Avui és Sant Macià. I per Sant Macià l’oronella ve i el tord se’n va. El tord, si no ha caigut dins l’olla d’un caçador, se’n va cap al nord, cercant llocs més freds per a perpetuar l’espècie. I si el tord no se’n va per Sant Macià, fred encara farà. Per contra, les tumultuoses orenetes comencen a arribar discretament per aquest temps, si bé la major part arriben en massa per l’abril o pel maig, i estaran entre nosaltres, lliurades a l’activitat amatòria i reproductiva fins al final de setembre, en què, temeroses del fred, prenen els tapins cap a l’Àfrica.

No, no mireu el calendari, perquè els calendaris us diran que Sant Macià és el 14 de maig. Que diguin el que vulguin els calendaris i el papa de Roma, que el 1969 li va prendre al sant el seu dia tradicional que havia tingut durant mil anys. Per a nosaltres aquí el qui mana és la tradició, els tords i les orenetes. Així és que avui és Sant Macià i s’acaba.

I qui era aquest personatge de qui prenen el nom tots els Macians escampats pel món, amb el nom adaptat a les diverses llengües? Un apòstol, el tretzè, l’apòstol de substitució o de recanvi, com les rodes dels automòbils que previsorament esperen l’ocasió de la punxada per a entrar en activitat. La punxada va ser la de Judes Iscariot, que ja sabem quina la va fer, el molt iscariot. Doncs com que després de la feta i del suïcidi del traïdor aquella colla no podia quedar en onze membres i semblar un equip de futbol, diu el llibre Actes dels apòstols que una vegada que Jesús va haver ressuscitat i pres el vol cap amunt vers el Pare, els apòstols convocaren un càsting i reuniren la comunitat de seguidors —cent vint exactament— per a procedir a una elecció democràtica de qui havia d’ocupar la plaça vacant. Diu la crònica de l’acte que, fet el càsting, hi va haver dos candidats, un de nom Josep, Just o Barsabàs —no és gaire clar el nom— i un altre dit Macià, que és el qui va guanyar l’elecció. D’aquí en surt aquella dita popular que saben els mallorquins de certa edat i experiència: “de la desgràcia de Judes Sant Macià en tingué ventura”, que es diu quan algú treu algun benefici de la dissort d’un altre. Sant Macià és considerat advocat contra la falsedat i la traïdoria.

Molt poques coses sabem certes d’aquest individu. Si sortim dels Actes dels apòstols, atribuït per la tradició a l’evangelista Lluc, les altres fonts són diverses i contradictòries. Fins i tot hi apareixen una diversitat de noms per al nostre personatge: Tolmai (que seria “Tomeu”, però no Bartomeu, perquè ja vam veure que Bar-Tolmai vol dir ‘fill de Tolmai’), Zaqueu, Barnabàs, Natanael, etc. Segons la història de l’Església de Nicèfor, el nou i flamant apòstol d’elecció democràtica va predicar per diversos llocs fins que va ser crucificat per Geòrgia. Però altres tradicions diuen que va morir lapidat i decapitat a Jerusalem i, fins i tot, altres creuen que va morir de vell. Avui no tindrem, doncs, relat esfereïdor de brutalitat i sadisme. Segons la tradició grega les seves restes descansen a Gonio, un lloc de Geòrgia pròxim a la Mar Negra. I segons una altra tradició els ossos reposen a l’abadia de Sant Macià, a Trèveris (Alemanya), on van ser portades per Santa Helena, mare de Constantí i gran gestora de trasllats de relíquies de tota mena. I els italians creuen que són a la basílica de Santa Justina, a Pàdua. Ja sabem que això de les restes dels sants és com la qüestió de la pàtria de Colom: tothom les vol a casa seva.

Una font copta, les Actes d’Andreu i Macià, li posen més sal a la cosa i asseveren que l’apòstol de substitució va anar a predicar en terres de caníbals, per la mítica Etiòpia, un enigmàtic país oriental que no s’ha de confondre amb l’Etiòpia actual. Tan bon punt arribà, ja va ser aglapit i tancat amb altres estrangers a la garjola a l’espera de fer-ne una vega. Però quan anaven a salpebrar-lo, aparegué Sant Andreu i l’alliberà miraculosament. No sols això sinó que l’apòstol arribat tan oportunament va convertir tota aquella tropa de salvatges, que a partir d’aleshores foren bons cristians i no feren més canibalades.

La festa de Sant Macià va ser creada en el segle XI i fixada el 24 de febrer o el 25 en els anys de traspàs. Com que enguany ho és, enguany toca el 25. El 1969 l’Església romana va traspassar la festa al 14 de maig, perquè no caigués dins la Quaresma. Segons la creença popular Sant Macià és el protector dels ocells, i avui, el dia que aquests es casen. Per Sant Macià els ocells es volen casar. També es creu que avui som en ple equinocci: per Sant Macià tanta nit com dia hi ha. I els qui tinguin parres avui el sant també els diu què han de fer: per Sant Macià les parres a podar.

