Avui és la festa de les dones —i algun home— que es diuen Montserrat. I s’ho diuen —és a dir, fan el nom— per la Mare de Déu de Montserrat, la més emblemàtica de les marededeus catalanes i patrona del Principat. Mare de Déu que té el seu tron dalt del massís muntanyós que rebé el nom de Montserrat, és a dir mont serrat, no perquè algú —els àngels, segons el Virolai— l’hagin serrat amb una serra, com tendeix a creure l’etimologia popular i l’heràldica que se’n deriva —vegeu l’escut de Montserrat, amb la famosa serra d’or del poema de Verdaguer—, sinó perquè el dit massís és una serra, és a dir un grup de muntanyes que té la forma d’una serra de serrar.

La Moreneta és una de les anomenades marededeus trobades, imatges marianes dels Països Catalans dites així perquè, segons una devota i imaginativa llegenda forjada en els segles XVI i XVII, foren trobades dins coves o altres llocs de les muntanyes, normalment per pastors, després que haguessin estat molt de temps amagades a fi de ser protegides dels musulmans durant el temps que aquests dominaren el nostre país. Són marededeus trobades, a part de la de Montserrat, la de Núria, la de Meritxell o la de Lluc, generadores de noms de dona, noms marians i toponímics alhora. Les dones portadores d’aquests noms fan festa el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Setembre o de les marededeus trobades. Exceptades les Montserrats i les Maries de Lluc, que tenen la seva diada pròpia: les Montserrats fan festa avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, que per privilegi del papa Lleó XIII és patrona de Catalunya (1881) i té missa i oficis propis; i les Maries de Lluc fan festa el dia 12 de setembre, diada del Nom de Maria i de la Mare de Déu de Lluc (vegeu l’article «Santa Maria»). Un altre element que es repeteix en aquestes llegendes de verges trobades és la idea que les autoritats eclesiàstiques es proposen de traslladar-les a les esglésies i les imatges s’hi neguen en rodó, ja sigui tornant a reaparèixer miraculosament en el lloc on foren trobades, o fent impossible el trasllat amb l’estratègia d’agafar un pes extraordinari inassequible a les forces humanes. Davant la caparrudesa de la dona, no resta altra opció que erigir una església en el mateix lloc on foren trobades. Esglésies que amb el temps han esdevinguts sovint grans santuaris o monestirs.

Segons una d’aquestes llegendes, la Mare de Déu de Montserrat va ser trobada per uns pastors, l’any 880, a una cova prop de l’actual abadia, on temps després es construiria l’església de la Santa Cova. El bisbe volgué traslladar la imatge a Manresa, però la Mare de Déu li va donar a entendre que d’allà no es mouria, a base d’esdevenir tan pesant que ni un estol d’homes no la pogueren moure. I doncs li feren allà mateix una ermita, que amb el temps es transformaria en el monestir actual. Deixant la llegenda, el monestir benedictí de Montserrat va ser fundat pel mític Oliva (971-1046), abat de Ripoll i de Cuixà, en el lloc on ja hi havia una ermita; i la imatge de la Mare de Déu és una talla romànica del segle XII, de 95 cm d’alçada i feta de fusta d’àlber, que és una fusta ben blanca, com diu el seu nom (d’albus, blanc). El color negre que ara tenen la cara i les mans no és pel fet d’haver estat molt de temps dins una cova, com creia el sentiment popular, sinó que podria ser degut al fum de les espelmes, que, amb tants de segles de cremar als seus peus, deixen ben torrat a qualsevol, ni que sigui la Mare de Déu. Com la major part de les marededeus trobades, està asseguda: amb tant de temps que va haver d’esperar que els cristians fessin fora els moros, bé que podria ben seure. I, com la Mare de Déu de Lluc —l’altra negreta— i altres, té damunt els genolls l’infant Jesús i sosté amb la mà dreta una esfera que representa el món.

