Publicam aquí l’article aparegut en el n. 41 de la revista Llengua i Treball (octubre 2015). Les limitacions d’espai d’aquella publicació de paper van exigir de fer una certa reducció del text original. Com que aquí no tenim problemes d’espai, oferim el text sencer.

Reformar la normativa? Parlem-ne

Ara es torna a parlar de reformar la normativa de la llengua catalana. És un flux de pressió constant sobre els responsables d’aquesta normativa, que espera aconseguir (i, de fet, aconsegueix) alguns resultats. Ens diuen que la normativa està desfasada, que la llengua del carrer no la segueix, perquè en alguns punts és difícil, complicada i inoperant. Però aquesta és una manera errònia d’abordar la qüestió.

Quan es va establir aquesta normativa, durant les primeres dècades del segle XX, el català tenia darrere uns quants segles de subordinació a l’espanyol (i al francès, a la part nord del país). Això tenia per conseqüències una llengua fortament interferida per l’espanyol i la manca d’un model formal assumit pel gruix de la població, atès que l’estàndard espanyol havia suplit el corresponent català en tots els àmbits en què un estàndard s’utilitza. El català era bàsicament un col·loquial fragmentat en nombrosos dialectes. Vam tenir la sort que sorgí un projecte clar de construcció d’una llengua nacional, no subordinada a l’espanyol i més en sintonia amb les solucions de les llengües europees —de les quals l’espanyol sovint se separa— i amb un model estàndard referencial al servei de l’expressió clara i de la comunicació funcional. La implantació social d’aquell model, ben diferent de la llengua del carrer, era difícil: era un moment en què no hi havia mitjans de comunicació de masses i l’ensenyament era en espanyol. Però el model va ser molt ben acollit per la societat culta catalana, que hi posà entusiasme i patriotisme, perquè era un model de llengua per a la dignitat del país. Amb aquell entusiasme i patriotisme, si haguéssim tingut escola i mitjans de comunicació com els d’ara, l’estàndard de Fabra i el seu entorn hauria avançat de manera extraordinària.

Interessa dir, i aquesta és una de les claus de la qüestió, que aquell projecte era progressiu, sobretot pel que respecta a la deshispanització. Una empresa tan gran i complexa forçosament s’havia de fer amb molt de temps. Calia avançar en el coneixement de la interferència —Fabra només en pogué desvelar una part—, i a mesura que avançava aquest coneixement, proposar i assajar solucions de genuïnitat, sempre trencadores i revolucionàries.

La dictadura de Franco va desbaratar aquell projecte  i el va ferir greument. Al final de la foscor, la codificació hi era, però la major part de la població la desconeixia. Calia pràcticament començar una altra vegada el procés d’implantació social. I ara hi havia una diferència important respecte del començament de segle XX: ara hi hauria l’oficialitat del català, l’ensenyament del català a l’escola —o simplement l’escola en català— i els grans mitjans de comunicació de masses. Les possibilitats eren immenses per a implantar i socialitzar la llengua —i la progressivitat— concebuda per Fabra. Però, com una desgràcia caiguda damunt el país, sorgí un moviment revisionista que, d’entrada, declarà inservible aquell model de llengua, i sobretot aquells principis, quan era el moment de popularitzar-los. Els revisionistes es feren els amos de pràcticament tots els mitjans de comunicació, i l’Institut d’Estudis Catalans començà a ballar a la corda fluixa fent concessions al «populisme» lingüístic alhora que intentava mostrar que el contenia. Sense aquell episodi, avui el català estàndard podria ser una llengua ben diferent, molt més alliberada de la subordinació, menys espanyola, més europea i més unificada internament.

La xerrameca de la llengua fàcil no té la més mínima base. El problema del català no és de triar entre unes solucions normatives o unes altres, sinó de manca d’ús, de subordinació i de manca de la normalitat social  necessària per a fer de les nostres normes quelcom tan fàcil o difícil com les de qualsevol llengua. Les normes són fàcils si s’ensenyen bé i si es vehiculen models per a imitar, sobretot en els mitjans. Si en aquestes darreres dècades els mitjans haguessin usat amb normalitat —en lloc de prohibir-los— mots genuïns com cercar, batlle i vaccinar, ara tothom diria cercar, batlle i vaccinar, com diem menys  o greuge, i no menos i agravi. Les solucions aparentment més utòpiques, vehiculades pels mitjans, esdevenen generals, naturals i fàcils. No hi hauria res més fàcil que usar les preposicions per i per a segons el significat, ara destruït per la nefasta mutilació de la segona davant infinitiu; i si un s’acostuma a usar les combinacions de pronoms tal com fan els valencians (li’l, li la, li ho, els el, els la, etc.), trobarà una complicació quasi insalvable el caos del col·loquial oriental.

Si s’ha de revisar la normativa, ha de ser per a aprofundir en els principis de genuïnitat i d’unitat. En tot cas, sense reformar res, i només fent una bona gestió de la normativa gramatical i sobretot del DIEC, seleccionant les opcions més genuïnes i convenients, ja es podria avançar enormement.