I ara parlem del nom que li van posar al nostre personatge. L’origen és el nom hebreu Mattatyahu, o Matityahu, format per matith, ‘do’, i Yah, primera lletra de YHVH, tetragrama de Déu. Significa, doncs, ‘do de Déu’, igual que el nom grec Teodor, el mateix concepte amb elements grecs. El nom hebreu va passar al grec Mattathias, que es va escurçar en Matthaios. En llatí els dos noms van prendre les formes Matthias i Matthaeus, d’on vénen els nostres Macià i Mateu. Aquests originàriament eren un sol nom i un sol significat, però ja en grec i llatí es consideraven noms diferents. La forma catalana, procedent d’una variant Mathianus, ha estat sempre Macià i no Maties. La darrera és forma espanyola introduïda en el país en el segle XVIII. Si el nom genuí català fos Maties, el pare de la pàtria Francesc Macià seria Francesc Maties, que no em direu que no faci un no sé què a la panxa. Macià és un dels noms tradicionals del país, si bé no un dels noms més corrents, per la qual cosa no ha generat toponímia major. Nosaltres tenim també el femení Maciana, un nom que ara ja no es posa a les nines, però qui sap si tornarà. Per Mallorca n’hi havia i encara n’hi deu haver qualcuna. Molts, però, només han sentit a parlar de la Maciana de la cançó de Tomeu Penya, aquella de la cama i el peix frit.

Avui és Sant Valentí, patró dels amants. I en una bona part del món avui se celebra el Dia de Sant Valentí, que per aquí li diuen Dia dels Enamorats.

Aquest devia ser un nom corrent en temps dels romans, perquè hi ha una quinzena de màrtirs que es diuen Valentí. Ve del llatí Valentinus, derivat de Valens, que no cal dir què significa. Hi ha la forma femenina Valentina. Nom no gaire abundant al nostre país, on no ha generat toponímia major, però sí que ha generat el cognom Valentí, present a tota la nostra geografia.

El sant que avui se celebra, un suposat màrtir del segle III, és un personatge absolutament fosc i misteriós. La festa va ser establerta el 496 pel papa Gelasi I, i abans no hi ha cap referència al màrtir. Aquest papa va suprimir la festa Lupercalia dels romans, que es feia al voltant del 14 de febrer, en honor de Luperc, déu de la fertilitat, dels pastors i dels ramats. En aquestes festes, els sacerdots de Luperc sacrificaven un boc a la cova del Lupercal, on la lloba havia alletat Ròmul i Rem, i després anaven pels carrers de Roma fuetejant amb trinxes de pell de cabra les joves a fi de fer-les fèrtils. Però no pareix que hi hagi relació entre aquestes pràctiques i la festa valentiniana dels enamorats. Sembla que el personatge celebrat el 14 de febrer per Gelasi podria correspondre a dos o tres Valentins, un prevere que va ser màrtir a Roma, un altre que va ser bisbe a Terni (Itàlia central) i encara un altre que va ser martiritzat a Àfrica. La confusió sobre aquests personatges, suposant que siguin tres i no un o dos, és sensacional. A l’Edat Mitjana hi hagué a Roma dues esglésies dedicades als dos Sant Valentí, el de Roma i el de Terni. Del Valentí de Roma ens en parla la Llegenda àuria de Jacopo de Voragine (1260) i la Crònica de Nuremberg (1493), una reinterpretació de la Bíblia i un dels primers llibres impresos que integren text i il·lustracions. Segons aquestes fonts, Valentí de Roma va ser martiritzat després de ser sorprès casant parelles de cristians i protegint cristians de la persecució de l’emperador Claudi, cosa que era considerada un crim. Pel que fa a aquells matrimonis, diuen també les fonts que a l’emperador Claudi li va pegar la curolla de prohibir tots els casaments, perquè volia molts de soldats en el seu exèrcit i els casats no eren tan bons com els fadrins. L’oficiant de matrimonis furtius va ser lapidat, però com que no hi havia manera de matar-lo a pedrades, va ser decapitat. Segons la llegenda, abans de perdre el cap va guarir la ceguesa i la sordesa de la filla del seu botxí. Tot això va tenir guanyat aquest. Amb tot, com que Sant Valentí, o els dos Sant Valentins, són personatges tan foscos, la mateixa Església romana va suprimir-los del calendari general en la purga del 1969.

L’associació de Sant Valentí als enamorats data del segle XIV i sembla obra del gran escriptor anglès Geoffrey Chaucer (1343-1400), el dels contes de Carterbury i un dels pares de la llengua anglesa. Concretament, en el Parlement of Foules (Parlament dels ocells), un poema escrit en honor del primer aniversari del compromís entre de Ricard III i Anna de Bohèmia. Chaucer hi escrigué que el dia de Sant Valentí els ocells cerquen un altre ocell —una ocella— per a aparellar-se. Cosa que no és veritat (a Anglaterra hi fa massa fred) o potser es referia al dia de Sant Valentí de Gènova, que és el 2 de maig, que és el dia del compromís esmentat entre la parella reial. Sigui com sigui, aquella associació entre el sant i els ocellets amorosos degué començar a fer el seu efecte. En el mateix segle XIV Othon de Grandson va escriure poemes glossant la llegenda de Sant Valentí com a arranjador de matrimonis, i al segle següent Charles d’Orléans va fer conèixer l’obra d’Othon a la cort de França. Al final del segle XVIII es van començar a vendre a Anglaterra cartes —que no són lletres— amb versos amorosos denominats mechanical valentines, i en el segle següent es va estendre el costum d’enviar aquestes cartes a les estimades en format més petit. Després es va fer normal enviar flors, xocolata i altres presents. L’enviament de valentines esdevingué un negoci de grans dimensions. Avui als Estats Units se n’envien 190 milions cada any, i no sols als enamorats sinó a altres membres de la família, als mestres i als amics. És clar que els SMS i els whatsapp deuen haver fet un poc de mal als fabricants de valentines clàssics.

