Ahir vaig anar a la presentació de les memòries de Jordi Pujol, al centre de cultura de la presumpta Nostra. Per a sentir què diria l’autor, què dirien els acompanyants i què diria (o expressaria) el públic. Tot i que no tinc inconvenient a reconèixer que no he estat mai pujolista en excés. I que continuu sense ser-ho, malgrat que reconec els seus grans mèrits i malgrat que reconec que amb la seva “conversió” Pujol ha fet el darrer i més gran —impagable, si voleu— servei al país. Encara que l’independentisme de Pujol sigui el d’un independentista resignat que voldria no ser-ho. Independentista perquè no queda més remei, perquè allò que realment voldríem fer no funciona, que hi farem. Però, és igual, benvingut sigui.

El pujolisme pot haver estat bo per al Principat de les quatre províncies, però ha estat nefast per a la resta de la nació catalana. Em referesc a un dels ingredients essencials del pujolisme: el principi de desentendre’s des del Principat de la resta del país, allò de “no ficar-se” en les coses dels valencians i dels balears. No discutirem si és una tàctica pragmàtica ben intencionada i suposadament més eficient —alguns així ho manifesten— o un simple ja s’ho faran, perquè el resultat és el mateix. Postures errades per a una regió que té el deure moral de ser el motor de tot el conjunt. I no pens en desembarcaments estil Santa Ponça, sinó en una cosa tan simple com fer les coses tenint dins el cap els límits geogràfics de la nostra comunitat humana i dels nostres interessos. Potser —tot i que això és molt complex— un altre esperit hauria ajudat a fructificar una de les coses que més necessiten les Illes: l’arrelament d’una força política semblant a Convergència Democràtica de Catalunya, que alliberàs l’arxipèlag de les urpes del PP.

Cristòfol Soler féu una apologia del vell polític principatí. L’ex-president balear, que de tant en tant critica el desastre de la política lingüística que patim, va ser molt aplaudit (després de cridar Visca Mallorca i Visca Catalunya) per un públic que té molta facilitat per a oblidar que l’home encara pertany a la banda que perpetra el desastre. Soler li va enflocar a l’altre ex-president que en els tres volums de les seves memòries no hi surt ni una vegada la paraula Mallorca, si exceptuam les referències a un carrer de Barcelona. Pujol no s’ho esperava i va intentar reaccionar. Digué que havia conegut uns quants mallorquins, que anomenà amb dificultat, i cità uns quants topònims (el puig Major, Sóller), tot mirant Soler a continuació i esperant que aquest confirmàs que no l’havia espifiada. Però, d’altra banda, el subconscient li féu dir alguna vegada “aquí a Catalunya”, i no sembla que sigui un seguidor de Josep Guia.

El públic aplaudí Pujol amb fervor. És no sols l’estima per ell, sinó l’expressió d’un sentiment de lleialtat dels mallorquins al Principat i a una idea de pancatalanitat que, tanmateix, no surava en el discurs de l’homenatjat. És el mateix entusiasme dels mallorquins per a veure TV3, malgrat que aquesta cadena ofengui els illencs a cada moment. O, per dir-ho en els termes emprats abans, no es fica en les coses dels illencs. Un altre producte de la “no intervenció” pujoliana. La por de molts principatins de “immiscir-se” en els afers de les Balears  —si realment és por i no un simple fugir d’estudi— desconeix el fet que els recels anticatalans que hi pugui haver a les Illes no afecten ningú que realment vulgui unes illes en normalitat, i sí només els qui les volen subordinades a l’exterior. El ja s’ho faran dissimulat amb accions puntuals de “bona col·laboració” ha estat letal i ha generat dinàmiques letals per a una part del país. I ara està profundament enquistat en el Principat. Sort que arreu del país hi ha hagut i hi ha persones que són excepcions clamoroses i que han dut a terme les grans empreses nacionals: l’Institut d’Estudis Catalans, la Gran Enciclopèdia Catalana, Vilaweb, la Universitat Catalana d’Estiu o la Xarxa Vives, entre altres. Grans però poques. El ja s’ho faran és el gran enemic a combatre, pel bé de tot el país i també pel bé del Principat. Ara més que mai. No podem consentir que el nou Estat de Catalunya abandoni la resta de la nació a la seva sort (o dissort). Aquesta és una qüestió vital.

Les llengües romàniques tenen un adjectiu procedent del llatí planus: en català pla, plana; en francès plan, plane; en italià piano, piana. L’espanyol té la duplicitat de formes (culta i evolucionada) plano, plana i llano, llana. Aquesta paraula, substantivada i en forma masculina o femenina, significa també una extensió de terra plana (el pla de Mallorca, la plana del Rosselló). La mateixa substantivació és l’origen del terme de la geometria pla; en francès plan (que ha donat l’anglès plane), l’espanyol plano i l’italià piano. Fins aquí és molt senzill.