La imatge de la Moreneta ha passat les mateixes peripècies que ha passat el monestir. L’hagueren d’amagar en moments de gran convulsió, com durant la Guerra del Francès, durant l’onada revolucionària de 1835 o durant la guerra civil espanyola. Altrament hauria pogut ser destrossada pels francesos o cremada pels revolucionaris i salvatges de tota mena que diverses vegades destruïren el monestir. Per sort, després de l’expropiació de Mendizábal, veritable hecatombe per al patrimoni artístic, passats pocs anys el monestir de Montserrat recuperà la normalitat i la vida monàstica i fou restaurat. I avui és el centre espiritual i simbòlic més important del Principat.

La Mare de Déu de Montserrat és venerada intensament pels cristians catalans i respectada pels no cristians, amb l’excepció d’algunes forassenyades, que de tot hi ha pel món. Té esglésies o santuaris dedicats a Pedralbes (Barcelona), Oriola (d’on la van fer patrona quan encara no s’havia inventat el blaverisme), a Montferri (Alt Camp) i fins i tot alguna per Amèrica. També a Madrid hi ha una església de Nuestra Señora de Montserrat, no per una especial devoció dels madrilenys a la Moreneta, sinó per aquesta història: el 1493, Ferran el Catòlic, que també feia rucades, va decidir que Montserrat passaria a dependre dels benedictins de Valladolid i va enviar catorze monjos de l’abadia castellana perquè ocupassen el nostre monestir. Farts els monjos catalans de tenir un abat castellà, aprofitaren la Guerra dels Segadors (1640-1652) per a expulsar de mala manera els forasters, que hagueren de prendre els tapins i anar-se’n a la seva terra. Per a acollir-los Felip IV creà la dita església madrilenya, que adoptà el nom del lloc on venien els expulsats. A Roma també hi ha l’església de Santa Maria de Montserrat, nom donat pel papa valencià Roderic de Borja (Alexandre VI), com a resultat de l’agrupament de dos hospicis per a pelegrins (Sant Nicolau dels Catalans i Santa Margarida dels Catalans) fundats el segle XIV, el primer per la principatina Jacoba Ferrandes i el segon, per la mallorquina Margarida Pauli. D’ençà de 1870 —ja et fotràs— és coneguda com a Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli, i, oficialment Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

Montserrat també és el nom d’una vila de la Ribera Alta (País Valencià), d’ençà del seu repoblament per bona gent catalana, després de la Conquesta, i d’un municipi de Sardenya (Monserrato). I d’un barri de Terrassa i d’un altre de Boston i d’un altre de Buenos Aires, que agafa el nom d’una església dedicada a la Moreneta promoguda per un català en el segle XVIII. També és el nom d’una illa britànica del Carib, perquè així ho va decidir Cristòfor Colom quan la va descobrir. Si voleu saber per què li va posar aquest nom, llegiu Bilbeny.  Montserrat també fou un departament francès, amb capital a Barcelona, quan Napoleó va separar Catalunya d’Espanya i la integrà dins l’Imperi Francès (1812-1814).

La devoció dels catalans del Principat per la Mare de Déu de Montserrat és tan antiga com la imatge. A Mallorca començà a existir del mateix moment de la conquesta i repoblació. I, en conseqüència, portar el nom de Montserrat té la mateixa antiguitat. Cal dir que tradicionalment era un nom tant d’home com de dona. Com a nom masculí al Principat fou vigent fins al segle XIX, i a Mallorca ho ha estat fins que s’ha interromput el costum de posar als nadons el nom dels avis. Ara ja no s’imposa aquest nom als nadons masculins, però encara hi ha molts d’homes relativament joves que es diuen Montserrat. Per a «visibilitzar» homes i dones i perquè no hi hagués confusions, als primers els deien —i els diuen— Montserrat i a les segones, Montserrada. Si bé en temps moderns, en què el nom en espanyol era obligatori, i per a assegurar la distinció de sexes, a Mallorca, sobre els papers, els homes eren Montserrate mentre que les dones conservaven l’original Montserrat. Malgrat aquesta estratègia, algun Montserrat s’endugué una sorpresa en agafar un vaixell i descobrir que l’havien col·locat en una cabina en la qual estava previst que havia de dormir acompanyat de tres senyores. Montserrat també és un cognom, com la major part de noms de fonts, que a Mallorca —esperit d’economia que tenim— ha perdut la t.

