Nota (juny 2018): Algun informació que apareix en aquest article pot haver canviat. Sobre el mateix tema hi ha un altre article del mateix autor del 2018: «En defensa de la forma ‘tweet’»

*************************************

Ja tenim Twitter en català, de la qual cosa ens felicitam tots els qui volem la normalitat plena de la nostra llengua. Però feta la felicitació cal examinar de seguida la qualitat de la traducció, perquè no sols ho volem tot en català, sinó que, seguint la nostra mateixa tradició estandarditzadora de la llengua, hem de fer de la qualitat lingüística una bandera inamovible.

La traducció catalana de Twitter no és satisfactòria. El primer motiu és la manera com s’ha fet: amb la participació d’un ampli col·lectiu de voluntaris, plens de bona voluntat però en la seva majoria sense els coneixements i la preparació tècnica necessaris. D’això n’és responsable la companyia, que és qui ha decidit com fer les coses, no els voluntaris, que han fet el que han pogut. Cinc mil persones per a fer una traducció d’unes quantes pàgines és fora de tot sentit. La societat catalana hauria de demanar a Twitter una traducció feta per experts. I si el problema és econòmic (només pensar-ho em fa riure), qui això escriu estaria disposat a fer la traducció de manera gratuïta. Fins allà on sigui capaç de fer-la, però sempre es pot demanar ajuda a col·legues solvents.

La terminologia de Twitter és complicada. En totes les llengües hi ha intenses discussions entre els experts, de vegades difícils de resoldre. Què no passarà en una llengua sotmesa a una forta interferència d’una altra, com és el català, i més tenint en compte que el debat sobre aquesta terminologia fins ara ha estat pràcticament nul.

Dels diversos punts que han sortit a rotllo —i més que en sortiran— em centraré ara en les paraules tuit i tuitejar, adoptades ara com ara per la versió catalana de la interfície.

Els mots anglesos de partida

Tweet és una paraula anglesa que es refereix al crit de l’ocell o del poll i és un mot de formació onomatopeica. I supòs (per les dates de la documentació) que el verb to tweet (‘piular’) surt del substantiu. En anglès també hi ha una altra paraula pròxima que és el verb to twitter, que també es refereix a un so emès pels ocells, entre altres significats. I encara el verb to twit, que significa ‘fotre-se’n’ (d’algú). Del verb to twitter els creadors de Twitter tragueren la denominació de la seva invenció, tot i que a cada un dels miniposts els diuen tweets. Amb aquesta complexitat lèxica i semàntica els anglòfons també tenen els seus dubtes i els seus debats terminològics; no solament els catalans. Per exemple, no era del tot clar si el verb corresponent a ‘escriure tweets’ havia de ser to Twitter, to tweet o to twit, ni fins i tot si aquestes paraules han d’anar en majúscula o minúscula. L’anglès té una facilitat extraordinària per a convertir noms en verbs sense cap canvi de forma, però si aquests verbs deriven d’un nom propi cal escriure’ls en majúscula. Un tweet famós va ser aquell que deia “To twit or to tweet: that is the question”. Amb tot, Twitter ho ha resolt amb els verbs to tweet i to retweet i això és definitiu. Aquests mots no dupliquen la t final quan aquesta va en posició interior de mot: tweeted, retweeted, tweeter (el qui fa tweets).

Traducció o adaptació

Aquesta és la primera qüestió que s’ha d’abordar, i que s’ha abordat en altres llengües. La traducció catalana dels termes to tweet, tweet (substantiu) i tweeter (el qui fa tweets) és piular, piulada o piulet i piulador. El Termcat, crec que erròniament, va decidir de promoure la traducció (piular i piulada), segurament amb la intenció, còmoda i expeditiva, d’esquivar tots els problemes de l’adaptació. Però la traducció ens porta a un dels errors que es poden fer en terminologia: la separació del català de la unanimitat de les llengües europees. No oblidem que la voluntat de coincidir amb aquesta unanimitat ha estat un dels criteris conductors de la terminologia catalana d’ençà de Pompeu Fabra, i així ha de continuar essent. Malgrat que en alguna llengua s’ha assajat la traducció, en la interfície de l’aplicació, que és la que determinarà els usos finals de la gent, cap llengua europea —almenys les més importants, que hem examinat— no fa la traducció dels termes anglesos sinó que els adapta (o simplement els adopta), i així aquests termes esdevenen universals. Els terminòlegs del Quebec, sempre moguts per una pruïja de distanciar-se de l’anglès i de francesitzar-ho tot, han promogut les traduccions gazouiller (piular) i gazouilli (piulada), termes que s’usen en alguns mitjans però que no han tingut gens de succés a França. En aquest país i a d’altres de llengua francesa, els termes usuals són el verb tweeter i el nom tweet, que són els que usa l’aplicació. Una tercera opció, proposada finalment per l’Office de la Langue Française, del Quebec, és l’encunyament de termes independents. L’Office proposa en concret microbloguer (per a l’anglès to tweet) i micromessage, microbillet, microtext o message per al substantiu tweet. Creiem que piular i piulada poden ser admesos en el llenguatge col·loquial, on tindran —ja tenen— força expressiva i fins i tot un poc lúdica. Però fora d’aquest registre, i en concret a la interfície de l’aplicació, l’ús de piular, repiular, piulada i piulador fan riure i sonen ridículs. Tampoc no creiem que l’encunyament d’un nou terme a l’estil de l’Office quebequès sigui ni previsible ni estrictament desitjable. Els termes universals anglesos són neutres, a més de precisos i àgils. Igual que ho són els termes blog  i post, que el Termcat proposa de desfigurar en el primer cas i de substituir pel castellanisme apunt en el segon. I que no pateixi ningú per l’anglicització: d’aquí a poc temps tots aquests termes passaran a la història del lèxic, després que els estris corresponents siguin substituïts per uns altres.