Del món anglosaxó la litúrgia dels presents de Sant Valentí s’ha estès a altres parts del món, per a gran joia dels centres comercials. A Espanya, Portugal i el Brasil es diu el Dia dels Enamorats (Dia de los Enamorados, Dia dos Namorados), en els països anglosaxons, a França, a Itàlia i a molts altres llocs, simplement el Dia de Sant Valentí. A Finlàndia Dia dels Amics, i a alguns països hispanoamericans, Dia del Amor y la Amistad o Dia del Cariño (Guatemala). La cosa també se celebra a la Xina, al Japó i comença a l’Índia i altres països asiàtics, introduïda per la televisió. És la cultura invasiva americana lligada als interessos del gran comerç. A Catalunya la festa s’afegeix a —o potser entra en conflicte amb— la Diada de Sant Jordi, en què els enamorats es regalen llibres i roses i per això és considerada per molts com l’equivalent català del dia de Sant Valentí. El costum generalitzat de regalar roses per Sant Jordi es va establir en temps de la Mancomunitat, si bé des d’època molt més reculada sembla que la pràctica ja es feia de manera minoritària. Del present del llibre ja en parlarem per Sant Jordi. Però no hi ha dubte que l’esclat de la primavera i el perfum de les flors lliga més amb l’amor que el gèlid temps d’aquests dies.

Doncs molts d’anys als Valentins i Valentines i auguris i felicitacions a tots els cors que estimen, tant si avui passen pels grans magatzems com si no; o tant si envien el whatsapp com si no. I als cors que somien. I als que enyoren.

Avui és Santa Eulàlia, coneguda en el món com a Santa Eulàlia de Barcelona. Eulàlia és un nom grec, que significa ‘que parla bé’. I diguem ja d’entrada que no és de cap manera la patrona de les televisions i ràdios que hi ha per aquí ni de la joventut de les nostres àrees urbanes. Si de cas, seria la contrapatrona. És un nom força estès en el nostre país i en el veí de ponent, per ço com hi ha hagut dues santes d’aquest nom, una a Barcelona i una altra a Mèrida respectivament. També hi ha la forma masculina Eulali (i Eulalio en espanyol), però no tenim el plaer de conèixer-ne cap. Eulàlia té la variant Eulària, amb dissimilació de consonants laterals, que sempre ha estat la forma popular, almenys a gran part del país. I a Mallorca, Eulari. De Eulàlia deriva, a més, l’hipocorístic Laia, avui convertit pràcticament en nom major d’edat i emancipat.

La nostra Santa Eulàlia és una figura llegendària que sembla que va ser creada per desdoblament de Santa Eulàlia de Mèrida, una màrtir del segle III que possiblement va existir. Llevat que l’hagiografia espanyola ens hagi contat una mentida i sigui just al revés. Bilbeny, investigau-ho si us plau.

En tot cas, la llegenda diu que Eulàlia era una noieta de bona família nascuda a Sarrià, cap al final del segle III. I que de molt petita ja feia miracles. Una vegada que duia la falda plena de pa per a donar als pobres, es trobà amb son pare que li demanà què duia a la faldada. Temerosa del càstig respongué que flors, i en obrir la falda aparegueren les flors i ni una mica de pa. Un prodigi que segles més tard, segons vam veure, seria copiat per Santa Elisabet d’Hongria. També va fer sortir un cabal d’aigua immens d’un pou eixut, que proveiria tota la ciutat. I un altre dia li aparegué un àngel que li va fer saber que seria santa i patrona de Barcelona. Quina emoció per a la xavaleta. Aquell dia tots els xiprers de les terres de Sarrià es convertiren en palmeres, les primeres que hi hagué en el país, de les quals descendeixen —ves per on— totes les altres. La noia va tenir la desgràcia de viure en temps del pèrfid Dioclecià i el procònsol Dacià, que ja vam veure com les tenia en el martiri d’un altre compatriota, Sant Vicenç. Eulàlia, per no voler renunciar a la seva fe cristiana, va patir un dels martiris més bèsties que es recorden. Tretze turments, un per cada un dels anys que tenia. Va ser apallissada salvatgement, li “pentinaren” la pell amb pues de ferro, li tallaren els pits, li fregaren les ferides amb pedra tosca, la tancaren a un lloc ple de puces perquè la picassin a les ferides, la posaren sobre brases, li tiraren oli bullent i plom fos, la posaren nua dins una bota plena de vidres i la feren rodolar pel carrer dit la baixada de Santa Eulàlia (que per això té aquest nom, diuen), la van tirar a un forn de calç, la van cremar a una foguera i, per si tot això no bastàs, la van crucificar, tota nua i en una creu en forma d’aspa, perquè amb les cames ben eixancades passàs més vergonya. Ah, però els cabells li van créixer en un acte fulminant i preservaren la intimitat d’aquell cosset adolescent, que d’altra banda devia ser irrecognoscible després de tanta brutalitat.