A totes les Montserrats i a tots els Montserrats, molts d’anys.

Avui és el dia dels qui es diuen Marc, un nom procedent del praenomen llatí Marcus, un dels més populars a l’antiga Roma, portat per patricis i plebeus. Significa ‘consagrat a Mart’, el déu romà de la guerra. Aquest era fill de Júpiter i de Juno, si bé una versió més poètica diu que la deessa va ser fecundada per una flor màgica, gràcies a la intervenció de la deessa Flora. No em negareu que ser fecundada per una flor és encara més poètic que ser fecundada per un colom. Mart, que no és més que una adaptació del déu grec Ares (fill de Zeus i d’Hera) era un déu de la màxima categoria en la cultura romana —el segon en importància després de Júpiter—.  Ni més ni menys que el pare de Ròmul i Rem, fundadors de Roma. No sols era el déu de la guerra sinó el guardià de l’agricultura, és a dir, la base de tot. Del punt de vista de l’onomàstica és d’una gran productivitat. En honor seu batejaren el mes de març (martius) i el planteta Mart, i li poden donar gràcies tots els que es diuen Marc, Martí, Marçal, Marcel i Marcel·lí, i les dones que porten els femenins corresponents. Però els nostres compatriotes que es diuen Marc no deuen el seu nom ni al deu Mart ni al planeta, sinó a un personatge molt més modest, un jueu del segle I conegut com a Marc l’Evangelista. Parlem-ne.

Totes les creences que tenen i han tingut els cristians sobre Jesús —un personatge fonamental curiosament no documentat en les fonts històriques— es basen en els evangelis, uns textos del final del segle I escrits per persones que van conèixer Jesús o que van conèixer persones que el van conèixer. D’evangelis se’n van escriure una tracalada, i, com es pot suposar, no tots contaven exactament les mateixes històries. Va ser l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, qui convocà el concili de Nicea (325) i obligà els bisbes allà congregats a declarar oficials (canònics) quatre d’aquell esplet d’evangelis i a rebutjar els altres, que restaren amb la qualificació d’apòcrifs, és a dir, falsos. Diu una tradició que es col·locaren tots els evangelis en filera i que, després que els bisbes pregassin molt i molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. També diuen els historiadors que Constantí omplí de riquesa els bisbes que s’avenien a la seva voluntat, i que en el dit concili de Nicea l’emperador obsequià els prelats amb grans banquets i amenaçà amb desterrament els qui no volguessin acceptar les seves tesis. Així es va fer el credo cristià, establit en aquell concili, alhora que l’Església començava a ser un poder econòmic.

