer hauria estat descobert quan la dona va restar gràvida i va donar a llum una preciosa criatura en el curs d’un acte públic. Algú, doncs, en els palaus papals devia saber que sa santedat era una dona. Conten que a partir d’aquell fet, l’Església, consternada, va establir la figura del palpati, un home —evidentment— encarregat de verificar la masculinitat dels papes, just abans de ser coronats, amb el mètode de palpar els atributs papals mentre el palpat seia a la sedia stercoraria, una cadira que tenia un forat a la part inferior per a tal comesa. Sigui tot ver o no, el fet és que l’episodi va deixar a la llengua catalana el mot papessa.

Tornant als 34 mots acabats en -essa, els 19 restants són: advocadessa, alcaldessa (hispanisme), batllessa, baronessa, comtessa, consolessa, doctoressa, duquessa (i megaduquessa), gegantessa, infantessa, jutgessa, mestressa, metgessa, poetessa, rectoressa, sastressa, tigressa i vampiressa. D’aquests n’hi ha 8 que només tenen la forma que porta el sufix -essa, sense possibilitat de cap altra forma: alcaldessa, baronessa, batllessa, comtessa, duquessa, sastressa, tigressa i vampiressa (no hi ha alcalda, barona, batlla, comta, duca, sastra ni tigra, i vampira existeix com a femení del vampir que xucla la sang, però amb el significat de ‘dona seductora’ només hi ha vampiressa). Altres 6 mots tenen dues formes, una amb el sufix –essa i una altra amb la simple marca de femení (-a) o ni tan sols això: advocada i advocadessa, cònsol i consolessa, doctora i doctoressa, geganta i gegantessa, infanta i infantessa, rectora i rectoressa. Aquestes 6 formes en –essa pràcticament no les diu ningú i tenen una tradició literària escassa o molt escassa. Els diccionaris les registren com a formes secundàries tot remetent a les formes sense sufix. Aquests mots, doncs, no presenten cap problema, i de fet ja ens podem oblidar de les formes sufixades. Mestressa tampoc no n’hauria de tenir: a part del significat de ‘propietària’ —i aquí no és substituïble per mestra— tradicionalment s’ha aplicat a una dona que exercia una professió artesanal, com les mestresses cosidores. Mestra, per contra, s’ha aplicat sempre a les mestres d’escola, i no crec que hi hagi cap raó per a abandonar la distinció mestra/mestressa. Ens resten poeta/poetessa, jutgessa i metgessa. Poetessa és el que s’ha dit sempre, i no s’entén l’aversió que li tenen moltes poetesses actuals, que només s’identifiquen amb la forma poeta. Finalment, malgrat que les úniques formes catalanes tradicionals són jutgessa i metgessa, darrerament ha aparegut un cert rebuig d’aquestes formes i una pressió que han conduït a la divulgació de la jutge i la metge i la seva acceptació, tot i que com a formes secundàries, per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La jutge i la metge són novetats absolutes i invencions tan insòlites com ho serien la batlle, la comte o la sastre. I la fòbia d’alguns contra jutgessa i metgessa ha determinat que en alguns mitjans, com els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, s’impulsi decididament la jutge i la metge.

Els casos problemàtics són, doncs, especialment jutgessa i metgessa. Per què s’ha produït aquesta aversió, per part de certes persones, a aquestes dues formes tradicionals? Alguns deuen considerar que els mots en –essa sonen «ridículs». Però, descomptant els sis mots abans esmentats que no diu ningú (advocadessa, consolessa, doctoressa, gegantessa, infantessa i rectoressa), només els sonen ridículs aquests dos (també poetessa) i no els altres, contra els quals no s’ha dictat cap ordre de persecució. Gosaria dir que es tracta d’un petit fet d’autoodi. Si els catalans de tots els temps han dit sempre jutgessa i metgessa, per què això ha de ser ridícul? No deu ser perquè en espanyol aquests mots no tenen el prefix equivalent (-esa o -isa)? Sona ridícul a algú alcaldessa o batllessa? La mentalitat subordinada fa que allò que no sigui com l’espanyol pugui sonar ridícul o en tot cas «massa català». Cal dir que cada llengua té el seu geni i figura, i les seves normes en l’ús dels sufixos i de tots els elements gramaticals. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una calculatriu en lloc d’una calculadora, però els italians diuen una calcolatrice i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir els agricultors i les agricultrius, però els francesos bé que ho diuen (les agriculteurs et les agricultrices) amb tota naturalitat i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una principessa, però els italians ho diuen sense immutar-se. Que en espanyol no diguin juezesa o mediquesa ens hauria d’importar ben poc a l’hora de mantenir amb tota naturalitat jutgessa i metgessa.

Un altre «raonament» que s’ha exhibit algun cop és que les formes en –essa són «sexistes». Si no vaig errat, és un dels «raonaments» d’un cert neofeminisme superficial i amb pocs coneixements gramaticals que avui brosta per aquí i per allà. I si no ho he entès malament, diuen que els mots acabats en –essa són dolents perquè en altres temps designaven l’esposa de qui exercia l’ofici o càrrec. I, efectivament, en altres temps la jutgessa era la dona del jutge, la metgessa era la dona del metge, la batllessa era la dona del batlle, etc. Així era a una societat de predomini masculí, en què les dones no exercien aquestes feines. Però això no té res a veure amb el sufix –essa. També la fustera era la dona del fuster, la veguera era la dona del veguer, la fornera era la dona del forner, la sabatera era la dona del sabater, la capitana era la dona del capità, etc. Ara que les dones han assumit totes les professions, aquests mots s’han d’aplicar, i s’apliquen, a les dones com a professionals de cada activitat, tinguin la forma morfològica que tinguin, amb sufixos o sense.