Cal dir que la primera menció històrica de la santa és en un document del segle VII —tres segles després de la seva suposada existència— redactat per un bisbe de Barcelona dit Quirze. Per contra, el culte a Santa Eulàlia de Mèrida ja està documentat a mitjan segle IV. La llegenda d’Eulàlia de Barcelona reprodueix bastant fidelment la que abans s’atribuí a la de Mèrida. Això dels desdoblament de sants era bastant habitual en aquelles èpoques en què la informació no es contrastava com ara. Les suposades despulles de la barcelonina van ser trobades l’any 877 a l’església de Santa Maria de les Arenes (avui Santa Maria de la Mar) i, sense fer cap prova d’ADN, foren traslladades en processó solemne a la primitiva catedral visigòtica, que era allà mateix on hi ha l’actual. El 1339 es dipositaren a la bella cripta de la nova catedral, construïda en el segle XIV, i encara hi són. En el trasllat del 877, quan la processó era a la vora del portal Major de la ciutat, on ara hi ha la plaça de l’Àngel, l’arca que contenia les restes va esdevenir de cop tan pesant que restà a terra immobilitzada i no hi havia manera de moure-la ni un pam. Després de pregar tota la gentada per a sortir de la situació, aparegué un àngel que senyalà amb el dit un canonge de la Seu, i aquest confessà tot empegueït que havia agafat un dit de la santa amb la intenció de tenir-la com a relíquia particular. Retornat el dit a sa mà, l’urna recobrà el pes natural i la processó continuà cap a la catedral, amb la santa que no estava disposada a entrar-hi mutilada. Molt més tard, en aquest lloc s’hi va posar la figura d’un àngel assenyalant amb el dit, i la plaça —que abans era la plaça del Blat— fou batejada amb el nom actual. Conten també que una vegada que una gran reina va visitar Barcelona, volgué veure el cos de la santa. Les autoritats eclesiàstiques s’hi oposaren fermament al·legant que la santa anava nua i no volia que la veiés ningú, però la reina s’hi obstinà i tant va insistir que les autoritats cediren, i quan va abocar-se al vas obert, va restar cega a l’acte. Tanmateix, amb molta oració i penediment i amb el present d’una bona faixa d’or, la santa li retornà la vista i aquí no ha passat res. A la catedral hi ha la porta de Santa Eulàlia, que dóna al carrer del Bisbe, dit durant l’Edat Mitjana carrer de Santa Eulàlia. I en el claustre de la Catedral veureu pasturar tretze oques que recorden els anys de la santa, els turments que va patir i el fet que la nena de petita tenia cura d’una petita guarda d’oques de la família.

Santa Eulàlia va ser declarada patrona de Barcelona, i bé que s’ho mereixia la criatura amb tot el que va passar. I ho va ser fins que el 1687, els barcelonins la van canviar per la Mare de Déu de la Mercè, que havia estat més eficient que la màrtir aturant una plaga de llagostes que havia fet maig. Pel dia de la Mercè sempre sol ploure, i es diu que són les llàgrimes de Santa Eulàlia (llàgrimes de setembre), que està trista perquè li han retirat la condició de patrona de la ciutat. Avui el lleig fet pels barcelonins a Santa Eulàlia i el conflicte entre patrones es resolen considerant que la de Sarrià és la patrona de la ciutat i de la catedral i la de la Mercè, patrona de la diòcesi. No hi ha res que no tingui solució.

Una de les banderes més reverenciades de tota la història és la bandera de Santa Eulàlia, que acompanyà les grans proeses catalanes i que només sortia de la casa de la ciutat en cas de perill greu. Era de color vermell amb la imatge de Santa Eulàlia en el centre. El 1714, després de l’ocupació espanyola, el conseller en cap va caure abraçat a la bandera, que va ser presa com a botí de guerra i enviada, amb altres banderes vençudes, al santuari d’Atocha (Madrid), on no se’n sabé res més. Es considera un dels grans ultratges als elements més emblemàtics de Catalunya. El mateix any va ser enderrocada la capella de Santa Eulàlia del Camp, prop del portal Nou.

A Palma, després de la Conquesta es va aixecar un gran i bellíssim temple gòtic que, segurament per voluntat del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, un dels grans protagonistes de la Conquesta i grans senyors feudals de l’illa, va ser dedicat a la patrona del cap i casal. Va ser l’església més important mentre s’estava construint la Seu: allà va fer el jurament el fill del Conqueridor, el rei de Mallorca Jaume II. També hi ha una possessió dita Santa Eulàlia, prop de Gènova, que pertangué a l’hospital de Sant Andreu.

La patrona ha generat toponímia abundant. Nombroses viles i vilatges del país es diuen Santa Eulàlia (i alguna Santa Eulària), com Santa Eulàlia o Eulària del Riu, a Eivissa, que l’abjecció toponímica d’aquest país ha convertit en Santa Eulària des Riu. I d’aquells llocs ha sortit el cognom toponímic Santolària, amb més transformació fonètica encara.

Santa Eulàlia és també patrona d’alguns col·legis d’artesans, com els boters, cosa ben comprensible després de la dolorosa experiència de la bota rodolant per avall. I tota classe de poetes li han dedicat versos amorosos, com els famosos goigs d’Artur Masriera

Avui és el dia dedicat a les moltes dones que es diuen Lourdes i a les poques que es diuen Lorda, que és l’equivalent en occità i català. Es tracta d’un nom toponímic marià, com Núria i Montserrat. Lorda és una vila de Gascunya, tocant al Pirineu, que els francesos van convertir en Lourdes, amb aquesta mania que tenen d’escriure amb essa de plural els noms que tenen forma singular (com la nostra Prada de Conflent). En occità Lorda és pronuncia Lurda i d’aquí ve, amb la essa de plural, la grafia francesada Lourdes. Fins al 1858 Lorda era una vileta immemsament tranquil·la i sense més peculiaritat que un castell ple d’història alçat dalt d’un turó. Gaudien d’aquella placidesa prop de 4.000 persones, que es dedicaven a feines agrícoles  i que parlaven —totes— occità. Aquella gent poc imaginaven que un dia la seva vileta seria una potència turística amb 270 hotels i sis milions de visitants cada any. El mèrit d’això el tenen a parts iguals una senyora vestida de blanc i una noieta de catorze anys, filla d’un moliner i una bugadera, de nom Bernadeta Soubirous (que normalitzat seria Sobirós).