Qui era el nostre evangelista que avui ens ocupa? La seva identitat és bastant misteriosa. Segons tots els indicis, el seu veritable nom no era Marc sinó Joan. Un personatge conegut com a Joan de Jerusalem pels coetanis, nom amb què apareix esmentat en textos de sant Pau, Sant Pere i en els Actes dels Apòstols de sant Lluc. Marc era un segon nom, el nom amb què era conegut entre els grecs: Μᾶρκος, l’equivalent grec de Marcus. Alguns autors el designen com a Joan Marc. Tenir un nom hebreu i un nom grec era habitual entre molts de jueus de l’època. Tal personatge no va ser apòstol ni va conèixer Jesús. Mort aquest, va ser ajudant de Pau —sant Pau—, amb qui no s’entengué gaire, per la qual cosa se n’anà amb Pere —sant Pere— i l’acompanyà en els seus viatges i les seves tasques. Fou el seu traductor al grec, perquè Pere, bon pescador, no en sabia un borrall. El seu és el primer evangeli que es va escriure (dels quatre canònics), entre els anys 75 i 80 segons els estudiosos, després de la guerra dels jueus contra Roma. Segurament l’escrigué a Itàlia i es basà en les coses que li contà Pere. És la font dels evangelis posteriors de Mateu i de Lluc, dits tots tres sinòptics, perquè són molt iguals. Després de la mort violenta de Pere a la creu, sempre segons les fonts canòniques, se n’anà a Egipte, on fundà l’Església d’Alexandria, avui dividida en les branques copta i grega. Fou el primer bisbe d’Alexandria i, com es pot suposar, va convertir molta gent i va fer molts de miracles. Segons la tradició copta, va morir martiritzat. Exactament, arrossegat pels carrers d’un lloc pròxim a Alexandria, amb una corda fermada al coll fins a morir. No se sap quin any, però era un 25 d’abril, per descomptat.

El 828, amb Alexandria sota el poder de la mitja lluna, les que se suposava que eren les despulles del sant, enterrades prop del lloc on va morir, van ser robades per dos mercaders venecians a les ordres del dux de Venècia i transportades d’Alexandria a la ciutat dels canals. Diuen algunes fonts que els venecians canviaren les despulles de sant Marc per les de sant Claudi. Encara tingueren un poc de benevolència: haurien pogut deixar la tomba buida o posar-hi els ossos d’un qualsevol; els egipcians, doncs, perderen un peix gros del santoral però romangueren amb alguna cosa aprofitable. En sortir de la ciutat, per a esquivar la vigilància dels guàrdies, els lladres o alliberadors taparen les restes de Marc amb carn de porc i fulles de col, car, com se sap, els musulmans la carn de porc no la poden tocar i en fugen com de la pesta. Per a acollir les restes com cal, els venecians aixecaren la basílica que du el seu nom, davant la qual, a la plaça de Sant Marc, es fan fotos els enamorats. I sant Marc passà a ser el nou patró de la ciutat substituint el pobre sant Teodor. Amb el nou patró, de molta més categoria, els venecians s’ompliren de goig i orgull, rivalitzant amb Roma i el seu patró sant Pere. En el segle XI construïren una nova basílica al mateix lloc, i amb el trull de les obres ningú ja no sabia on eren les relíquies, però d’una columna del temple va sortir un braç del sant que indicà el lloc on eren les seves pròpies restes, i ja ho crec que les trobaren, i ben aviat. I les col·locaren en un sarcòfag a la cripta de l’església, i en el segle XIX a l’altar major de la basílica actual. Amb tot, ja se sap que les relíquies de sants són un bé molt disputat, i els coptes d’Egipte asseguren que el cap de l’evangelista és a la catedral copta d’Alexandria, i altres parts del cos, a la catedral copta del Caire, que, naturalment, es diuen de Sant Marc totes dues. Així tots contents, encara que aquell robatori dels dos venecians va enverinar les relacions entre les esglésies copta i llatina durant una tira de segles.

Sant Marc és representat per un lleó, símbol de coratge i poder. Per què? Doncs perquè un dels primers versets del seu evangeli evoca el desert on se senten els rugits del lleó, un dels quatre animals (àngel, lleó, bou, àguila), amb perdó del primer, que estiren el carro de la visió del profeta Ezequiel. Amb tot, una altra tradició més potinera atribueix el lleó al fet que els romans volien escabetxar el nostre sant i per a això el van llançar als lleons. Però els animals en lloc de cruspir-se’l es van adormir als seus peus mentre el sant els acaronava tranquil·lament. Els romans, estafaril·lats, el van deixar partir més que de pressa. El lleó de sant Marc té ales, símbol de l’elevació espiritual, i una aurèola o halo, símbol de santedat, que el diferencia del de sant Jeroni, que no deu ser tan sant.