En el diccionari Alcover-Moll —quina recança que em fa d’escriure Diccionari català-valencià-balear, un nom que tendesc a evitar per raons ben comprensibles— trobareu el mot xurma, i si hi cercau xusma també l’hi trobareu, però sense res més que una simple remissió a xurma. El nostre venerable Alcover-Moll dóna dues accepcions del mot: 1) conjunt de galiots d’una nau, i 2) conjunt de gent de baixa condició. De la primera accepció aporta usos antics, mentre que de la segona només n’aporta de moderns. Dóna l’etimologia correcta del mot —almenys pel que fa a la primera accepció—, i sobre la pronúncia ens diu que tots els dialectes pronuncien xurma, amb consonant ròtica, tot afegint-hi que «en el llenguatge quotidià preval la forma xusma», que no explica d’on surt. La veritat és que jo no sé si xusma preval o si és l’única cosa que avui se sent. Sospit això darrer, però ho hauríem de verificar. En el parlar de la meva illa es diu xurma, però no sabem si és continuació del xurma antic documentat en el diccionari (accepció 1) o si és el xusma modern (accepció 2) afectat pel rotacisme de la s, com ocorre a asma, bisbe, Cosme, fantasma, etc., que són pronunciats normalment arma, birbe, Corme i fantarma. En realitat, el mot que la gent usa és el que significa ‘gent de baixa condició’ —ja no hi ha naus amb galiots—, i crec que, Mallorca a part, tothom diu xusma.

El DIEC entra xusma com a forma secundària, que remet a xurma, i aquest mot porta les dues definicions vistes. S’entén, doncs que xusma tant pot ser el pobre col·lectiu dels remers de les galeres com els impresentables d’avui dia.

El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) és el primer que ens diu que xusma ve de l’espanyol chusma i que entrà a la nostra llengua en el segle XX. Això darrer no és ben bé la veritat. I també remet a xurma, sense donar cap definició de xusma. Però si no heu mirat l’entrada xusma i només anau a xurma —on també hi ha les dues accepcions—, veureu que diu que aquesta forma ve de l’italià ciurma, se suposa que en les dites dues accepcions.

Coromines (DECat) a l’entrada xurma només parla de la xurma remadora de les galeres, amb tota abundància d’exemples antics, i no diu un trist mot de la xurma o xusma amb el significat de ‘gent de baixa condició’. Però a una altra banda, fora de l’entrada xurma i un poc amagat, hi ha un «Xusma, castellanisme inútil per xurma». Com que no s’indica res en sentit contrari, s’entén que el castellanisme es pot referir al galiots d’altre temps i a la gent vil de qualsevol època.

Dit això anem a l’etimologia. No hi ha controvèrsia sobre el fet que el primer significat és el de ‘conjunt de galiots d’una nau’, i aquest mot ve de l’italià ciurma, forma procedent del genovès ciüsma, que al seu torn procedeix del llatí clusma, contracció del grec κέλευσμα (celeusma), cant rítmic del qui dirigeix l’operació de remar, mot relacionat amb el verb κελευω (jo ordén). Supòs que tots recordam el film Benhur, en què un individu va pegant cops de maça damunt una fusta per a marcar el ritme dels remadors. De l’italià, a partir del segle XIV, el mot va passar a les diverses llengües romàniques, i així tenim el francès chiourme o l’espanyol i el portuguès chusma. La forma genovesa, amb essa, potser és l’origen de l’espanyola —si no hi ha hagut un canvi intern a l’espanyol—, i aquesta deu ser l’origen de la portuguesa, segons Coromines. En català els remers de les galeres sempre van ser xurma amb erra, com l’ètim italià.

Interessant és l’ampliació de significat que el mot va experimentar, en dates que ara no puc precisar. Havent esguard de la condició dels galiots, sovint esclaus, el mot passà a designar qualsevol tipus de gent vil o de baixa condició. Aquest canvi es produeix en italià, en espanyol i també en francès, tot i que chiourme (ensemble de personnes peu recommandables), crec que és mot de poc ús. En el mot espanyol el significat de ‘gent vil’ no l’he trobat abans del segle XVIII. En els diccionaris catalans no el veig fins al d’Esteve, Belvitges i Juglà (1805), diccionari que només porta la forma xurma i amb l’únic significat de ‘gent vil’ (chuzma, infimum vulgus). Per contra, el Labèrnia (1840) entra xurma com a forma secundària que remet a xusma, i aquesta és definida curiosament com a xurriburri («persona baixa y despreciable»). Atenent al fet que xurma o xusma, en el sentit de ‘gent de baixa condició’ en català no es documenten fins a temps moderns, podríem pensar que es tracta d’un calc semàntic de l’espanyol. Però si pensam que l’ampliació de significat es fa en totes les llengües romàniques, seria molt arriscat de mantenir una posició contra el mot. El que sí que sembla versemblant és pensar que la forma xusma és ben deguda a la influència espanyola, com diuen Coromines i el diccionari de l’Enciclopèdia. Introduïda en el nostre país en el segle XIX. Llavors hauríem de demanar què hi fa xusma en el DIEC.