Un dia 11 de febrer de 1858 la nina anava a cercar llenya amb una germana i un amic. Segons digué després,  dins una cova va veure una noia de la seva mateixa edat, vestida de blanc amb un cinyell blau i unes roses als peus. La visió es va repetir en dies posteriors fins a 18 vegades. En aquest procés, la relació entre Bernadeta i la noia de blanc anava progressant. La pageseta queia en èxtasi a cada episodi, davant la mirada atònita dels altres protagonistes. Un dia l’aparició li va parlar. Li digué que calia pregar molt per a salvar la Humanitat i que volia que allà s’hi construís un santuari. Un altre dia li manà que cavàs un clot, d’on sortí —sembla que no a l’acte sinó temps després— una aigua miraculosa que guariria un sens fi de malalts de totes les malalties.  Finalment, Bernadeta un dia li demanà qui era, i la visió va respondre —en occità gascó, que era la llengua en què es comunicaven— “Ieu sui era Immaculada Cuncepciú” (que Santa Bernadeta m’accepti la grafia dialectal i descriptivament fonetista). Aviat s’armà un gran debat en el poble i més enllà del poble sobre aquells fets tan singulars. S’hi veieren inevitablement implicats les autoritats i la jerarquia eclesiàstica. Es nomenà una comissió per a estudiar el cas i passats dos anys el bisbe conclogué i decretà que efectivament la Mare de Déu havia aparegut a les tendres criatures. L’alta jerarquia de l’Església, a més, ben contenta perquè va poder dir que amb aquests fets la Verge Maria confirmava a la Humanitat, a través d’una nina innocent, el dogma de la Immaculada Concepció, que el 1854 —quatre anys abans— havia proclamat Pius IX.

Es va construir un gran catedral, consagrada el 1879, i el 1907 s’establí la festa de l’aparició de la Mare de Déu de Lorda. A la cova de les visions, aparicions o hal·lucinacions s’hi instal·là una escultura basada en la iconografia estàndard de la Immaculada, que no agradà gens a Bernadeta, perquè segons ella no coincida amb la noia amb qui havia tingut interacció. Bernadeta morí l’any que consagraren el gran temple, va ser beatificada el 1925 i canonitzada el 1933, amb l’assignació del dia 18 de febrer, el dia d’una de les visions en què la Mare de Déu li prometé de fer-la feliç no en aquesta vida sinó en la pròxima. En aquesta, efectivament, no ho degué ser gaire, perquè va patir, a més de pobresa durant la infància, asma i càncer d’ossos i va morir a 35 anys, en un establiment religiós on havia passat la resta de la vida. A la vileta gascona encara es va construir una altra gran basílica, la de Sant Pius  X, amb capacitat per a 25.000 persones, consagrada el 1958. Tot aquest conjunt és un complex on arriben milers de pelegrins, molts dels quals amb l’esperança de ser guarits d’alguna dolença bevent la miraculosa aigua d’aquella font generosa que en dóna cent mil litres cada dia. Sempre que no els passi com a aquella senyora que anava a veure si podria arreglar la seva coixesa i, després de rodolar per les escales i quedar feta una coca, va canviar le petició programada inicialment per una altra de darrera hora que feia “Mare de Déu de Lorda, que quedi com estava”.

I d’ençà del final del segle XIX, o potser d’ençà del XX, moltes dones en el món de tradició cristiana es diuen Lourdes. O Lurdes, o Lorda. A totes per molts d’anys.

Avui fan festa les dones que es diuen Apol·lònia, bellíssim i sonor nom amb una esplèndida o oberta i amb una audaç ela geminada (malgrat que l’Alcover-Moll, prioritzant la pronúncia popular sobre l’etimologia, prefereix escriure’l amb ela simple). Nom en general no gaire corrent —en el país no ha generat toponímia—, però tradicionalment ha estat un nom ben corrent a Mallorca, on es pronunciava usualment Paloni. Havia patit una crisi d’estima a la Mallorca de la segona meitat del segle passat, on una societat de nous rics s’emmirallava en la suposada finesa de les coses espanyoles i estigmatitzava com a rústics i pagesos noms tradicionals com Apol·lònia, Praxedis, Coloma, Pereta, Tonina, i alguns masculins feminitzats com Sebastiana, Miquela, Jerònia, etc. Algunes Apol·lònies ho arreglaren fent-se dir Polita, recurs paral·lel al de les Jeros (amb j espanyola), Margas, Magdas i altres delicadeses. Però crec que darrerament Apol·lònia —i altres noms esmentats—, ha tornat a agafar prestigi i ús, tot i que les mallorquines de les noves generacions portadores del nom ja no solen ser Palonis sinó Apol·lònies. El nom es relaciona amb el déu Apol·lo, déu grec i romà de la bellesa, la poesia, la música i les arts en general, i cap de les muses. Apol·lònia significa ‘aquella que té les qualitats d’Apol·lo’, Déu n’hi do.