En tot el nostre país no hi ha cap vila ni vilatge que es digui Sant Marc, però sí alguns accidents geogràfics, com la serra de Sant Marc al Berguedà. I l’home és el patró de Sineu, d’ençà del 29 de juny de 1645, en què fou triat per a aquesta feina pels jurats i consell de Sineu, tenint en compte que era tingut per patró dels pagesos i a Sineu n’hi havia molts. És possible, però, que la devoció dels sineuers a sant Marc sigui cosa del rei Jaume II, qui també va dedicar la capella reial del castell de Bellver al nostre evangelista. El 1945, per a commemorar el tercer centenari del patronatge, es col·locà una majestuosa escultura d’un lleó a la placeta adjunta a l’església, dita de Sant Marc. Ja ho diu una cançó:

El nom Marc avui té una gran popularitat. El 2015 va ser el nom més imposat als nadons, tant al Principat com a les Illes. A Mallorca, però no és un nom tradicional, tot i que en la documentació se’n troben alguns d’ençà del segle XIII. Als Marcs que puguin ara llegir aquest blog, per molts d’anys.

El lleó de Sineu

Una expressió apresa dels meus pares i avis. Passar quenócia —ells pronunciaven [kəˈnosiə]—, o passar quenócies, siɡnifica passar calamitats: «quina quenòcia que hem passat aquesta nit», «abans la gent passava moltes quenòcies». La intuïció de bon principi ens porta a relacionar-ho amb ca, vist que alguns cans —i abans quasi tots— les passen magres i tristes en aquesta vida terrenal. Això mateix ens duria a grafiar el mot canòssia o canòcia. Però ràpidament veiem que la segona part de la paraula (nòcia o òcia) és molt difícil d’explicar, i una recerca un poc detinguda ens du a una altra conclusió: la parauleta és una corrupció del mot equinocci, que, com a terme d’astronomia, avui tothom coneix i pronuncia [əkiˈnɔksi] o [əkiˈnɔtsi], però que en temps dels nostres avis, besavis o rebesavis, que visqueren en una societat illetrada i de cultura oral, tenia un ús restringit (no astronòmic) i es pronunciava amb les formes més sorprenents. Encara a Menorca es pot sentir esquinorci. Equinocci designa els dos moments de l’any en què el sol passa aparentment per l’equador i el dia i la nit tenen la mateixa durada. En els dos equinoccis comencen la primavera i la tardor. Però, a més, també es diu equinocci, sobretot entre gent de mar, a un fort temporal que de vegades es produeix durant aquests moments de l’any. Deu ser per això que s’hauria format l’expressió passar un equinocci, en un principi aplicat només al temporal i més tard, per extensió, a qualsevol calamitat. En tot cas, sembla que el mot arribà als mariners través de l’espanyol, com tots els mots arribats en temps de la subordinació del català, i prengué les formes equinòccio, equinóccio, o més aviat quinòccio o quinóccio (vegeu quinòccio a l’Alcover-Moll).  A mesura que s’escampava l’expressió passar un quinòccio, o passar quinòccio, s’anava deformant de diverses maneres, i aparegueren totes les variants que avui es poden sentir a Mallorca: quinòcia, quinócia, quenòcia, quenócia, quinòcio i fins i tot quenècia.

Un dia d’aquests vaig fer una «crida» via Twitter per a veure si els meus seguidors mallorquins coneixien l’expressió (passar quenòcia o quenòcies) i com la pronunciaven. La resposta va ser ràpida i efectiva. I mostra que l’expressió és coneguda i usada a tota l’illa i amb un ventall exuberant de variants fonètiques. Twitter també pot servir per a la recerca dialectològica.