Pla, però, té un altre significat que cal separar dels precedents: la representació sobre un paper d’un edifici, ciutat, etc. D’aquí es passa al significat de ‘projecte, intenció’, amb tot el seu desenvolupament semàntic (pla urbanístic, hidrològic, pla d’estudis, pla de pensions, etc.). El terme que té aquest significat no procedeix, però, del llatí planus o planum, sinó que ha estat generat pel francès i d’aquesta llengua ha passat a les altres, segurament en el segle XVIII. En francès inicialment era plant, derivat de planter, és a dir, dibuixar la planta. Per semblança amb plan (de planus) es va transformar en plan, i aquesta forma es va difondre a les llengües europees, coincidint o no amb la paraula que cadascuna tenia per als conceptes del paràgraf precedent: anglès plan, espanyol plan o plano, italià piano, portuguès plano, alemany Plan. Notem que per al terme procedent del francès (amb els dos significats de representació gràfica i projecte) l’italià, el portuguès, l’anglès i l’alemany només tenen una paraula per als dos significats (piano, plano, plan i Plan respectivament) mentre que l’espanyol i el català en tenen dues (espanyol plano i plan, català plànol i pla). Amb la particularitat que la forma pla també té el significat de ‘plànol’.

Ens interessa aquesta curiosa dualitat de l’espanyol, que ha induït la dualitat corresponent en català. Sembla que per a la noció de ‘representació gràfica’ l’espanyol inicialment usà les dues formes, plan i plano. Així, en el Diccionario de Autoridades (1737) trobam els dos mots amb definicions pràcticament equivalents. “Plano: El disseño, planta ù descripción de alguna Plaza, Castillo, Ciudad, campamento ù otra cosa semejante, descripto ù delineado en el papel.” I “Plan: Se llama tambien la delineación ù descripción de la postura horizontal de alguna cosa, exército ù otra cosa, en que se ve como en un mapa.” Amb el temps s’acabaria imposant plano, adaptació normal de l’espanyol al plano preexistent, però la variant no adaptada plan continua als diccionaris acadèmics fins a la darrera edició (“plan: representación gráfica de un terreno o de una construcción”, 1992). La paraula plan, en el sentit de ‘projecte’, és posterior: la trobam per primer cop en el diccionari de la RAE a l’edició de 1884, si bé l’ús havia de ser més antic. En el català parlat del segle XIX segurament no es troba altra cosa que plano i plan, adoptats tots dos de l’espanyol. Tanmateix, el diccionari de Pere Labèrnia (1865), a part del pla derivat de planus, porta l’entrada plan (no pla), amb els dos significats de ‘representació gràfica’ i de ‘projecte, intenció’. “Plan: dissenyo, modelo ó descripció de alguna plassa, etc. marcada en lo paper […] || Projecte.” Amb el segon significat (‘projecte’) diu Coromines que es va dir plan fins al voltant de 1920. El plan s’ha acabat catalanitzant encertadament en pla, i el plano dels arquitectes va acabar convertit en un plànol catalanitzat amb la terminació -ol, com tants de castellanismes (bàndol, bonítol, nínxol, etc.). Faríem molt bé de prescindir d’aquesta forma aberrant i usar únicament pla, tant per al projecte com per al disseny gràfic. I que no ens diguin que la distinció és útil. Poc necessària ha de ser si no la practica cap llengua europea, com hem vist abans.

De les paraules de la família de pla ens interessa especialment el verb planejar. Tenim un planejar derivat de l’adjectiu pla, documentat d’antic i sobre el qual no hi ha res a objectar. El fuster planeja la fusta, és a dir, la treballa amb la plana i la fa plana. És un verb paral·lel a tornejar, és a dir, treballar amb el torn. El pagès planeja la terra, és a dir, li passa una post després de llaurar per a fer-la plana. Planejar també és un verb intransitiu amb el significat de ‘tenir forma plana’ i s’aplica a un lloc o a una extensió de terra (en aquella contrada el camí planeja). Aquest és un dels significats més genuïns dels verbs formats amb el sufix –ejar: ‘comportar-se com a’ o ‘fer com si’ (comparem amb pobrejar, verdejar, bravejar, etc.). Un altre planejar és el que es relaciona amb el pla ‘projecte’ (planejar les vacances, planejar un viatge). Coromines ens diu que “fer un pla, tenir un pla, planejar (projectar) són expressions de bon sabor català, històricament ben recents en la nostra llengua”. Però malgrat aquest curiós “sabor català”, tot seguit afirma que “es poden reemplaçar, sense cap pèrdua i amb gran avantatge, per altres expressions més castisses i generals, com fer comptes de“. Nosaltres no tenim res a objectar a les expressions fer un pla o tenir un pla. Què hi podríem objectar? Però sí que creiem que planejar és un d’aquests castellanismes moderns —ben recent, tal com diu Coromines— que responen a la imitació de la gran productivitat en espanyol del sufix –ear. Verbs espanyols d’aquest tipus, que no tenen cap dels matisos o valor semàntic del nostre sufix –ejar, ens han infestat el català en temps recents: bloquear, bombardear, bombear, bucear, capitanear, cartearse, colorear, costear, formatear, gasear, olfatear, pedalear, piratear, piropear, plantear, putear, rastrear, sermonear, simultanear, sondear, sortear, tantear, teclear, telefonear, torear, torpedear, trajear, tutear,  veranear, etc. Els diccionaris tenen el bon criteri d’excloure de planejar el significat de volar (un ocell) sense moure les ales o (un avió) amb els motors apagats; significat que es fa correspondre al verb planar, seguint el model del francès planer i fugint de l’espanyol planear. Però ens queda el planejar de ‘fer plans’, paraula de mala fila que no surt als diccionaris del segle XIX (vegeu Labèrnia) i que trobam per primer cop al diccionari Fabra. Segurament un error degut al poc coneixement que es tenia en aquell moment del funcionament del sufix –ejar i de la interferència en aquest punt. Una qüestió que continua essent fosca i reclama un estudi en profunditat. I una bona planificació de l’ús recomanable.