Les Apol·lònies deuen el nom a una santa d’Alexandria del segle III que fa part de la corrua de verges màrtirs que darrerament ens omple aquesta secció, tot i que en aquest cas sortim del clàssic guió de les persecucions imperials i del procònsol despietat que les aplica escrupolosament. La història d’Apol·lònia la coneixem per una lletra del bisbe d’Alexandria Dionís, contemporani de la santa, adreçada al bisbe d’Antioquia i conservada a la Història de l’Església de l’historiador cristià Eusebi de Cesarea. Segons aquestes fonts, l’any 248 va haver-hi a Alexandria una revolta popular contra els cristians, alguns dels quals les van passar ben estretes. A Apol·lònia li van pegar una senyora pallissa i a garrotades li van tomar totes les dents. No satisfets amb aquest recapte, van preparar una foguera i li feren ofertes de cremar-la viva si no pronunciava unes frases blasfemes contra Crist o invocava els déus de Roma. La dona no sols es va negar a tals proposicions sinó que va decidir escurçar la cerimònia llançant-se ella sola a les flames. Però ah, Déu, com sempre, estava preparat per a una intervenció immediata i les flames no li van fer més que el plaer d’un bon aire condicionat en un rigorós dia d’hivern. La solució per als botxins, com sempre, la decapitació. I la van fer santa —malgrat que el suïcidi és un pecat mortal per a l’Església catòlica— i la seva devoció s’estengué aviat. Les seves relíquies estan escampades per tot el món, sobretot les dents, que són moltes més que les trenta-dues peces reglamentàries. El papa Pius VI (1717-1799) va voler ajuntar totes les que hi havia escampades per Itàlia i en va arreplegar tres quilos. A França se’n van censar prop de cinc-centes. Això és el que es diu tenir un excel·lent barram. Per l’episodi descrit més amunt de les dents, Santa Apol·lònia és invocada contra el mal de queixal, cosa molt lògica, i és la patrona dels dentistes, cosa que no deixa de ser un poc problemàtica per als estomatòlegs si es pren com a base per al patronatge la tortura i el dolor que es va inferir a la pobra màrtir. Potser més valdria que fos la patrona dels clients dels dentistes. Que sapiguem, i ens estranya, no és la patrona dels suïcides ni dels autoincendiaris ni de cap col·lectiu relacionat amb el foc.

Segons Joan Amades, a Catalunya a partir de la tradició hagiogràfica de Santa Apol·lònia es va generar una altra llegenda que dibuixa una santa barcelonina dels segles XIV o XV, que després d’estar casada amb un home agressiu i violent que la tractava a cops i bufetades, va fugir de casa i es va fer monja dominicana al convent de Montsió (que donava a la plaça de Santa Anna). Dies després se li aparegué Crist caminant amb una gran creu a les espatlles que a penes podia carregar, durant tres dies consecutius. Al tercer dia la monja, agenollada, s’oferí a Jesús per a ajudar a portar la creu, i aquest li va dir “com vols ajudar-me a portar la meva creu si tu no pots portar la teva?” La santa va entendre que havia de tornar amb el seu marit i quan així ho va fer, l’energumen li pegà una pallissa i li ensorrà totes les dents. Per això, segons Amades, la nostra protagonista és invocada contra el mal de dents i els marits maltractadors. Sembla, però, que la llegenda de Santa Apol·lònia de Barcelona està força oblidada, i les dones maltractades no acudeixen avui a cap santa sinó al telèfon 016 o a les entitats creades per a combatre una de les plagues més vergonyoses que encara subsisteixen.

Molts d’anys, Apol·lònia.

Avui és Santa Àgata. Santa Àgata o Santa Àgueda, segons si us agraden les coses més cultes o més populars. Els diccionaris i enciclopèdies de referència no es pronuncien clarament en favor d’una o altra variant. L’Enciclopèdia Catalana entra la santa per Àgata i els topònims per les dues formes (hi ha llocs que es diuen Santa Àgueda i altres que es diuen Santa Àgata). De manera que ara com ara ho deixarem així. Aquest és un nom d’origen grec, provinent de l’adjectiu agathe, femení de agathos, que significa ‘bo’, en el sentit de ‘noble’, ‘bona persona’.

La difusora del nom en el món cristià és Santa Àgata de Catània, una senyora de presumpta existència de qui parla el meu col·lega Jacopo de Voragine, autor de la Llegenda àuria, qui segueix el fil d’un text del segle V. Segons diuen, nasqué a Catània (Sicília) en el si d’una família noble i rica. En aquell temps era procònsol en aquelles terres Quincià, amb ordres de seguir la política de persecució contra els cristians de l’emperador Deci. Quincià, que no tenia molta cultura ni classe, es volgué casar amb Àgata i gaudir així de la seva bellesa i patrimoni. Però la noia digué que nanai, que no volia saber res de ningú més que de Déu. Sí, ja sé que aquest film ja l’hem vist, però és que això dels màrtirs és un poc repetitiu. El procònsol s’ho agafà malament i cercant la manera de convèncer-la la ficà dins un bordell, a càrrec d’una prostituta dita Afrodísia i allà estigué sotmesa a pressió psicològica, corrupció moral i lliurada a orgies i altres festes. Bé, sembla que cap home no aconseguí tocar-la —no sé com s’ho va fer—, car altrament seria màrtir però no verge i ens haurien espatllat el guió. Com que la noia va resistir totes les pressions de la cortesana i es va mantenir en el més rotund no a Quincià, aquest l’emprengué contra la seva “estimada” per la via directa i en pla venjança despietada. La tortura va consistir a tallar-li els pits i després a fer-la jeure damunt un llit de carbons ben encesos. Després d’aquest tractament, i malgrat que Sant Pere va anar a la presó a curar-li els pits, la noia va morir ben aviat. Quan va morir un terratrèmol va fer caure algun mur de la presó sobre els qui l’havien torturat, i un any després de la seva mort l’Etna va entrar en erupció i va amollar un riu de lava que anava cap a Catània. Els seus habitants van agafar el vel que cobria el cos de la santa i alçant-lo contra la lava van fer que aquesta s’aturàs. Per això Àgata és invocada contra els terratrèmols, les erupcions volcàniques i els incendis. Per allò dels pits és patrona de les dides i recentment protectora contra el càncer de mama. En pintura és representada amb la palma dels màrtirs, unes tenalles i una safata amb els pits com si fossin dues tetilles gallegues. Per la forma de tals tetilles la siciliana també va ser declarada patrona dels forners i dels fonedors de campanes, almenys en alguns llocs. Mirau quines coses que té la iconografia cristiana.