Tuitejar és inadmissible

És inadmissible pel sufix –ejar. Tots els neologismes que contenen aquest sufix solen ser simples calcs de l’espanyol. Tot i que en català hi ha el sufix –ejar (com en italià hi ha –eggiare), el sufix normal per a formar verbs a partir de substantius de manera neutra és –ar. En català i en totes les llengües romàniques menys el duet espanyol i portuguès. De la mateixa manera que de telèfon surt telefonar (paraula miracle que s’ha salvat de l’espanyol telefonear), en català genuí cal dir blocar (no bloquejar), boicotar (no boicotejar), bombar (no bombejar), bombardar (no bombardejar), boxar (no boxejar), pedalar (no pedalejar), sabotar (no sabotejar), sondar (no sondejar), formatar (no formatejar), etc. El fet que una bona part d’aquestes paraules hagin estat introduïdes als diccionaris no els lleva el caràcter d’hispanisme, ni tampoc el fet que siguin profusament utilitzades en els nostres espanyolitzats mitjans de comunicació. En català el sufix –ejar té uns usos i uns valors especials: entre altres coses serveix per a formar verbs que signifiquen “comportar-se com” (barcelonejar és parlar o fer una altra cosa igual que els barcelonins).   Els verbs acabats en -ejar també es refereixen a  una acció repetida intensament: guspirejar (emetre una guspira, i una altra i una altra); empentejar (donar una empenta i una altra i una altra). I encara que algú pot escriure molts de tweets, només es necessita un verb que expressi l’acció de manera neutra. Igual que un pot telefonar moltes vegades seguides i això no tindria per què justificar una forma telefonejar.

L’adaptació dels anglicismes tweet i to tweet

Aquesta és la part més complicada, sobretot pel que fa al verb. Per al nom proposaria l’adopció simple de l’anglicisme (tweet), que s’afegiria a altres anglicismes que no s’han adaptat gràficament per un rebuig de la llengua a aquesta adaptació (com web, wifi, whisky o twist). És el que fan la majoria de llengües. L’adaptació del verb és més complexa, per l’existència de la dualitat de formes Twitter (amb i i doble t) i tweet (amb doble e i una sola t). En francès l’aplicació de Twitter ho ha resolt creant el verb tweeter, que surt de combinar l’arrel anglesa intacta amb els morfermes verbals francesos. El verb tweeter ha estat incorporat a la versió del 2012 del Robert il·lustrat. Amb tot, hi ha qui pensa que la forma twiter o  twitter fóra millor, i sembla que el Robert ha anunciat la modificació per a una pròxima edició. En portuguès també s’afegeix el sufix -ar a tweet, i en surt tweetar.

La interfície italiana parla de tweet (substantiu) i de twittare (verb). No hi ha correlació formal entre les dues paraules, i la segona sembla induïda per Twitter [addenda, abril 2016: això s’ha canviat, i ara en lloc de twittare es diu simplement tweet]. La traducció també deu ser “assembleària”. Igual que ho deu ser l’espanyola, en què es fan servir els termes tweet (substantiu) i twittear, amb una poc hispànica doble te.

En català tenim, a més, una qüestió prosòdica que cal no oblidar. L’adaptació dràstica tuit i tuitar obliga a pronunciar aquestes paraules amb diftong decreixent, és a dir fent forta la u i no la i (com cuit i lluitar, en català comú [ˈkujt] i [ʎujˈta]). La pronúncia normal de tweet no és [ˈtujt] sinó [ˈtwit], si bé deu haver-hi parlants que diuen [tuˈit], aplicant la prosòdia catalana (en català el diftong creixent només existeix després de les consonants q i g –pingüí–). El Termcat, que sobre aquesta problemàtica només ofereix una simple fitxa, fa esment (sense definir-se) de les grafies tuit i tuït. Però nosaltres creiem que aquestes adaptacions són forçades i no recomanables. Cal no portar les adaptacions gràfiques dels anglicismes a l’extrem. Hi ha moltes paraules no adaptades i no passa res. A tots ens resultaria violent veure escrit uisqui o tuïst. I oi que trobaríem ridícul escriure ueb o uifi, amb la curolla de fer-los més catalans?

En conclusió, el nom tweet i el verb to tweet es resisteixen a l’adaptació gràfica en català, i caldria deixar el primer en la seva forma original, com fan totes les llengües d’alfabet llatí, excepte l’espanyol (malgrat que la interfície espanyola de Twitter digui tweet, tuit ha estat incorporat al DRAE i és d’ús general). No solament per la resistència a l’adaptació sinó per l’aplicació del sa principi de la universalitat en la terminologia. I per a la forma verbal no hi hauria d’haver cap inconvenient a formar el verb tweetar a partir del nom tweet i els morfemes verbals normals.  També el posterior retweetar. I si el darrer no agrada, bé que també es pot dir fer retweet.

PS. També consider un error el fet que la interfície en català doni a l’usuari el tractament de tu. En aquest punt el Twitter català s’ha separat del bon gust i el bon criteri seguits per Google, WordPress i moltes altres aplicacions, que usen el tractament tradicional català de vós. Caldrà explicar a la nostra gent que el mimetisme vers la societat espanyola (tan diferent en algunes coses) en la qüestió dels tractaments és un fet immens d’assimilació cultural. Però això requereix un altre article. O uns quants.