En tota llengua estàndard, o si més no en la gran majoria, hi ha la predominança d’un dialecte geogràfic, que n’és la base. En el cas català aquest dialecte és el català central, i no hi tenim res a dir. Els parlants d’altres dialectes estam disposats a renunciar a moltes de les nostres formes en benefici de la unitat de la llengua. De la llengua estàndard, vull dir, absolutament necessària per al funcionament normal de la nostra comunitat lingüística. La renunciació és fins i tot una qüestió de patriotisme.

Però renunciar a algunes formes no vol dir renunciar a tot, ni que els parlants del dialecte privilegiat s’hagin de poder permetre de no haver de renunciar a absolutament res. Al patriotisme esmentat hi podríem contraposar una mica de respecte i de consideració cap als patriotes renunciadors perifèrics.

La codificació de Pompeu Fabra anà en la línia ara mateix exposada. Tot i fonamentar aquesta codificació en el català central, el mestre n’esporgà elements diversos que substituí per altres associats a la tradició culta i fins i tot a parlars no centrals. Un equilibri que meresqué el respecte i l’acceptació de tothom. Algunes de les formes esporgades, després d’una vehiculació adequada de les preferides, ara són pràcticament absents de la llengua controlada (aiga, radere, aixins, hi han, sapiguer, sapigués, sapigut, etc.). Però el lobby barcelonista i col·loquialista (i espanyolitzador) que fa una trentena d’anys féu irrupció en el control de la llengua pública de la capital ha pressionat i pressiona per a reintroduir en aquesta llengua pública un munt de dialectalismes barcelonins tradicionalment exclosos de la formalitat. Diverses combinacions de pronoms febles, reduccions com coneixe’l, inscriviu’s-hi, dialectalismes matussers com sisplau i l’inefable sigut que avui ens mou a batallar. No els parleu d’unitat de la llengua ni de cooperació de tots en l’estandardització, perquè no entenen res: només pensen en un català fet a la seva mida, i poc els importa si aquest català, irradiat pels mitjans de comunicació d’abast nacional, xoca o entra en conflicte amb maneres de parlar valuoses d’altres parts del país, tot blocant la construcció d’una llengua realment de tots. El país, en el qual no creuen gaire —enteneu-lo sencer—, la unitat de l’estàndard i tot el que sigui s’han de subordinar a les suposades conveniències dels parlants barcelonins.

Sigut és una forma tolerada a la codificació de Fabra, la qual té una clara preferència per la forma tradicional culta estat. Una concessió potser infortunada, car sigut no és gaire més estimable que sigués o siguent, formes feliçment bandejades. En tot cas, l’opció de Fabra pel participi estat, concebut com la forma principal i final de la llengua formal, és d’un alt valor emblemàtic per a visualitzar la participació dels dialectes en l’edificació de l’estàndard comú. Estat és l’única forma viva i usual a Mallorca, Menorca, l’Alguer i la Catalunya del Nord i la que s’ha usat en la llengua formal general de Fabra ençà. Però els llibres d’estil han fet evolucionar —ben intencionadament— la preferència per estat cap a una igualtat teòrica entre les dues variants de participi, amb la connivència o col·laboració de la Secció Filològica. Darrerament augmenten els siguts a la ràdio i televisió públiques de Catalunya, i alguns mitjans escrits controlats per correctors de la línia populista han arribat a implantar fèrriament la pràctica de canviar tot estat dels textos originals per aquest sigut dels seus amors.

Tot això és molt lamentable. Encara que només sigui pel menyspreu que representa als parlants que usen de manera exclusiva la forma tradicional i fins i tot als del Principat que han fet l’esforç d’incorporar-la al seu parlar. Promoure en la llengua general formes com sigut, o altres abans esmentades, és una puntada de peu a la cama dels qui hem practicat i defensat sempre les idees d’unitat i de sacrifici en bé de la construcció d’una llengua comuna unificada i digna.