És la patrona de Catània —on hi ha les relíquies, almenys les que no són escampades pels cinc continents—, de Malta, de San Marino i de Sencelles. Sí, de Sencelles, on podeu degustar les dolces mamelletes de Santa Àgueda, una delícia no sols de Sencelles sinó habitual en localitats de la part continental del país. El nom Àgata o Àgueda no és dels més freqüents, i a Mallorca sempre ha estat escàs. Però hi ha toponímia amb el nom de la santa. A Menorca (Ferreries) hi ha el castell de Santa Àgueda, vella i robusta fortificació que fou residència dels reis moros de Menorca, on aquests aixecaren bandera de parlament per a rendir-se a Alfons el Liberal el 1287. Segons Coromines el topònim és un element mossàrab després arabitzat i després catalanitzat. A Barcelona Jaume II (el Just) va fer construir la capella de Santa Àgata (a la plaça del Rei) per a formar part del Palau Reial, i Pere el Cerimoniós va manar fer la capella de Santa Àgata de la catedral de València, dita també capella de les Relíquies.

En alguns llocs del nostre país el dia de Santa Àgata es feia una festa de tipus carnavalesc en què homes i dones intercanviaven els rols tradicionals. Les dones manaven i els homes obeïen, els homes estaven a casa fent el dinar i les dones sortien pel món. Es deia la festa de les dones. Tot un muntatge que, fortunadament, ha anat perdent el seu sentit, tot i que crec que encara hi ha en aquells llocs balls i festa en què —això sí— manen les dones.

I finalment recordem el refrany: “Per Santa Àgueda sembra l’alfàbrega”. Bé, esperau un poc que passi la siberiana. Molts d’anys, Àgueda o Àgata.

Avui és Sant Blai, un dia dedicat a un màrtir armenià que suposadament va viure en els segles II i III, nascut al lloc de Sebaste, ara Sivas (Turquia), que és el lloc d’on teòricament vénen els Sebastians. L’home era metge, o físic —els graus i les llicenciatures en aquell temps no estaven tan ben definits com ara—, una feina que compatibilitzava amb el càrrec de bisbe de la dita Sebaste. És una combinació professional que avui pot resultar sorprenent, però en aquell temps de persecucions de cristians un bisbe no estava per viure a un palau sense fer res productiu. De manera que el nostre personatge es dedicava a la medicina i fins i tot a la veterinària. I amb una eficiència que ja voldria la sanitat pública actual: miraclet per aquí i miraclet per allà i els deixava a tots —animals i humans— més sans que un gra d’all.

El 316 arribà a Sebaste un governador dit Agrícola, amb ordres de l’emperador Lucini de fer escabetxina de cristians. Un dia els soldats d’Agrícola, que estaven de caça, veieren una gran quantitat d’animals aplegats i hi anaren ben decidits. Les bèsties havien anat a cercar la benedicció i els serveis sanitaris del sant, que allà dins una cova havia muntat la consulta i la seu episcopal, i allà estava l’home alimentat pels ocells, que li duien les provisions. Els soldats restaren atònits veient que els era absolutament impossible de capturar cap animal, però caçaren el cristià i se l’endugueren a tancar. De camí va guarir un infant que s’estava ofegant perquè una espina de peix li va quedar entravessada i encallada a la gargamella, i amb una simple ordre va fer que un llop amollàs un porcell que s’estava cruspint i que havia pispat a una pobra vídua. Després la vídua li va dur pa a la presó i el cap del porcell per a alimentar-se i dues espelmes perquè no estigués tan a les fosques. Mentre era a la presó no perdé el temps i va guarir un munt de malalts. Però en aquell temps la feina a la presó no redimia penes i l’home va passar pel tràngol habitual dels màrtirs. Diu la llegenda que el van torturar amb un aparell de cardar. De cardar llana, vull dir. Bé, amb un instrument com una gran pinta amb pues de ferro, semblant a l’estri que s’empra per a cardar la llana. I l’home va quedar ben cardat però no va renunciar a les seves conviccions. Després el van tirar a un estany, però el bisbe va fer el senyal de la creu i l’estany va tornar més sòlid que una roca, i ell a damunt passejant tan tranquil. Finalment va ser decapitat, la solució final que sempre soluciona la papereta al persistent botxí.

Amb aquest currículum el nostre sant és l’auxiliador (un del grup dels catorze) contra el mal de coll —altament especialitzat en arestes clavades a la gargamella— i el patró dels otorrinolaringòlegs. Per això hi havia el costum de beneir les gargamelles el dia de Sant Blai. Com que també era bon manescal, en alguns països (Rússia) és també el patró del bestiar. No per aquí, que tenim més confiança en Sant Antoni. I, com no podia ser d’altra manera, és també el patró dels cardadors de llana i dels qui es dediquen a comercialitzar aquesta matèria en general.

Bé, tot això ho sabem perquè ho va escriure —o inventar— un altre metge —Aeci— cap al final del segle V o principi del VI. I el culte al sant s’escampà per Europa en els segles XI i XII. El veureu a l’art representat amb la vestimenta de bisbe —tot i que a la cova anava més informal— i amb dues espelmes creuades o un estri de cardar o una pinta de ferro. Les espelmes (les de la vídua) o ciris s’empren en l’acte de beneir gargamelles, just l’endemà precisament de la Candelera. Arran de la seva devoció el nom de Blai també s’escampà pertot arreu, encara que per aquí és i sempre deu haver estat un nom minoritari. Un nom d’origen grec (Βλασιος, o Blasios perquè s’entengui), que significa ‘que quequeja’ o ‘que retura’. Del grec va passar al llatí (Blasius o Blaisus, segons el nivell de cultura de cadascú) i del llatí a totes les llengües (Blai en català, Blaise en francès i anglès, Blas en espanyol, Bras en portuguès, Biagio en italià, etc.). Supòs que el nostre personatge no quequejava, un defecte que no escau ni a un metge ni a un bisbe, sinó que la paraula ja devia ser un nom establert. A Mallorca hi ha un oratori dedicat a Sant Blai, a Campos, construït en el segle XIII i que fou la primera església parroquial del poble. En el segle XV deixà de ser parròquia i fou dedicat al sant otorrino. En canvi, no hi ha cap poble en tot el país que es digui Sant Blai.

“Per Sant Blai sembra l’ai” diu el refrany en boca de la gent de comarques ioditzants. Em sap greu la falta d’ortografia, però havia de rimar. Si no, hauria d’escriure “per Sant Blall sembla l’all”, que encara queda pitjor. Doncs ja ho sabeu: sembrau alls si voleu, i si teniu la mala sort que una espina us quedi embossada a la garganella, una invocació al bisbe metge i resolt. Molts d’anys als Blais.

Avui és el dia de la Candelera, d’acord amb la terminologia popular tradicional. Segons els calendaris litúrgics oficials és la festa de la Presentació del Senyor i de la Purificació de la Mare de Déu. És una celebració antiga instituïda per a commemorar uns fets que narra l’evangeli de Lluc. Segons els costums jueus, quaranta dies després de néixer un infant mascle aquest havia de ser presentat als sacerdots en el Temple, i, d’altra banda, les dones que havien donat a llum romanien impures durant quaranta dies, fins que amb el mateix acte de presentar-se al temple —i sacrificar dues tortoretes— restaven purificades. De manera que un 2 de febrer se suposa que Maria i Josep i el seu infantó es van presentar al Temple de Jerusalem per a acomplir la dita purificació. Bé, Maria, perquè Josep no tenia res de què purificar-se: ja era ben pur, el pobre.

De fet, com tantes i tantes festes cristianes, aquesta pot ser una continuació de celebracions paganes. Els romans a mitjan febrer tenien les festes Lupercales, dedicades al déu Lupercus, dit també Faunus, déu de la fertilitat i protector dels ramats. El febrer era el darrer mes de l’any en el calendari romà, el mes en què se celebraven ritus de purificació. Purificació en llatí és februum, que deu estar emparentat amb febre, i el ritus es coneixia com a Februa. Ja podem endevinar d’on ve el nom del mes de febrer (februarius). Sembla que els romans ja practicaven la festa candelarum, costum consistent a encendre torxes durant la nit en senyal de purificació. Això correspon a la festa cèltica dita Imbolc, també relacionada amb el foc i la purificació i amb la deessa Brigit, que al seu torn té connexions amb la copatrona d’Irlanda Santa Brígida, totes dues associades a flames sagrades.

La festa de la Presentació de Jesús va començar per l’Església oriental i era inicialment una festa menor, celebrada el 14 de febrer, coincidint amb les Lupercales dels romans. Quan en el segle IV la Nativitat de Jesús es va fixar en el 25 de desembre (abans només hi havia una Epifania el 6 de gener), la festa de la Presentació va passar al 2 de febrer. Justinià, en el segle VI, la va declarar festa important a l’Imperi d’Orient. En el món occidental la festa —ja amb el nom de Purificació de Maria— apareix en el Liber sacramentorum Romanae ecclesiae, una mena de missal del segle VIII que s’ha associat al papa Gelasi I (segle V), cosa que ha fet suposar que aquest papa va substituir les Lucernales romanes per l’equivalent cristià. En qualsevol cas hi degué haver la transformació del ritus de les antigues torxes en el ritus de la benedicció de les candeles i la processó a l’interior de les esglésies per ciris o espelmes encesos, que ara representen la visió de Crist com a llum del món.

La Candelera tanca el cicle de Nadal, i avui és el dia en què tradicionalment es desmunten els betlems, que s’havien muntat per la Puríssima (8 de desembre). Ara el calendari festiu ja té la vista posada en el Carnaval i en el cicle de Pasqua.

Avui (i el dia de Sant Martí, 11 de novembre) a la catedral de Palma es produeix un fenomen que darrerament atreu una gran quantitat de gent: la projecció de la llum de la rosassa de la part de l’altar major just a damunt la rosassa del portal major, amb la qual cosa es produeix una figura de llum i de colors en forma de 8. Després una petita part d’aquest públic roman al temple per a participar —amb tots els canonges de la casa— en els actes de la benedicció de les espelmes amb el cerimonial pertinent.

El dia de la Candelera se situa ben al mig de l’hivern i és un dia lligat a les prediccions meteorològiques. “Si la Candelera plora, l’hivern (o el fred) és fora” diu la primera part d’un conegut refrany popular. La segona part té més variació: “Si la Candelera riu, lluny és l’estiu” o “Si la Candelera riu, el fred és viu”; o, en clara contradicció, “Si la Candelera riu, ja som a l’estiu”; o la solució no compromesa “Si la Candelera riu, ni hivern ni estiu”. També hi ha la versió per als pessimistes: “Tant si plora com si riu, lluny és l’estiu”.

I qui fa festa avui? En el nostre país no crec que hi hagi molta gent a qui felicitar. Conec alguna dona que es diu Candelaria (nom espanyol) i alguna que es diu Purificació(n) o Puri. A aquestes molts d’anys i per a tothom el desig que l’estiu no sigui molt lluny, que aquest fred és insuportable.